El projecte s’ha dissenyat amb estratègies passives per a la reducció del consum d’energia: ventilació creuada, les balconeres i els arbres com a protecció solar i jugar amb el color de les façanes segons la radiació que reben, entre d’altres. Es col·loquen plaques fotovoltaiques a la coberta per a l’autoconsum i una sèrie de bateries, que poden acumular 45kWh, per a les hores de poca o gens radiació solar.

L’edifici és un dels primers sis edificis a Espanya a ser certificats amb el mètode del DGNB-system, la qual cosa inclou una anàlisi-del-cicle-de-vida (LCA) de tot l’edifici.

Aquell mateix any, el senyor Torres Marina va crear una petita urbanització suburbana amb un teixit de tres petits carrers de 115 metres de llargada per 6 metres d’amplada, amb parcel·les de 6 metres d’amplada per 25 metres de profunditat. En total, s’hi van aixecar més de cinquanta cases, entre mitgeres d’una o dues plantes amb pati, on es van instal·lar, principalment, treballadors de la fàbrica. Des del 27 d’abril del 1929, el conjunt, conegut primer com a barriada del Pont de les Vaques i, després, com a Nou Barri de Port, va començar a funcionar com una pseudocolònia industrial. Tres anys més tard, els Santiveri van demanar a l’arquitecte Pere Bassegoda un projecte per construir un edifici plurifamiliar d’habitatge de tres plantes d’estil noucentista a la parcel·la de la mateixa fàbrica.

Es podran visitar exteriorment les instal·lacions de l’antiga fàbrica Santiveri de 10 a 17 h.

Des d’un punt de vista arquitectònic, la superilla SEAT incorpora influències dels arquitectes Aino Marsio i Alvar Aalto, visibles en formes més orgàniques, com ara disposicions en trèvol, i en façanes amb lleugers moviments en ziga-zaga, que trenquen la monotonia habitual de l’habitatge social de l’època. A més, es va apostar per una certa diversitat tipològica d’habitatges per afavorir una composició social més equilibrada, seguint criteris innovadors per al moment, com els que havia plantejat el sociòleg Jaume Nualart.

El conjunt va sorgir quan la família Bausili va adquirir una nau de la fàbrica Bruguerola i va promoure la construcció d’habitatges per als seus treballadors. El projecte, obra de l’arquitecte Joan Amigó, es va materialitzar en un bloc lineal de dues plantes, amb accés directe als habitatges de planta baixa, i mitjançant escala i corredor exterior als del pis superior.

Els habitatges, amb una superfície superior a l’habitual en aquest tipus de promocions, incorporen cuina i bany dins del mateix volum edificat, un fet poc comú en l’habitatge obrer de l’època. Malgrat això, el conjunt es va desenvolupar en un context de precarietat urbanística, sense una ordenació global prèvia, reflectint els processos de creixement espontani i fragmentari que van caracteritzar la Marina durant el primer terç del segle XX.

El barri està format per habitatges senzills entre mitgeres, d’una o dues plantes, amb petites parcel·les que combinen espai domèstic i pati posterior. Es tracta d’un model d’habitatge mínim, construït amb recursos limitats i sense infraestructures bàsiques inicials, que reflecteix les condicions de vida de la població treballadora de l’època.

El nom del barri prové del vol transatlàntic Plus Ultra (1926), fet que també inspira la denominació dels carrers. Amb el pas del temps, les transformacions urbanes i les infraestructures han acabat aïllant físicament el barri, convertint-lo en un testimoni singular dels processos de creixement perifèric de la Barcelona del primer terç del segle XX.

La visita serà una ruta exterior pel barri.

Rehabilitada i inaugurada l’any 1998, la masia acull una granja escola i un conjunt d’horts urbans, els primers de la xarxa impulsada per l’Ajuntament de Barcelona. L’espai es configura com un equipament ambiental i pedagògic que recupera la memòria agrícola del lloc, i alhora promou l’ús comunitari i sostenible del territori, integrant-se com un element singular dins el paisatge contemporani de la Marina.

Situat en un moment clau de consolidació dels equipaments públics de la Marina, el CAP ràpidament va esdevenir un referent de proximitat. Amb el pas dels anys, ha ampliat les seves funcions més enllà de l’atenció assistencial, ha incorporat la formació de professionals sanitaris com a centre docent i ha promogut activitats de prevenció i educació en salut obertes al veïnat. Aquest caràcter obert i comunitari reforça el seu paper com a espai públic de trobada, on la salut s’entén no només des d’una dimensió mèdica, sinó també social i col·lectiva.

Com a equipament contemporani, el projecte aposta per una arquitectura al servei de les persones, amb criteris de sostenibilitat i eficiència energètica que redueixen l’impacte ambiental al llarg del seu cicle de vida. El disseny, amb espais lluminosos i materials càlids, afavoreix el confort i la relació amb l’entorn, i ha permès que l’edifici hagi obtingut la certificació LEED Platinum.