Entre el 1906 i el 1913, s’hi van construir una desena de torres envoltades de jardins, configurant una petita urbanització d’estiueig integrada en el paisatge de la muntanya. Les cases combinen principalment el llenguatge modernista amb influències eclèctiques i pintoresquistes, molt habituals en l’arquitectura residencial de principis del segle XX. Hi van intervenir arquitectes i mestres d’obres com Arnau Calvet, Pere Bosch i Cardellach, Ramon Ribera i Josep Masdeu.

La visita consistirà en una passejada pels espais exteriors de la colònia per conèixer-ne la història i les principals característiques arquitectòniques, i culminarà amb la visita a l’interior d’un dels habitatges.

La finca destaca tant pel valor arquitectònic de la casa com pels jardins i els espais verds que l’envolten. El conjunt combina antics horts, passeigs arbrats, terrasses agrícoles i jardins d’inspiració italiana, i configura un paisatge que explica l’evolució de Collserola des del món rural fins a l’estiueig burgès. Entre els elements singulars, destaca també el Patufet, un penell articulat de ferro convertit en una peça emblemàtica de la finca.

L’edifici es va reformar diverses vegades, al llarg del segle XX, especialment per part de l’arquitecte Raimon Duran i Reynals. L’any 1958, fou adquirit pel metge i cirurgià Agustí Pedro i Pons, que posteriorment el llegà a la Universitat de Barcelona. Actualment, és la seu de la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons, dedicada a activitats acadèmiques, institucionals i de suport a la recerca universitària.

La construcció destaca per la torre-mirador, les cobertes, amb una gran complexitat formal, i l’ús de materials propis del modernisme, com el maó vist, la ceràmica vidriada, els estucs i les vidrieres decoratives. Anys més tard, el conjunt es va ampliar amb un nou edifici, destinat a capella i dependències de la congregació de les Filipenses Missioneres de l’Ensenyament, propietàries de la finca des del 1915.

Durant la Guerra Civil, l’edifici va ser confiscat i convertit en hospital. Actualment, funciona com a casa d’espiritualitat i espai d’acollida intercultural i interreligiós, i manté el caràcter tranquil i enjardinat original de la finca, amb pins i cedres centenaris que, encara avui, defineixen aquest racó singular de Sarrià.

L’edifici, d’estil neogòtic, té la catalogació de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Té el seu origen al segle XVIII com a gran casal senyorial conegut inicialment com Ca n’Alòs, vinculat a famílies nobles del territori de Sarrià. El 1892 va ser reformat per l’arquitecte August Font i Carreras, que li va donar l’aspecte actual d’estil neogòtic, amb torres, merlets i aire de castell residencial. La finca original ocupava més de cinc hectàrees, amb jardins, capella, cavallerisses i més de cinquanta habitacions. L’any 1979, l’últim descendent de la família propietària va cedir l’edifici i vendre els terrenys a l’Ajuntament de Barcelona, expressant la voluntat que es destinés a l’ensenyament musical del barri.

Des de 1988 l’edifici ha compartit històricament espais amb la Guàrdia Urbana del districte de Sarrià–Sant Gervasi, que està previst que es traslladin a una nova comissaria a finals de 2026.

El conjunt destaca pels grans ràfecs de fusta, les façanes austeres i la composició volumètrica escalonada, adaptada al desnivell del terreny. A l’interior es conserven importants treballs decoratius fets per alguns dels principals artistes catalans de l’època, com ara les pintures murals de Josep Obiols i Adrià Gual, el mobiliari dissenyat per Francesc Galí i la ceràmica del porxo, obra de Xavier Nogués.

Des de la dècada de 1950, l’edifici acull l’Escola Pública Italiana de Barcelona, mantenint viu un conjunt arquitectònic que sintetitza l’ideal noucentista d’integració entre arquitectura, arts decoratives i paisatge.

El conjunt, de planta rectangular i organitzat simètricament al voltant d’un eix central entre l’entrada i la capella, combina nínxols perimetrals amb panteons familiars i sepultures aïllades. Entre les obres més destacades, hi ha el panteó neogòtic de la família Mumbrú, projectat per August Font i Carreras, així com la tomba dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, amb un relleu escultòric de Josep Clarà. El cementiri també acull les tombes de figures rellevants de l’arquitectura i l’urbanisme català, com Nicolau Maria Rubió i Tudurí, arquitecte i paisatgista vinculat als jardins de Montjuïc, i Manuel de Solà-Morales, un dels urbanistes més influents de la Barcelona contemporània.

Aquell mateix any, el senyor Torres Marina va crear una petita urbanització suburbana amb un teixit de tres petits carrers de 115 metres de llargada per 6 metres d’amplada, amb parcel·les de 6 metres d’amplada per 25 metres de profunditat. En total, s’hi van aixecar més de cinquanta cases, entre mitgeres d’una o dues plantes amb pati, on es van instal·lar, principalment, treballadors de la fàbrica. Des del 27 d’abril del 1929, el conjunt, conegut primer com a barriada del Pont de les Vaques i, després, com a Nou Barri de Port, va començar a funcionar com una pseudocolònia industrial. Tres anys més tard, els Santiveri van demanar a l’arquitecte Pere Bassegoda un projecte per construir un edifici plurifamiliar d’habitatge de tres plantes d’estil noucentista a la parcel·la de la mateixa fàbrica.

Es podran visitar exteriorment les instal·lacions de l’antiga fàbrica Santiveri de 10 a 17 h.

Des d’un punt de vista arquitectònic, la superilla SEAT incorpora influències dels arquitectes Aino Marsio i Alvar Aalto, visibles en formes més orgàniques, com ara disposicions en trèvol, i en façanes amb lleugers moviments en ziga-zaga, que trenquen la monotonia habitual de l’habitatge social de l’època. A més, es va apostar per una certa diversitat tipològica d’habitatges per afavorir una composició social més equilibrada, seguint criteris innovadors per al moment, com els que havia plantejat el sociòleg Jaume Nualart.