Mitjançant tècniques de calc i transferència tèxtil, transformarem materials d’edicions anteriors en noves peces que connecten memòria urbana, dibuix i sostenibilitat.

L’exposició presenta la identitat de Sarrià i Vallvidrera a través de set elements arquitectònics —la plaça, les escales, la infraestructura, la porxada, la colònia, el dipòsit i la façana— que construeixen un recorregut físic i temporal pel territori, des de Sant Vicenç de Sarrià fins al Tibidabo.

Inspirant-nos en Elements of Venice de Giulia Foscari i en l’obra de J. V. Foix (especialment del seu llibre Mots i Maons o a Cascú el Seu) el projecte llegeix la ciutat a partir de fragments arquitectònics, paisatgístics i socials que ajuden a entendre la transformació del lloc.

A partir de fotografies històriques i noves imatges, el projecte expositiu no vol reconstruir el passat, sinó fer-ne present l’eco a través de relats que connecten memòria, identitat i formes d’habitar.

Una exposició oberta, en què els límits físics són traspassats pels usuaris de l’exposició, que en complementen la narrativa i hi afegeixen nous elements, que comparteixen a les xarxes socials i amb altres visitants.

Us invitem a celebrar la riquesa de la vida quotidiana i a reconèixer-la com el fil invisible que uneix passat, present i futur dels barris.
Del 4 al 28 de juny,

* VISITA GUIADA: 4 de juny a les 18 h

Busquem històries úniques de persones que viuen, treballen, pateixen i gaudeixen la ciutat cada dia. Converses que obren tres punts de fuga per mirar l’arquitectura des d’altres angles: el quotidià, el personal i l’inesperat. Perquè la ciutat no només es construeix amb formigó, sinó amb vides, decisions i relats que sovint passen desapercebuts.

En Nou Barris, la proposta implica un fort enfocament de proximitat en treballar directament amb els barris i les comunitats locals. Per això, Pedro García —arquitecte, professor i doctor en arquitectura— moderarà i entrevistarà dues persones significatives en la història i la vida quotidiana del barri, amb la intenció d’explorar històries úniques, personals i de construcció de ciutat.

El programa de ràdio passarà a formar part de RADIOMEDIA ARQUITECTURA, un recopilatori atemporal de mèdia (àudios, vídeos, textos…) creat per arquitectes, autors, entitats i associacions expertes que transmeten el seu coneixement amb emoció i compromís cap a la ciutat i la seva arquitectura.

Per això, obrim les portes a la gravació del programa a qui vulgui sumar-se a la conversa.

L’edifici destaca per la seva relació amb l’església adjacent, a la qual s’uneix mitjançant un pont, i per les façanes amb esgrafiats geomètrics que defineixen el conjunt. Després de diversos usos i d’un període de degradació, al llarg del segle XX, el casalot va ser rehabilitat gràcies a la iniciativa veïnal i municipal.

L’any 1995, Can Basté es va reconvertir en centre cívic, i avui ha esdevingut un equipament cultural actiu que combina patrimoni, arquitectura i vida urbana, i que convida a descobrir una peça clau de la història del barri.

A finals del segle XIX, coincidint amb l’agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, la propietat va impulsar el procés d’urbanització de les terres, configurant una nova trama de carrers que marcaria el pas definitiu d’un paisatge rural a un teixit urbà. L’edifici conserva la tipologia pròpia de la masia basilical, amb cobertes a dos vessants, un portal d’arc de mig punt adovellat, un rellotge de sol a la façana i un jardí posterior amb una palmera catalogada. L’any 2006, la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, que en va impulsar la rehabilitació com a centre cívic, que es va inaugurar el 2013.

L’edifici conserva una volumetria compacta i elements propis de l’arquitectura tradicional, així com la presència d’un jardí que manté la memòria del paisatge original. Al llarg del segle XX, la torre va perdre el seu ús inicial i va quedar integrada dins la trama urbana, iniciant un procés de degradació.

La seva rehabilitació i reconversió en centre cívic va permetre preservar l’edifici i dotar-lo de nous usos públics. Avui, la Torre Llobeta és un equipament cultural de proximitat que combina patrimoni, arquitectura i activitat comunitària, i convida a redescobrir una peça singular de la història del barri.

Amb la urbanització del segle XX, Vilapicina va quedar integrada dins la ciutat, però el santuari ha mantingut el seu paper com a element vertebrador del barri. Avui, el conjunt ofereix una lectura clara de la transició del món rural a la ciutat i convida a redescobrir un dels espais amb més continuïtat històrica de Nou Barris.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.