Aquell mateix any, el senyor Torres Marina va crear una petita urbanització suburbana amb un teixit de tres petits carrers de 115 metres de llargada per 6 metres d’amplada, amb parcel·les de 6 metres d’amplada per 25 metres de profunditat. En total, s’hi van aixecar més de cinquanta cases, entre mitgeres d’una o dues plantes amb pati, on es van instal·lar, principalment, treballadors de la fàbrica. Des del 27 d’abril del 1929, el conjunt, conegut primer com a barriada del Pont de les Vaques i, després, com a Nou Barri de Port, va començar a funcionar com una pseudocolònia industrial. Tres anys més tard, els Santiveri van demanar a l’arquitecte Pere Bassegoda un projecte per construir un edifici plurifamiliar d’habitatge de tres plantes d’estil noucentista a la parcel·la de la mateixa fàbrica.

Es podran visitar exteriorment les instal·lacions de l’antiga fàbrica Santiveri de 10 a 17 h.

Des d’un punt de vista arquitectònic, la superilla SEAT incorpora influències dels arquitectes Aino Marsio i Alvar Aalto, visibles en formes més orgàniques, com ara disposicions en trèvol, i en façanes amb lleugers moviments en ziga-zaga, que trenquen la monotonia habitual de l’habitatge social de l’època. A més, es va apostar per una certa diversitat tipològica d’habitatges per afavorir una composició social més equilibrada, seguint criteris innovadors per al moment, com els que havia plantejat el sociòleg Jaume Nualart.

El barri està format per habitatges senzills entre mitgeres, d’una o dues plantes, amb petites parcel·les que combinen espai domèstic i pati posterior. Es tracta d’un model d’habitatge mínim, construït amb recursos limitats i sense infraestructures bàsiques inicials, que reflecteix les condicions de vida de la població treballadora de l’època.

El nom del barri prové del vol transatlàntic Plus Ultra (1926), fet que també inspira la denominació dels carrers. Amb el pas del temps, les transformacions urbanes i les infraestructures han acabat aïllant físicament el barri, convertint-lo en un testimoni singular dels processos de creixement perifèric de la Barcelona del primer terç del segle XX.

La visita serà una ruta exterior pel barri.

L’edifici s’integra dins el teixit urbà mitjançant volums senzills i materials continus, i queda parcialment ocult darrere dels blocs de maó vist que l’envolten. El principal element recognoscible és el cos vertical blanc, que actua com a campanar i fita urbana, amb una creu al coronament i un relleu de sant Sebastià a la base, obra de l’escultor Lau Feliu Maspons.

L’any 2020, s’hi va dur a terme una reforma que va transformar completament la façana a carrer i va reforçar la integració de l’església dins el conjunt assistencial Som Via, redefinint-ne la presència urbana sense perdre els elements simbòlics essencials.

L’edifici es configura com una nau longitudinal de 120 metres, a la qual, l’any 1990, es va afegir una caixa escènica en alçada, projectada per Carles Bel, que va dotar l’espai d’un teatre amb capacitat per a públic i espais d’assaig. Entre el 2009 i el 2010, una nova reforma va redefinir l’edifici, adaptant-lo a les normatives i incorporant-hi una façana de xapa metàl·lica i vidre que li dona la imatge actual. Actualment, l’Ateneu és un centre de creació cultural, vinculat especialment al circ social, i un exemple de com l’arquitectura i l’acció ciutadana poden transformar el patrimoni industrial en un motor cultural i comunitari.

La visita serà exterior, podent utilitzar els serveis de l’Ateneu d’11 a 15 h.

A diferència de la resta del conjunt, de llenguatge neoclàssic, l’església adopta un estil historicista neomedieval, amb planta de tres naus, dos campanars i una façana còncava pensada per integrar-se en la composició original del recinte. Va deixar de tenir ús religiós l’any 1986, i durant dècades va quedar parcialment soterrada i degradada.

Els darrers anys, s’ha dut a terme la restauració exterior de l’edifici, i se n’ha recuperat la volumetria i el valor patrimonial, mentre queda pendent la rehabilitació dels interiors, que conserven restes decoratives originals interessants.

L’edifici es va construir entre el 1974 i el 1979, segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada Rosselló, Daniel Gelabert i Fontova i José Ribas i González, i respon a una arquitectura residencial pròpia del període, marcada per la densificació vertical i la repetició tipològica, per donar resposta a la demanda d’habitatge. La torre és un testimoni del creixement intens del districte durant la segona meitat del segle XX i permet entendre el pas d’un territori d’origen institucional a un teixit urbà densament residencial.

L’edifici destaca per la seva relació amb l’església adjacent, a la qual s’uneix mitjançant un pont, i per les façanes amb esgrafiats geomètrics que defineixen el conjunt. Després de diversos usos i d’un període de degradació, al llarg del segle XX, el casalot va ser rehabilitat gràcies a la iniciativa veïnal i municipal.

L’any 1995, Can Basté es va reconvertir en centre cívic, i avui ha esdevingut un equipament cultural actiu que combina patrimoni, arquitectura i vida urbana, i que convida a descobrir una peça clau de la història del barri.

El sistema estava organitzat a partir d’una estació de bombeig a Trinitat Vella i una estació de tractament i emmagatzematge a Trinitat Nova, connectades mitjançant una galeria subterrània que travessa per sota l’actual avinguda Meridiana, dissenyada per salvar el desnivell existent entre ambdós àmbits. El conjunt respon a un modernisme tardà, amb un ús destacat del formigó, el totxo i la ceràmica com a elements constructius principals.

Entre els anys 2007 i 2018, les instal·lacions es van rehabilitar i reivindicar en diferents fases. Actualment, les Cases de l’Aigua funcionen com a espai obert a la ciutadania, acollint exposicions i activitats culturals que permeten reinterpretar i difondre aquest important llegat d’infraestructures urbanes.

Entrada per la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova.