Amb l’arribada de la revolució industrial les necessitats d’aigua són majors i per això a finals del segle XIX van sorgir un seguit d’iniciatives privades per portar aigua a la ciutat. Una d’elles és l’empresa “”Aguas del Bajo Vallès”” que va fer aquesta infraestructura amb una longitud de 18 quilòmetres i una capacitat de 1.700 metres cúbics d’aigua diaris. L’obra fou impulsada per Andreu Marí, empresari que tenia drets d’aigua a les rieres del Ripoll i Caldes i finançat pel banquer Manel Girona.
L’any 1881 l’empresa és venuda a la “”Compagnie des Eaux de Barcelone”” que ja explotava l’aigua de Dosrius. La Societat General d’Aigües de Barcelona va explotar els canals fins a mitjans dels anys 50, moment en què la ciutat va superar els 1,5 milions d’habitants i es va iniciar la canalització del riu Ter.

La visita s’inicia al passatge de l’Arquitecte Millàs, un conjunt de cases barates construïdes a la dècada dels anys vint del segle XX per la Cooperativa de Tramviaires. Un cop vistes, ens traslladarem tres carrers enllà, per veure el conjunt de l’illa del passatge de Santa Eulàlia, construït la mateixa dècada per iniciativa privada d’una família.

Elisa Carbó i Ferrer, vídua de Ramon Casas i Gatell, inverteix el seu patrimoni a comprar una illa de la finca de la masia can Garrigó, el 1902, i el monestir de Sant Benet de Bages, el 1907, situat al costat de la seva fàbrica tèxtil Isidro Puig i Companyia. Un cop morta, el 1912, hereten la propietat els tres fills: Montserrat, Elisa i el reconegut pintor Ramon Casas i Carbó. En l’etapa final de la vida del pintor, conjuntament amb la resta de la família, s’inicia la construcció del conjunt de cases del passatge i la resta de l’illa, amb la intenció de llogar-les. Totes les cases són obra de l’arquitecte Josep Maria Ros i Vila, conegut perquè es va encarregar de la renovació de la casa Codina, del passeig de Gràcia, i l’hotel i la capella de Sant Bernat de Menthon. La primera fase és del 1928 i la darrera del 1932, coincidint amb la mort del pintor. A partir d’aquest moment, els solars no edificats es posen a la venda. Arran de la mort d’Elisa Casas, germana del pintor, el 1960, els seus hereus inicien la venda de les cases. Durant 41 anys, van estar a punt de desaparèixer per l’afectació urbanística del PGM del 1976, però, gràcies a la pressió veïnal, el 8 de novembre del 2017, es va aconseguir salvar-les. S’explicarà amb detall tot el procés i la història de les cases i es visitarà algun dels habitatges.

El Magatzem d’Art Públic de Canyelles està situat dins del Centre de Manteniment Urbà Josep M. Serra Martí, un edifici projectat per Cinto Hom Santolaia i Enric Perica a la Via Favència, 41-47.

Des del 1988, la Direcció d’Arquitectura Urbana i Patrimoni fa servir dos dels espais de l’edifici, que sumen un total de 300 m². L’objectiu és emmagatzemar-hi totes les obres que han estat vandalitzades i estan pendents de restaurar, o les que, per motius diversos, no es poden tornar a exposar a l’exterior.

S’hi troben diferents elements, com ara escultures, elements arquitectònics, mobiliari d’època i material d’arxiu. Per exemple, actualment s’hi troben obres d’autors com Frederic Marès, Josep Clarà, Pau Gargallo, Jaume Martrús i Xavier Corberó.

Ciutat Meridiana és un dels barris més desconeguts i singulars de Barcelona. Urbanitzat als anys 60 en un entorn abrupte i fins aleshores poc transformat, és un exemple paradigmàtic dels models d’habitatge massiu i creixement perifèric que van marcar el franquisme.

La seva morfologia combina l’escala metropolitana, articulada entorn de l’Avinguda Meridiana i els accessos nord a la ciutat, amb una trama condicionada per la topografia accidentada d’un dels límits de Collserola. Enmig d’aquest paisatge s’hi conserven vestigis d’un dels grans canals d’aigua del segle XIX: l’aqüeducte del Baix Vallès. Projectat per l’empresari Andreu Marí i finançat pel banquer Manel Girona, conduïa més de 1.700 m³ d’aigua diaris des de les rieres del Ripoll i Caldes fins a Barcelona, tot aprofitant les carenes de la serra i salvant les rieres amb ponts com els que encara podem veure al torrent de Tapioles.

Aquesta ruta ressegueix el tram per on antigament passava la gran galeria subterrània que es va construir amb la finalitat d’acollir les canonades que haurien transportat aigua des del dipòsit d’aigües de la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova fins a Vallcarca, per a després portar-la a Barcelona. Aquest projecte, però, no es va acabar mai, i les instal·lacions construïdes van quedar abandonades, entre les quals destaquen el pont dels Tres Ulls i dues seccions de la galeria esmentada, que va ser seccionada durant unes obres que es van fer a la zona.

El pont dels Tres Ulls és un pont enorme que forma part de la infraestructura hidràulica municipal de l’aqüeducte Alt de Montcada, que salvava un barranc de la serra pel qual circulava el torrent de Calau. A causa de l’existència de l’aqüeducte, es va construir el pont amb tres grans ulls que permetessin la circulació d’aigua. El pont dels Tres Ulls és l’element llunyà conservat que es va construir, ja que el projecte es va aturar en calcular que el cabal d’aigua recollida del Besòs no seria suficient per abastir la ciutat.

Durant els anys setanta del segle passat, l’Ajuntament va decidir colgar-lo perquè el va considerar perillós, fet que va soterrar aquest element identitari del barri. Afortunadament, l’any 2015, gràcies a les reivindicacions de l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris, l’Ajuntament de Barcelona va desenterrar parcialment el pont dels Tres Ulls, en el marc d’un projecte que en poc temps es va oblidar, cosa que va deixar aquest símbol de la Trinitat abandonat i desprotegit d’actes vandàlics.

Cal tenir en compte que algunes parts del terrenys presentin dificultats d’accessibilitat.

L’Estació Distribuïdora de la Trinitat (EDT) distribueix i regula l’entrega d’aigua procedent de l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) del Ter als diferents pisos de la xarxa arterial de Barcelona. Aquesta infraestructura consta, entre altres elements, de dues centrals subterrànies de generació elèctrica, una estació de bombament al pis 200, 5 dipòsits de regulació, 400 metres de galeries i 3.000 metres de canonades que uneixen els diferents elements funcionals de les instal·lacions.

Els dipòsits d’emmagatzematge de l’ETAP del Ter enllacen directament amb el pis de cota 130, que és el que té un consum més elevat de la xarxa. Quatre alternadors aprofiten l’energia de l’aigua en caure fins als pisos de cotes 100 i 70. Al mateix temps, l’energia generada alimenta l’estació d’impulsió del pis 200 i, en connexió amb la xarxa exterior elèctrica, es compensen els superàvits o els dèficits produïts. Sis obturadors de disc en paral·lel garanteixen l’entrada d’aigua als diferents dipòsits en cas d’avaria dels grups alternadors.