Aquesta casa modernista, que va encarregar el sultà
Muley Afid, exiliat a Barcelona a principis del segle XX,
és un edifici aïllat i envoltat de jardí, organitzat segons
una complexa volumetria, amb terrasses i miradors
prominents i amb una torreta amb coronament agut
que domina el conjunt. Exteriorment, els paraments
blancs es complementen amb l’ús del maó com a element
decoratiu aplicat puntualment, al costat de les
teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats
damunt les obertures. Al 2002 fou restaurat per tal
d’acollir el Consolat de Mèxic.

On ara hi ha l’actual edifici de Casa Orlandai, des del
segle XVII hi havia hagut un mas de planta quadrada.
Després de cinquanta anys de reformes continuades,
l’edifici aconseguí una personalitat pròpia, en què
destacava la riquesa decorativa de les escales i les
vidrieres de l’interior. Del 1956 al 1974, l’edifici acull
l’Escola Talitha, recuperant la renovació pedagògica
catalana dels anys trenta i del 1974 al 2003, el centre
pren el nom d’Escola Orlandai. Des del 2007 acull el 
centre cultural Casa Orlandai, després d’una rehabilitació
integral tant de l’interior com de l’exterior.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple
atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació
de la cantonada. Les façanes estan plantejades de
manera eclèctica i afrancesada, sense excloure, però,
elements de caire modernista, com el gran finestral
ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de
la instal·lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948,
es construí un cos adossat amb planta baixa i terrat,
actualment modificat.

Amb l’elecció de les diferents textures dels materials
de revestiment de façana l’arquitecte aconsegueix
emfatitzar la disgregació entre els volums que conformen
l’edifici. El tractament de l’accés i de tota la planta
baixa amb sòcols i espais porticats resol hàbilment
l’acord en planta baixa amb els diferents pendents
dels carrers que l’envolten. Les obertures en façana es
dimensionen a favor d’oferir una lectura més domèstica
i adequada al context urbà on s’implanta.

Vídeo entrevista als fills dels autors

Aquest edifici es presenta com un bloc massís, amb 
un aire auster i de fortalesa. Als paraments s’alterna 
la maçoneria irregular de pedra amb el maó vist, que 
emmarca els elements principals. Tot i la referència 
mudèjar, el conjunt al·ludeix al gòtic, i substitueix 
els arcs apuntats per arcs parabòlics, element que 
es multiplica tant a l’exterior com als interiors. A la 
crugia central s’ubica el conjunt format per corredors 
i patis de llum, nucli on rau la gran qualitat formal que 
singularitza aquest edifici.

És una construcció de 20 plantes que ha esdevingut 
una fita entre els barris de Gràcia i Sant Gervasi. El va 
aixecar Claudio Carmona en un estil arquitectònic brutalista 
en què predomina l’acer. Es visitarà la planta 16, 
que allotja un estudi de disseny i comunicació, des del 
qual es pot gaudir d’una vista especial de la ciutat.

Transformació d’un edifici existent en oficines. Per 
una banda s’obté, partint d’una preexistència molt 
rígida, el nivell de flexibilitat i de serveis que demanda 
aquesta tipologia, posicionant en la façana interior 
un nou nucli d’accessos a l’espai central que ocupava 
un pati. Això ha permès la distribució de les plantes 
en dos àrees lliures. D’altra banda es genera una nova 
façana a carrer que identifica l’edifici com a corporatiu. 
El color i la textura han estat determinants per 
aconseguir-ho.

L’edifici Mitre va ser pensat com edifici d’apartaments
de renda reduïda. Es va decidir fer-los petits i flexibles,
i complementar el programa amb alguns serveis
compartits a la planta baixa: central de calor, aparcament,
bugaderia, snack-bar, farmàcia i guarderia. La
separació entre la zona d’estar i el dormitori principal
es fa mitjançant dos envans corredissos de fusta que
permeten ampliar la zona d’estar durant el dia.

La geometria d’aquest edifici es manté en la seva base
però la coberta és la continuació de la sinuositat pròpia
de les pendents naturals de la muntanya. D’altra banda,
l’edifici proposa una experiència física per a l’ull. El recorregut
que fa el visitant des de l’entrada fins a arribar a la
consulta va de l’enlluernament a la foscor, passant per tots
els grisos que l’edifici, mitjançant umbracles diversos, li
proporciona.

Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges
de l’orde del Cister. L’edifici actual es va construir en
l’estil més modern de l’època, ara anomenat «modernisme
català». L’església, bastida com la resta del
monestir amb maons vistos amb un cert aire mudèjar,
és d’intenció goticista però imaginativa. Hi destaquen
els finestrals amb vitralls i els interessants reforços
ornamentals dels arcs del creuer, i té una estructura
i una mecànica perfectament gòtiques. En conjunt,
presenta una gran força arquitectònica i decorativa.

El Teatre de Sarrià està situat dins el pati interior del
Centre Parroquial de Sarrià. Es va inaugurar el 1907;
l’activitat creixent de l’entitat va fer que es quedés
petit, i per això l’any 1927 es va remodelar: s’hi van
construir un escenari a la italiana, a imitació del que hi
havia al Teatre Romea, i una nova façana. Actualment
s’està adequant per donar resposta als nous requeriments:
fins ara se n’ha reformat la caixa escènica per
dotar-la d’una nova teulada, els vestidors, els serveis,
l’escenari i un fossar més gran.

Aquesta casa modernista fou construïda pel marquès
de Foronda, Marià de Foronda, primer president i fundador
de la companyia de ferrocarrils de Barcelona. La
família Amat la va adquirir a mitjan segle passat i en va
mantenir l’arquitectura original. Fa poc que s’ha obert
al públic, i hi destaca el jardí romàntic i la decoració
modernista de les sales, adaptades als nous usos.