Projectada amb un llenguatge neoàrab, inicialment 
havia de ser l’habitatge de l’enginyer director de la 
Societat General d’Aigües de Barcelona. S’anomena 
Casa de les Altures perquè al costat hi havia els motors 
d’elevació d’aigua cap als dipòsits situats al turó 
de la Rovira. El 1991 es va rehabilitar com a seu del 
Districte d’Horta-Guinardó. Es tracta d’un edifici de 
base rectangular, amb un buit central que correspon a 
un pati i amb un cos adossat a la façana sud en forma 
de porxo.

Als anys vint del segle passat aquest era el Casino
de l’Associació de Propietaris i Industrials de Fargas,
Mulassa i entorns. Als anys 50, va passar a ser un
casal Parroquial. Recentment rehabilitat, acull el Casal
de la Font d’en Fargues, principal punt de trobada del
barri. Cal destacar el teatre-sala d’actes a la planta
baixa i la sala polivalent contigua a la terrassa exterior
a la primera planta.

Edifici singular d’un estil poc definit, a mig camí entre
l’eclecticisme i l’historicisme afrancesat. Josep Callés
i Codolar el va fer construir en una part dels terrenys
de l’antic monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Va millorar la finca amb la construcció d’uns jardins,
on es va fer càrrec d’una col·lecció de més de 150 animals,
que seria l’origen de l’actual zoo de Barcelona.
Al 1949 fou cedida als salesians, que hi instal·laren un
noviciat i un seminari.

Projecte de gran envergadura, ocupa unes quantes 
illes de l’Eixample. Alguns elements són comuns a tots 
els edificis del conjunt: l’ús del maó vist i de les voltes 
de maó com a element de coberta o el tractament ornamental 
a partir d’estilitzacions florals aplicades amb 
ceràmica. Els pavellons d’infermeria són l’element 
més repetit, tot i que tenen petites diferències. Tots 
estan coberts d’una successió de vuit arcs apuntats 
amb set voltes intercalades.

Aquesta masia del S XV deu la seva fesomia actual
a les intervencions realitzades a final segle XIX . El
llenguatge emprat opta, en línies generals, per un
llenguatge classicista, tot i que el capcer que centra
l’eix de simetria se soluciona amb disseny clarament
modernista.
La recent reforma i l’ampliació com a casal d’entitats
recupera un edifici de 600 anys d’història, integrant-se
dins els jardins de Frederica Montseny.

Montbau representa un exemple reeixit dels primers
esforços per tornar a sintonitzar amb l’arquitectura
internacional d’avantguarda. Zona fins llavors poc
habitada, a partir de 1958 es començà a urbanitzar
de forma planificada per fer front a les necessitats 
d’habitatges per acollir la immigració de la postguerra.
És un barri aïllat amb unes virtuts de tipus funcional
(l’habitatge, la immediatesa de l’escola, l’església i el
comerç quotidià) i un sentit sociològic (identitat, sentit
de comunitat, de pertinença al barri i d’integració).

Situat al «Racó de la Flama del Canigó», al costat dels
jardins del Doctor Pla i Armengol, nunArt Guinardó
transforma els locals adjunts a la Parròquia Mare de
Déu de Montserrat. Aquest espai, recuperat pel col·lectiu
artístic nunArt, consta d’una sala gran de 300 
m² per 10 d’alçada, que es destinarà a activitats de 
gran format, i de cinc locals de 25 m² que es destinaran
a diverses activitats, des d’assaig, fins a les arts
del creixement, les arts plàstiques i audiovisuals.

L’edifici del Pavelló de la República és una rèplica
de l’edifici que la República Espanyola encarregà als
arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, per tal de
representar-la, en plena Guerra Civil espanyola, a
l’Exposició Internacional de París del 1937. Construït
amb una gran limitació de materials d’acord amb les
circumstàncies d’aquell difícil moment, va suposar
una important fita arquitectònica. Al pati obert, Picasso
hi va exposar el famós Gernika, i avui n’hi podem
veure una reproducció.

El Museu Palmero està ubicat en una masia catalana
del segle XV . El seu interès arquitectònic se suma al
pictòric, ja que conté una col·lecció de pintures dels
artistes Maestro Palmero i Alfredo Palmero. Destaca
entre el fons permanent la col·lecció dels personatges
del Quixot. També és interessant el mobiliari i la ceràmica
de la decoració de la masia, el mural que representa el
naixement de l’escut de Catalunya i la cova mil·lenària.

Es tracta d’un dels millors exemples de torre que,
durant el segle XIX , les famílies benestants barcelonines
van construir als afores de la ciutat. Constitueix
un clar exemple d’influència neoclàssica francesa. Les
dues façanes tenen una resolució similar i hi destaca
el porxo d’accés, mitjançant una doble escalinata amb
balustrada, sostingut per columnes d’ordre jònic. En
l’actualitat l’interior ha estat totalment transformat i
acull un centre de servei a les associacions.