Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.

L’any 1903, va néixer la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra i Coats, fruit de la fusió entre la família Fabra i la multinacional escocesa Coats. La fàbrica, dedicada a la producció de fils de cosir i xarxes de pesca, va tenir una gran influència en la vida social i econòmica del barri de Sant Andreu. Durant més de vuitanta anys, Fabra i Coats va ser un referent d’innovació industrial i un agent actiu en la promoció dels drets laborals. La crisi dels anys setanta, la reconversió industrial i la globalització van portar a tancar-a definitivament, el 2005.

La recuperació arquitectònica de la Sala de Calderes, de grans dimensions i amb una àmplia documentació històrica associada, ens permet endinsar-nos en la memòria tècnica i social de la Barcelona industrial. L’espai ofereix un testimoni excepcional sobre el funcionament d’una instal·lació energètica industrial i sobre la transformació del recinte en un centre cultural i patrimonial viu al segle XXI.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

Els interiors aposten per l’ús del color com a vehicle emocional i per la transparència parcial entre estances, mitjançant gelosies i particions lleugers que permeten una lectura fluida dels espais. Aquesta connexió entre àmbits recorda la manera com Sottsass articulava els usos en un piset per maximitzar funcionalitat i identitat. El resultat és un espai acollidor i diferent, on cada racó convida a ser experimentat.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

El projecte aposta per una arquitectura bioclimàtica activa: la façana sud està recoberta per una pell d’ETFE —un polímer transparent i ultralleuger—, amb cambres inflables que regulen la llum i la temperatura interiors. Aquesta solució redueix la demanda energètica en més d’un 20%. Les estructures metàl·liques es deixen a la vista i defineixen una retícula que respon als usos flexibles dels espais interiors, pensats com a plataformes obertes per al coneixement i la col·laboració.

Pensat com un node d’activitat del sector TIC, el Media-TIC acull espais per a empreses emergents, centres de recerca i serveis digitals. És una arquitectura que connecta el món físic amb el digital, capaç de gestionar informació en temps real i adaptar-se als usuaris.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

La Nau 4 de Can Batlló s’ha rehabilitat integralment amb criteris de sostenibilitat ambiental i social, i s’ha convertit en el primer edifici públic de Barcelona amb auditoria energètica. El projecte ha volgut conservar l’esperit de l’arquitectura industrial original, mantenint elements històrics com les estructures metàl·liques, els murs de fàbrica i les cobertes amb dent de serra. També s’han reutilitzat materials existents, com fusta, totxos, teules i paviments hidràulics, i s’han integrat solucions sostenibles, com plaques fotovoltaiques, sistemes de geotèrmia, ventilació natural i finestres d’alta eficiència. Les instal·lacions són vistes, per facilitar-ne el manteniment, i l’edifici s’ha dissenyat seguint els principis de l’economia circular, amb una distribució interior flexible basada en contenidors modulables dins l’estructura original de la nau.

Actualment, la Nau 4 és un equipament de referència per a l’economia social i solidària, considerat el pol més gran d’Europa en aquest àmbit. L’edifici acull una gran varietat d’usos repartits en dues plantes: aules, tallers, zones de cotreball, espais per a empreses viver, sales polivalents, serveis comuns (com ara cafeteria, lavabos, sales de reunions) i espais administratius. L’accés és totalment accessible i està adaptat a tothom, amb ascensors, recorreguts accessibles i bucles inductius. A escala patrimonial i artística, es mantenen visibles les ferides dels diferents usos històrics i s’ha respectat l’estructura original de l’edifici, reforçant-ne el valor arquitectònic dins del conjunt de Can Batlló.

En un context en què les fronteres entre espai domèstic i espai laboral es desdibuixen, el projecte proposa una arquitectura flexible i transformable, capaç d’adaptar-se a usos canviants. Es parteix d’un espai diàfan i sense memòria històrica aparent, on es deixen a la vista els materials originals per afavorir la transpiració dels murs i evitar humitats.

La proposta combina dues estratègies: l’acumulació del programa funcional i l’emmagatzematge en el perímetre, i la incorporació d’un volum central que conté serveis i elements mòbils per dividir l’espai segons les necessitats. Aquesta organització genera una sèrie de buits amb múltiples possibilitats d’ús. Finalment, la intervenció a la façana posterior i l’ús de materials clars busquen millorar la lluminositat d’un espai potencialment fosc.

El centre acull serveis com l’hospital de dia, unitats de fisioteràpia i teràpia ocupacional, i desenvolupa projectes innovadors centrats en la millora del benestar i l’autonomia dels pacients. L’edifici forma part d’un model d’atenció que prioritza la qualitat de vida, l’activitat funcional i el retorn segur a l’entorn domiciliari.