L’edifici és obra d’Enric Sagnier, un dels arquitectes més prolífics de la Barcelona de principis del segle XX, i va ser finalitzat pel seu fill Josep Maria Sagnier. El conjunt combina influències neogòtiques, neobizantines i monumentalistes, i s’organitza en dos grans cossos superposats: la cripta inferior, construïda entre 1903 i 1911, i el temple superior, aixecat entre 1914 i 1961. La gran torre central coronada per l’estàtua del Sagrat Cor reforça el caràcter ascensional de l’edifici i la seva presència sobre la ciutat.

Després d’anys sense activitat estable, el veïnat impulsà la recuperació de l’edifici a través de l’Associació Mercat Cultural de Vallvidrera, amb la voluntat de transformar-lo en un nou equipament de gestió comunitària. El projecte es basa en tres grans eixos: la cultura de proximitat, la transició ecosocial i la participació veïnal, cosa que ha convertit l’antic mercat en un espai obert als barris de muntanya i als seus col·lectius.

Més enllà de la rehabilitació física de l’edifici, la iniciativa també recupera el paper històric dels mercats com a espais de relació i intercanvi social: una mena d’àgora contemporània per acollir activitats culturals, iniciatives d’agroecologia, sostenibilitat ambiental i projectes comunitaris vinculats a Collserola.

L’edifici és obra d’Enric Sagnier, un dels arquitectes més prolífics i representatius de la Barcelona de principis del segle XX. La seva arquitectura combina un llenguatge historicista sobri amb elements propis de l’eclecticisme característic de l’autor. Entre les seves obres més conegudes, destaca el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, iniciat el 1902, amb el qual comparteix context històric i territorial dins el procés d’urbanització de Collserola.

Entre el 1906 i el 1913, s’hi van construir una desena de torres envoltades de jardins, configurant una petita urbanització d’estiueig integrada en el paisatge de la muntanya. Les cases combinen principalment el llenguatge modernista amb influències eclèctiques i pintoresquistes, molt habituals en l’arquitectura residencial de principis del segle XX. Hi van intervenir arquitectes i mestres d’obres com Arnau Calvet, Pere Bosch i Cardellach, Ramon Ribera i Josep Masdeu.

La visita consistirà en una passejada pels espais exteriors de la colònia per conèixer-ne la història i les principals característiques arquitectòniques, i culminarà amb la visita a l’interior d’un dels habitatges.

Els seus orígens es relacionen amb les representacions teatrals impulsades des de finals del segle XIX per l’Acadèmia Josefina i, posteriorment, per l’Orfeó Sarrianenc. Durant els anys vint, el mestre d’obres Jacint Torner reformà completament la sala seguint el model dels teatres a la italiana, amb platea, amfiteatre, llotges i una gran caixa escènica inspirada en el Teatre Romea.

Al llarg del segle XX, el teatre es consolidà com un important centre cultural de Sarrià, acollint activitats teatrals, musicals, dansa i entitats del barri. Després d’un important procés de rehabilitació, desenvolupat entre el 2011 i el 2015, el teatre recuperà bona part de la seva estructura històrica, i avui continua plenament actiu, com a espai escènic de referència.

La finca destaca tant pel valor arquitectònic de la casa com pels jardins i els espais verds que l’envolten. El conjunt combina antics horts, passeigs arbrats, terrasses agrícoles i jardins d’inspiració italiana, i configura un paisatge que explica l’evolució de Collserola des del món rural fins a l’estiueig burgès. Entre els elements singulars, destaca també el Patufet, un penell articulat de ferro convertit en una peça emblemàtica de la finca.

L’edifici es va reformar diverses vegades, al llarg del segle XX, especialment per part de l’arquitecte Raimon Duran i Reynals. L’any 1958, fou adquirit pel metge i cirurgià Agustí Pedro i Pons, que posteriorment el llegà a la Universitat de Barcelona. Actualment, és la seu de la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons, dedicada a activitats acadèmiques, institucionals i de suport a la recerca universitària.

L’interior conserva elements ornamentals destacats, com els sostres decorats amb guix, les columnes d’ordre corinti i l’escala principal, coronada per una escultura de Josep Dunyach i Sala. També hi destaquen el mural de l’artista Patterson i diversos espais, que actualment s’han adaptat a les activitats del centre cívic i de l’arxiu municipal del districte.

Després de dècades de transformacions urbanes i mobilitzacions veïnals per evitar-ne l’enderroc, l’edifici va ser recuperat com a equipament públic i inaugurat com a Centre Cívic de Sarrià, l’any 1984. Els jardins que l’envolten, remodelats el 1986 pels arquitectes Elies Torres i José Antonio Martínez Lapeña, són una de les intervencions paisatgístiques postmodernes més singulars de la ciutat, i van rebre el Premi FAD d’Arquitectura.

La construcció destaca per la torre-mirador, les cobertes, amb una gran complexitat formal, i l’ús de materials propis del modernisme, com el maó vist, la ceràmica vidriada, els estucs i les vidrieres decoratives. Anys més tard, el conjunt es va ampliar amb un nou edifici, destinat a capella i dependències de la congregació de les Filipenses Missioneres de l’Ensenyament, propietàries de la finca des del 1915.

Durant la Guerra Civil, l’edifici va ser confiscat i convertit en hospital. Actualment, funciona com a casa d’espiritualitat i espai d’acollida intercultural i interreligiós, i manté el caràcter tranquil i enjardinat original de la finca, amb pins i cedres centenaris que, encara avui, defineixen aquest racó singular de Sarrià.

L’edifici, d’inspiració historicista i influït pel Rundbogenstil alemany (estil arc de mig punt), s’organitza al voltant d’un claustre central i incorpora l’església, les dependències comunitàries i diversos espais auxiliars. Durant la Guerra Civil, va ser incendiat i utilitzat per la Generalitat com a espai d’intendència, fins que l’església va ser reconstruïda i consagrada novament, el 1945, any del mil·lenari del primer monestir.

Actualment, el monestir continua actiu i manté la vida monàstica segons la regla benedictina d’ora et labora. La comunitat combina la vida litúrgica amb activitats culturals, restauració de llibres i documents, hostatgeria i tallers diversos, mantenint viva una presència ininterrompuda a Barcelona des del segle X.

L’edifici, d’estil neogòtic, té la catalogació de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Té el seu origen al segle XVIII com a gran casal senyorial conegut inicialment com Ca n’Alòs, vinculat a famílies nobles del territori de Sarrià. El 1892 va ser reformat per l’arquitecte August Font i Carreras, que li va donar l’aspecte actual d’estil neogòtic, amb torres, merlets i aire de castell residencial. La finca original ocupava més de cinc hectàrees, amb jardins, capella, cavallerisses i més de cinquanta habitacions. L’any 1979, l’últim descendent de la família propietària va cedir l’edifici i vendre els terrenys a l’Ajuntament de Barcelona, expressant la voluntat que es destinés a l’ensenyament musical del barri.

Des de 1988 l’edifici ha compartit històricament espais amb la Guàrdia Urbana del districte de Sarrià–Sant Gervasi, que està previst que es traslladin a una nova comissaria a finals de 2026.

El temple, de tres naus i creuer amb cúpula, destaca per la façana monumental de pedra de Montjuïc, presidida per la imatge de sant Vicenç i un únic campanar octogonal, ja que el segon no es va arribar a construir mai. A l’interior, conserva obres amb un gran valor patrimonial, com ara el retaule barroc del Roser, d’Agustí Pujol, i les pintures murals de Josep Obiols, fetes durant la restauració posterior a la Guerra Civil, dirigida per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí.

L’església ha estat estretament vinculada a la història de Sarrià durant més de mil anys. El retaule gòtic original, obra de Jaume Huguet, es conserva actualment al MNAC, mentre que la plaça i els carrers que l’envolten continuen configurant el centre històric i social de l’antic municipi, agregat a Barcelona l’any 1921.

La visita a l’església inclou en el seu recorregut la Casa Rectoral de Sant Vicenç de Sarrià.

Situat al barri de Sarrià de Barcelona, l’edifici té els seus orígens al segle XIV, quan era una masia agrícola coneguda com el Mas Teixidó. Al segle XVII va passar a la família Sentmenat, que la va transformar progressivament en una residència senyorial. L’any 1779, Andreu Bosch la va convertir en casa d’estiueig dels marquesos, i durant el segle XIX s’hi afegiren torreons i elements ornamentals que li van donar l’aspecte monumental actual.

Després de diversos usos i d’un període de degradació al segle XX, el palau va ser recuperat el 1994 per Eina gràcies a una rehabilitació dels arquitectes Antoni Ubach i Miquel Espinet. Actualment, el conjunt combina patrimoni històric, activitat educativa i natura, amb jardins romàntics, escultures i una extensa zona verda connectada amb la serra de Collserola.