La col·lecció es va crear l’any 1970 per iniciativa de Cristóbal Torra, aleshores gerent del Servei Municipal de Pompes Fúnebres, amb la voluntat de preservar uns vehicles que havien quedat en desús arran dels canvis tecnològics. Inicialment exposada a la seu central de Cementiris de Barcelona, l’any 2012 es va traslladar a un espai específic al Cementiri de Montjuïc.

Aquest conjunt constitueix una de les poques col·leccions d’aquest tipus a Europa obertes al públic, i permet aproximar-se a la història social, cultural i urbana de la ciutat a través dels seus rituals funeraris i dels elements materials que els feien possibles.

La visita a la Col·lecció de Carrosses Fúnebres es farà conjuntament amb el Cementiri de Montjuïc.

Amb el pas del temps, el cementiri ha esdevingut un espai de memòria col·lectiva, on reposen figures destacades de la història política, cultural i econòmica de la ciutat. La intervenció contemporània, impulsada per Jordi Farrando a partir del 2014, se centra en la millora de l’accessibilitat i la integració paisatgística, amb actuacions que reforcen la relació entre arquitectura, natura i memòria, tot preservant el caràcter monumental i simbòlic del conjunt.

La visita al Cementiri de Montjuïc es farà conjuntament amb l’edifici de la Col·lecció de Carrosses Fúnebres, sent aquest el punt de trobada.

L’edifici s’integra dins el teixit urbà mitjançant volums senzills i materials continus, i queda parcialment ocult darrere dels blocs de maó vist que l’envolten. El principal element recognoscible és el cos vertical blanc, que actua com a campanar i fita urbana, amb una creu al coronament i un relleu de sant Sebastià a la base, obra de l’escultor Lau Feliu Maspons.

L’any 2020, s’hi va dur a terme una reforma que va transformar completament la façana a carrer i va reforçar la integració de l’església dins el conjunt assistencial Som Via, redefinint-ne la presència urbana sense perdre els elements simbòlics essencials.

Es tracta de l’últim gran polígon residencial edificat a la ciutat: un conjunt de blocs d’habitatges en alçada, executats amb sistemes prefabricats i disposats al voltant d’un ampli espai central. Inicialment mancat de serveis i equipaments, aquest buit es va reinterpretar, als anys vuitanta, com a parc i espai públic, i progressivament s’hi van incorporar usos col·lectius.

Amb el temps, les millores urbanes i la forta implicació del veïnat han permès que Canyelles deixi enrere la condició de polígon per consolidar-se com un barri residencial amb identitat pròpia, estretament vinculat a l’entorn de Collserola.

La visita farà un recorregut pel barri explicant la seva història i fent dues parades interiors: a la Biblioteca de Canyelles i en una de les torres d’habitatges rehabilitades.

AVÍS D’ÚLTIMA HORA – Per causes alienes a l’organització les visites a aquest espai es realitzaran únicament a l’exterior i al vestíbul de l’edifici.

L’augment de població va fer necessària la construcció d’un nou temple, entre el 1997 i el 1998, situat al costat de l’edifici original. Aquesta ampliació es va resoldre amb una nau de maó vist, de geometria clara i lectura contemporània, coberta amb una encavallada de fusta que aporta calidesa a l’espai interior.

Aquesta configuració genera un joc de volums i terrasses entre plantes, així com també patis exteriors, que apareixen entre el parc i el carrer de l’Artesania. La disposició dels espais fomenta la interacció i la continuïtat visual entre les diferents àrees de l’escola, i crea un ambient acollidor i permeable.

L’edifici es configura com una nau longitudinal de 120 metres, a la qual, l’any 1990, es va afegir una caixa escènica en alçada, projectada per Carles Bel, que va dotar l’espai d’un teatre amb capacitat per a públic i espais d’assaig. Entre el 2009 i el 2010, una nova reforma va redefinir l’edifici, adaptant-lo a les normatives i incorporant-hi una façana de xapa metàl·lica i vidre que li dona la imatge actual. Actualment, l’Ateneu és un centre de creació cultural, vinculat especialment al circ social, i un exemple de com l’arquitectura i l’acció ciutadana poden transformar el patrimoni industrial en un motor cultural i comunitari.

La visita serà exterior, podent utilitzar els serveis de l’Ateneu d’11 a 15 h.

L’arquitectura es caracteritza per una volumetria clara i compacta, amb una organització interior flexible que permet combinar espais de lectura, estudi i activitats col·lectives. Un dels elements més singulars són les finestres circulars, que aporten un caràcter i un formalisme propis a l’edifici i el fan fàcilment reconeixible des del carrer, i alhora hi introdueixen llum natural de manera controlada.

AVÍS D’ÚLTIMA HORA – Per causes alienes a l’organització les visites a aquest espai es realitzaran únicament a l’exterior.

Places limitades.

Contacta amb: openbarri@openhousebarcelona.org

El Magatzem d’Art Públic de Canyelles està situat dins del Centre de Manteniment Urbà Josep M. Serra Martí, un edifici projectat per Cinto Hom Santolaia i Enric Perica a la Via Favència, 41-47.

Des del 1988, la Direcció d’Arquitectura Urbana i Patrimoni fa servir dos dels espais de l’edifici, que sumen un total de 300 m². L’objectiu és emmagatzemar-hi totes les obres que han estat vandalitzades i estan pendents de restaurar, o les que, per motius diversos, no es poden tornar a exposar a l’exterior.

S’hi troben diferents elements, com ara escultures, elements arquitectònics, mobiliari d’època i material d’arxiu. Per exemple, actualment s’hi troben obres d’autors com Frederic Marès, Josep Clarà, Pau Gargallo, Jaume Martrús i Xavier Corberó.

L’edifici respon al model funcional dels anys seixanta, amb planta rectangular, passadissos espaiosos i una organització clara dels espais. És un mercat singular per l’adaptació al pendent del carrer, i la superfície comercial es distribueix en tres nivells, amb zones de venda de producte fresc i altres establiments, connectats mitjançant escales i rampes. Arquitectònicament, destaca la coberta de volta, formada per prefabricats de formigó, que permet un gran espai interior diàfan i dona identitat a l’edifici.

Aquí Open Cuina al Bar Ibañez

Entre el 2011 i el 2013, el mercat es va remodelar i ampliar segons un projecte de l’arquitecte Daniel Mòdol, que en va conservar l’estructura original però hi va incorporar una coberta translúcida, una renovació completa de les façanes i un gran voladís obert al passeig de Valldaura que genera una nova plaça pública. La intervenció va modernitzar els serveis i va reforçar el mercat com a equipament de proximitat i espai de vida urbana del barri.

L’Estació Distribuïdora de la Trinitat (EDT) distribueix i regula l’entrega d’aigua procedent de l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) del Ter als diferents pisos de la xarxa arterial de Barcelona. Aquesta infraestructura consta, entre altres elements, de dues centrals subterrànies de generació elèctrica, una estació de bombament al pis 200, 5 dipòsits de regulació, 400 metres de galeries i 3.000 metres de canonades que uneixen els diferents elements funcionals de les instal·lacions.

Els dipòsits d’emmagatzematge de l’ETAP del Ter enllacen directament amb el pis de cota 130, que és el que té un consum més elevat de la xarxa. Quatre alternadors aprofiten l’energia de l’aigua en caure fins als pisos de cotes 100 i 70. Al mateix temps, l’energia generada alimenta l’estació d’impulsió del pis 200 i, en connexió amb la xarxa exterior elèctrica, es compensen els superàvits o els dèficits produïts. Sis obturadors de disc en paral·lel garanteixen l’entrada d’aigua als diferents dipòsits en cas d’avaria dels grups alternadors.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.