L’edifici és obra d’Enric Sagnier, un dels arquitectes més prolífics de la Barcelona de principis del segle XX, i va ser finalitzat pel seu fill Josep Maria Sagnier. El conjunt combina influències neogòtiques, neobizantines i monumentalistes, i s’organitza en dos grans cossos superposats: la cripta inferior, construïda entre 1903 i 1911, i el temple superior, aixecat entre 1914 i 1961. La gran torre central coronada per l’estàtua del Sagrat Cor reforça el caràcter ascensional de l’edifici i la seva presència sobre la ciutat.

L’interior conserva elements ornamentals destacats, com els sostres decorats amb guix, les columnes d’ordre corinti i l’escala principal, coronada per una escultura de Josep Dunyach i Sala. També hi destaquen el mural de l’artista Patterson i diversos espais, que actualment s’han adaptat a les activitats del centre cívic i de l’arxiu municipal del districte.

Després de dècades de transformacions urbanes i mobilitzacions veïnals per evitar-ne l’enderroc, l’edifici va ser recuperat com a equipament públic i inaugurat com a Centre Cívic de Sarrià, l’any 1984. Els jardins que l’envolten, remodelats el 1986 pels arquitectes Elies Torres i José Antonio Martínez Lapeña, són una de les intervencions paisatgístiques postmodernes més singulars de la ciutat, i van rebre el Premi FAD d’Arquitectura.

L’edifici, d’inspiració historicista i influït pel Rundbogenstil alemany (estil arc de mig punt), s’organitza al voltant d’un claustre central i incorpora l’església, les dependències comunitàries i diversos espais auxiliars. Durant la Guerra Civil, va ser incendiat i utilitzat per la Generalitat com a espai d’intendència, fins que l’església va ser reconstruïda i consagrada novament, el 1945, any del mil·lenari del primer monestir.

Actualment, el monestir continua actiu i manté la vida monàstica segons la regla benedictina d’ora et labora. La comunitat combina la vida litúrgica amb activitats culturals, restauració de llibres i documents, hostatgeria i tallers diversos, mantenint viva una presència ininterrompuda a Barcelona des del segle X.

El temple, de tres naus i creuer amb cúpula, destaca per la façana monumental de pedra de Montjuïc, presidida per la imatge de sant Vicenç i un únic campanar octogonal, ja que el segon no es va arribar a construir mai. A l’interior, conserva obres amb un gran valor patrimonial, com ara el retaule barroc del Roser, d’Agustí Pujol, i les pintures murals de Josep Obiols, fetes durant la restauració posterior a la Guerra Civil, dirigida per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí.

L’església ha estat estretament vinculada a la història de Sarrià durant més de mil anys. El retaule gòtic original, obra de Jaume Huguet, es conserva actualment al MNAC, mentre que la plaça i els carrers que l’envolten continuen configurant el centre històric i social de l’antic municipi, agregat a Barcelona l’any 1921.

La visita a l’església inclou en el seu recorregut la Casa Rectoral de Sant Vicenç de Sarrià.

L’edifici respon a una arquitectura academicista i eclèctica, pròpia dels equipaments públics de finals del segle XIX. La façana principal, simètrica i orientada a la plaça del Consell de la Vila, s’organitza en tres cossos, amb el volum central lleugerament avançat. Hi destaca la balconada de la planta noble, amb balustrada sostinguda per grans cartel·les, així com l’escut de l’antiga vila de Sarrià, situat sobre la porta principal. A l’interior, es conserva la sala de plens, amb un destacat sostre teginat.

L’edifici té un llarg recorregut històric: inicialment va ser una casa aïllada que es va ampliar progressivament. Durant el franquisme va acollir la Llar Santa Marta, un centre religiós de reclusió i “reeducació” de dones joves, i posteriorment es transformà en centre d’acollida de menors i CRAE Vilana. La rehabilitació iniciada el 2021 per la Fundació Eina va mantenir visibles les traces del passat, convertint l’espai en una arquitectura viva i en transformació constant.

Actualment, Eina Bosc és un espai educatiu i cultural vinculat al Campus Eina, on conviuen art, disseny, natura i innovació pedagògica. També acull el programa Emboscades, d’intervencions artístiques col·laboratives que exploren les possibilitats creatives i arquitectòniques de l’espai.

Situat al barri de Sarrià de Barcelona, l’edifici té els seus orígens al segle XIV, quan era una masia agrícola coneguda com el Mas Teixidó. Al segle XVII va passar a la família Sentmenat, que la va transformar progressivament en una residència senyorial. L’any 1779, Andreu Bosch la va convertir en casa d’estiueig dels marquesos, i durant el segle XIX s’hi afegiren torreons i elements ornamentals que li van donar l’aspecte monumental actual.

Després de diversos usos i d’un període de degradació al segle XX, el palau va ser recuperat el 1994 per Eina gràcies a una rehabilitació dels arquitectes Antoni Ubach i Miquel Espinet. Actualment, el conjunt combina patrimoni històric, activitat educativa i natura, amb jardins romàntics, escultures i una extensa zona verda connectada amb la serra de Collserola.

El projecte s’ha dissenyat amb estratègies passives per a la reducció del consum d’energia: ventilació creuada, les balconeres i els arbres com a protecció solar i jugar amb el color de les façanes segons la radiació que reben, entre d’altres. Es col·loquen plaques fotovoltaiques a la coberta per a l’autoconsum i una sèrie de bateries, que poden acumular 45kWh, per a les hores de poca o gens radiació solar.

L’edifici és un dels primers sis edificis a Espanya a ser certificats amb el mètode del DGNB-system, la qual cosa inclou una anàlisi-del-cicle-de-vida (LCA) de tot l’edifici.

Està intencionadament ubicat al local de l’edifici d’habitatges de promoció de renda limitada a Cardenal Sentmenat projectat el 1977 per Emili Donato, arquitecte que als anys 60 va transformar el cooperativisme d’habitatge per a la creació de barris dignes. Les característiques rajoles de la façana entren a l’interior, com a voluntat del despatx d’abraçar la visió de Donato i d’obrir-se al vianant.

Aquest espai va ser en el seu moment el taller creatiu de l’estilista Raffel Pagès, i Enric Ruiz Geli / Cloud 9 té el plaer de continuar aquí el seu llegat viu des de l’“anticonformisme” que tots dos comparteixen.

Les torres principals, de 21 plantes, presenten una planta quadrada amb un nucli central de comunicacions i espais d’oficines diàfans al perímetre. La volumetria es caracteritza per una base més estreta que s’eleva en voladís, allibera el pla del sòl i genera una plaça pública més permeable. La proximitat entre edificis crea espais intermedis i recorreguts urbans singulars, reforçant el caràcter del conjunt com a porta d’entrada a la nova centralitat econòmica de la Marina.

El model es basa en la col·laboració amb empreses, institucions i entitats socials, que canalitzen gratuïtament els aliments cap a una extensa xarxa d’organitzacions benèfiques. Aquest sistema permet reduir el malbaratament alimentari i, alhora, donar resposta a necessitats bàsiques de la població, contribuint a tenir més sostenibilitat social i ambiental.

Des que es va crear, el Banc dels Aliments s’ha consolidat com una peça clau en l’àmbit de l’acció social a la ciutat i al país, amb un paper essencial en la gestió solidària dels recursos i en la lluita contra la pobresa alimentària.

L’edifici acull una residència per a 54 persones amb pluridiscapacitat i un centre de dia per a 30 usuaris, configurant un entorn de vida que busca afavorir l’autonomia i el benestar. El projecte arquitectònic es basa en la idea de continuïtat i accessibilitat, amb una rampa interior translúcida que connecta les diferents plantes i permet el recorregut sense necessitat d’ascensor, reforçant la llibertat de moviment.

Les habitacions, individuals i amb bany propi, s’organitzen al voltant d’espais comuns que reprodueixen una escala domèstica, mentre que els elements tècnics s’integren per facilitar l’ús quotidià. El conjunt esdevé, així, un exemple d’arquitectura al servei de les persones, on el disseny contribueix a millorar la qualitat de vida i a fomentar la màxima autonomia possible.

L’edifici s’inspira en els grans palaus catalans dels segles XV i XVI, amb una composició basada en un volum principal compacte i una torre cantonera que accentua la verticalitat del conjunt. Les façanes, de pedra i maó, incorporen trams d’aparell en espina de peix, una solució constructiva d’origen medieval que aquí es converteix en recurs expressiu. També destaquen els grans ràfecs de fusta vista, les finestres coronelles i la tribuna octogonal situada a la cantonada.

Originalment concebuda com a residència i taller, la finca va ser adquirida l’any 1961 pel Temple del Tibidabo i transformada en el centre d’espiritualitat Mater Salvatoris, amb la incorporació de capelles i espais comunitaris. Després d’haver acollit, també, una residència per a gent gran, avui l’edifici es troba en desús, a l’espera d’un projecte d’intervenció que el convertirà en una ampliació de l’Escola Montiba, situada al costat.