Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple
atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació
de la cantonada. Les façanes estan plantejades de
manera eclèctica i afrancesada, sense excloure, però,
elements de caire modernista, com el gran finestral
ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de
la instal·lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948,
es construí un cos adossat amb planta baixa i terrat,
actualment modificat.

Aquest edifici es presenta com un bloc massís, amb 
un aire auster i de fortalesa. Als paraments s’alterna 
la maçoneria irregular de pedra amb el maó vist, que 
emmarca els elements principals. Tot i la referència 
mudèjar, el conjunt al·ludeix al gòtic, i substitueix 
els arcs apuntats per arcs parabòlics, element que 
es multiplica tant a l’exterior com als interiors. A la 
crugia central s’ubica el conjunt format per corredors 
i patis de llum, nucli on rau la gran qualitat formal que 
singularitza aquest edifici.

La fàbrica tèxtil que Casimir Casarramona va fer construir
als peus de la muntanya de Montjuïc, constitueix
una peça única de l’arquitectura modernista industrial
catalana de principis del segle XX . Tota la construcció
es va fer de maó, emprant la ceràmica i la pedra artificial
per ornamentar les parts nobles.
Després d’una llarga temporada d’inactivitat, el 2002
”la Caixa” va crear el CaixaForum, i el va dotar de les
infraestructures pròpies d’un equipament cultural
modern, mantenint l’esperit original de l’obra.

La façana de grans dimensions i de notable riquesa
ornamental representava el municipi independent de
Sants, encara que aquest fou annexionat a Barcelona
el 1897, quan l’obra encara no era enllestida, cosa que
explica que sigui ja l’escut barceloní el que presideix
la façana. A la planta noble trobem el saló de plens,
molt ornamentat i il·luminat pels vitralls clarament
noucentistes. S’ha recuperat recentment l’espai del
soterrani per allotjar-hi l’arxiu del districte i unes sales
d’exposicions.

L’actual Centre Cultural La Farinera del Clot és l’únic edifici 
que resta de l’antic conjunt de la Farinera de Sant Jaume, 
empresa dedicada a la mòlta del blat. Està bastit amb una 
estructura de ferro i maó vist, amb decoracions d’estètica
modernista. En rehabilitar-lo com a centre cultural, se
n’ha mantingut la fesomia original, afegint-hi un cos
transparent per a les comunicacions verticals. A l’interior
es conserven un bon nombre de peces i maquinària de
diferents tipus, procedents de l’antiga farinera.

Les religioses de Jesús-Maria van encarregar el projecte
de l’església de Sant Pacià a l’arquitecte Joan Torras
i Guardiola, que ocupava una càtedra en la recent
Escola d’Arquitectura de Barcelona. En aquest centre
docent, Torras va tenir d’alumne Antoni Gaudí, i, essent
Gaudí encara estudiant, Joan Torras el va incorporar
al seu equip.
L’altar de l’església, el paviment, un conjunt de
mosaics de dibuixos geomètrics, i els aparells
d’enllumenament foren dissenyats per Gaudí.

Can Guardiola fou construït com a habitatge unifamiliar
de planta baixa, dues plantes pis i golfes, amb uns
complements decoratius que permeten emmarcar-lo
en una de les línies del modernisme, per bé que el
coronament de la façana principal remet als frontis 
de nombroses esglésies del barroc català. Els esgrafiats
en forma de garlandes i els ferros de forja dels balcons
tenen com a referent estètic les obres de Puig i Cadafalch
de principis de segle XX .

De la mateixa època que el Palau Güell de les Rambles,
l’encàrrec certifica la bona entesa de Gaudí amb els senyors
Güell. La construcció és de poca entitat i per tant Gaudi
aprofita per experimentar amb diferents tècniques que van des
de la policromia sobre ceràmica, les diverses maneres de
col·locar l’obra vista o el treball en forja. De fet, és precisament
la tanca realitzada en forja la que popularment dóna nom al
conjunt: “el drac de Pedralbes”.

Projecte de gran envergadura, ocupa unes quantes 
illes de l’Eixample. Alguns elements són comuns a tots 
els edificis del conjunt: l’ús del maó vist i de les voltes 
de maó com a element de coberta o el tractament ornamental 
a partir d’estilitzacions florals aplicades amb 
ceràmica. Els pavellons d’infermeria són l’element 
més repetit, tot i que tenen petites diferències. Tots 
estan coberts d’una successió de vuit arcs apuntats 
amb set voltes intercalades.

Projectada amb un llenguatge neoàrab, inicialment 
havia de ser l’habitatge de l’enginyer director de la 
Societat General d’Aigües de Barcelona. S’anomena 
Casa de les Altures perquè al costat hi havia els motors 
d’elevació d’aigua cap als dipòsits situats al turó 
de la Rovira. El 1991 es va rehabilitar com a seu del 
Districte d’Horta-Guinardó. Es tracta d’un edifici de 
base rectangular, amb un buit central que correspon a 
un pati i amb un cos adossat a la façana sud en forma 
de porxo.