Construït a l’antiga finca de la Torre Melina, de la qual
se’n van salvar els jardins, consta de dues ales en les
quals se situen les habitacions articulades per una
torre de vidre de 12 plantes d’alçada. Ambdues ales
configuren el gran espai central format per poligonals
que van relliscant sobre una paràbola que cobreix les
plantes nobles. A l’extrem nord dos murs ajuden a
configurar la plaça exterior suportant les marquesines
i la gran vidriera que tanca el vestíbul.

És una masia del segle XVII, tot i que l’origen del mas
és molt anterior, tal com evidencia la torre romànica
que li dóna el nom. L’edifici és de tipus basilical, amb
el cos central més elevat i cobert amb una teulada a
quatre aigües. El portal és dovellat, de punt rodó, i les
finestres tenen la llinda, els brancals i l’ampit de pedra
motllurada. A l’entrada hi ha l’escut de la família i la
inscripció següent: «fou fet per Benet Vinyals de la
Torre l’any 1610». Des del 1990 allotja les oficines del
grup hoteler HUSA.

Les antigues cambres reials del Palau de Pedralbes
(la cambra d’Alfons XIII, l’avantcambra i la cambra de
Victòria Eugènia) conserven encara avui bona part de
la seva empremta original, aquella que van deixar els
aristòcrates barcelonins que van decorar al seu gust
aquests espais i alhora l’empremta dels estadans que
en el seu dia els van ocupar: el Rei Alfons XIII i la seva
esposa la Reina Victòria Eugènia.

De la mateixa època que el Palau Güell de les Rambles,
l’encàrrec certifica la bona entesa de Gaudí amb els senyors
Güell. La construcció és de poca entitat i per tant Gaudi
aprofita per experimentar amb diferents tècniques que van des
de la policromia sobre ceràmica, les diverses maneres de
col·locar l’obra vista o el treball en forja. De fet, és precisament
la tanca realitzada en forja la que popularment dóna nom al
conjunt: “el drac de Pedralbes”.

Aquesta joia del gòtic català té un important valor 
afegit: el conjunt ha estat utilitzat per la comunitat 
de les clarisses des de la seva fundació i fins a l’any 
1983, que es va obrir al públic. Gràcies a aquest ús 
ininterromput, avui ens podem atansar a la vida 
d’aquesta comunitat religiosa femenina tot recorrentne 
els espais més quotidians. El Museu Monestir conté 
nombroses obres d’art, objectes litúrgics i mobiliari 
que la comunitat ha anat aplegant al llarg dels segles. 
Han intervingut en la seva restauració en els darrers 
120 anys Joan Martorell, Geroni Martorell, Pallàs, 
Bassegoda, Ros de Ramis, Casanoves, López Íñigo i, 
des de l’any 1988, Josep M. Julià.

El centre d’interès és la rehabilitació de la façana de 
l’edifici projectat per Francesc Mitjans l’any 1959. 
Tota la façana principal es concep com un gran llenç 
encaixat entre els buits de la planta baixa i la planta 
àtic, i retirat del mateix pla de façana. Com a criteri 
general d’actuació, s’ha volgut recuperar la imatge 
original de l’edifici, alhora que s’utilitzen materials i 
sistemes constructius contemporanis d’acord amb els 
nous requeriments de confort.

L’edifici reflecteix la convivència i la interacció de
les arts decoratives, tant artesanals com industrials,
amb la construcció, com podem veure en les
solucions decoratives, de sostres, parets, paviments
i elements de tancament. L’edifici fa cantonada i consta
de dos cossos amb diferents alçades i un jardí. Al cos
principal destaca la tribuna de ferro i vidre a l’angle.
La coberta és a tres vessants amb ràfec prominent i
hi sobresurt una torremirador de planta quadrada.