Cultural – 48H Open House Barcelona – El festival d'Arquitectura des del 2010 –

ESPAIS VOLART (FUNDACIÓ VILA CASAS)

Marco — Thu, 25 Sep 2025 15:24:54 +0000

Situats a l’interior d’un antic magatzem tèxtil al barri de l’Eixample, a les plantes baixes de la Casa Antònia Puget i la Casa Felip, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas són un centre d’art contemporani dedicat a difondre i posar en valor l’obra d’artistes catalans. El seu programa expositiu combina mostres temporals i retrospectives que permeten descobrir figures consolidades i emergents. L’edifici, rehabilitat respectant la seva estructura original, ofereix sales àmplies i lluminoses que mantenen el caràcter industrial de l’espai.

PALAU ROBERT

Marco — Mon, 22 Sep 2025 15:17:18 +0000

El Palau Robert és un palauet privat d’estil classicista construït entre el 1897 i el 1903 com a residència de Robert Robert i Surís, financer gironí i marquès de Robert. L’edifici s’ubica en un dels punts més emblemàtics de la ciutat, a la confluència entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. El projecte va ser adjudicat per concurs a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, i les obres van ser dirigides per Joan Martorell i Montells. L’edifici es va construir amb pedra de la muntanya del Montgrí, un material que contribueix al seu caràcter sòlid i noble.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.

MASIA CAN MIRAVITGES

Marco — Wed, 17 Sep 2025 17:02:25 +0000

Masia d’origen medieval documentada des del segle XI, profundament reformada entre els segles XVII i XVIII, moment en què pertanyia al comte de la Rosa. L’edifici actual conserva l’estructura típica de les masies senyorials: planta baixa per als masovers, planta noble amb les sales principals i planta superior amb els dormitoris.

El recorregut permet descobrir com era la vida a pagès fins a inicis del segle XX i entendre les transformacions del camp català durant l’època moderna. Es visiten espais com el celler, la sala de cups, les premses, la cuina, el safareig i les estances nobles.

Una part de la masia està dedicada al pintor i escenògraf Antoni Ros i Güell, l’últim propietari abans que l’Ajuntament de Badalona n’assumís la titularitat. Actualment, acull la seu de l’Escola de Natura Angeleta Ferrer i una petita capella adossada, construïda posteriorment.

CASAL DE GENT GRAN A CIUTAT VELLA

Marco — Mon, 15 Sep 2025 11:53:01 +0000

Situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquest nou equipament municipal que es va inaugurar el 2023 esdevé un projecte pioner a la ciutat, ja que combina en un mateix edifici un casal de gent gran i una residència temporal per a persones adultes en risc d’exclusió social. L’edifici, format per dos volums superposats i interconnectats, té una superfície construïda d’uns 1.775 m², amb accessos diferenciats però espais compartits, com el menjador i l’espai exterior.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.

CASA ROCAMORA

Marco — Fri, 12 Sep 2025 12:48:52 +0000

Amagat entre els jardins del Putxet, aquest palauet isabelí de mitjan segle XIX és un dels secrets més ben guardats de la ciutat. Va ser la residència de Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), pintor, escriptor i un dels grans col·leccionistes d’art del segle XX a Barcelona. L’edifici, de dues plantes, golfes i jardí, conserva encara avui l’aspecte original, i acull la seu de la Fundació Rocamora.

Des del 1935, Rocamora hi va reunir més de vint col·leccions: ceràmica, pintura, escultures, mobiliari, indumentària, mascarons de proa, autòmats… Una mostra única que reflecteix la seva passió pel patrimoni i la cultura material. Destaca especialment el fons d’indumentària antiga, que va donar origen al Museu Tèxtil i d’Indumentària de la ciutat.

La casa, reformada el 1942 per l’arquitecte Josep Plantada, va patir la reducció del jardí arran de la construcció de la ronda del General Mitre. Tanmateix, conserva encara el caràcter recollit d’una casa museu privada, amb peces singulars, com el reclam d’Els Quatre Gats dissenyat per Picasso i quadres de Ramon Casas.

Un espai de memòria, art i col·leccionisme que revela la Barcelona íntima d’un temps i una sensibilitat gairebé desapareguts.

RECINTE FABRA I COATS – SALA DE CALDERES

Marco — Thu, 11 Sep 2025 10:15:09 +0000

La Sala de Calderes forma part del conjunt patrimonial de l’antic recinte industrial Fabra i Coats, un espai únic a Catalunya, perquè encara conserva el sistema energètic complet i no alterat d’una gran fàbrica tèxtil. Construïda a principis del segle XX, era el cor energètic de la planta: hi arribaven les diferents fonts d’energia que alimentaven tot el recinte –vapor, fueloil, gas i electricitat– en funció del moment històric i dels avenços tecnològics.

L’any 1903, va néixer la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra i Coats, fruit de la fusió entre la família Fabra i la multinacional escocesa Coats. La fàbrica, dedicada a la producció de fils de cosir i xarxes de pesca, va tenir una gran influència en la vida social i econòmica del barri de Sant Andreu. Durant més de vuitanta anys, Fabra i Coats va ser un referent d’innovació industrial i un agent actiu en la promoció dels drets laborals. La crisi dels anys setanta, la reconversió industrial i la globalització van portar a tancar-a definitivament, el 2005.

La recuperació arquitectònica de la Sala de Calderes, de grans dimensions i amb una àmplia documentació històrica associada, ens permet endinsar-nos en la memòria tècnica i social de la Barcelona industrial. L’espai ofereix un testimoni excepcional sobre el funcionament d’una instal·lació energètica industrial i sobre la transformació del recinte en un centre cultural i patrimonial viu al segle XXI.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

TALLER BDN

Marco — Tue, 09 Sep 2025 16:14:35 +0000

Situat en una antiga nau industrial al centre de Badalona, el Taller BDN és un espai de creació, producció i difusió escultòrica promogut per una associació sense ànim de lucre, amb el suport de l’Ajuntament de Badalona i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

Amb una superfície de 650 m² repartits en dues plantes diàfanes i plenes de llum natural, aquest taller de tallers acull una comunitat d’escultors i artistes tridimensionals. Funciona alhora com a espai físic de treball i com a xarxa professional que dona suport a la pràctica escultòrica contemporània.

URBINE – CENTRE DE CREACIÓ I PRODUCCIÓ

Marco — Wed, 03 Sep 2025 11:42:17 +0000

En un moment de relocalització industrial, canvis urbanístics, fluxos migratoris de creatius i la descentralització de la cultura a les grans ciutats, sorgeix la necessitat de trobar nous espais d’exposició, creació i producció. Davant d’aquesta recerca de matèria primera, en les mines de cultura urbana, neix el projecte Urbine, realitzat per Anna Duelo i Pilar Bustillo. Urbine és un espai singular pensat per desenvolupar-hi activitats diverses, com ara rodatges, esdeveniments i reunions de treball, amb sostres a doble alçada, paviments, estructures d’acer, instal·lacions vistes, pòrtics metàl·lics i contrastos de llum i color.

PALAU DEL MARQUÈS D’ALFARRÀS

Marco — Tue, 19 Aug 2025 09:41:31 +0000

El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

CASAL DE BARRI CAN CAROL

Marco — Wed, 06 Aug 2025 10:37:13 +0000

Antiga masia i residència del segle XIX situada a la part més fonda de Vallcarca, a prop de la confluència entre la riera de Vallcarca i el torrent de la Farigola. És un dels edificis més antics de la part baixa de Vallcarca i un dels més notables del barri. Durant el primer terç del segle XX, va acollir una escola, el Colegio Nuevo, el segon centre educatiu que hi va haver a Vallcarca, a més de l’escola La Farigola.

Gràcies a l’esforç veïnal, que, en el marc d’unes jornades participatives, l’any 2014, va establir que aquest espai es rehabilités i es convertís en equipament cultural de proximitat, es va decidir, a través d’un concurs públic, rehabilitar-lo amb l’objectiu de fer-hi un casal de barri accessible a tothom.

L’objectiu principal d’aquest projecte és consolidar el Casal de Barri de Can Carol com un centre social i cultural autogestionat basat en la tradició de la cultura popular i alternativa al barri i la seva evolució social. Sempre pendent d’adaptar-se a les necessitats i les tendències actuals de les persones que el facin servir, el centre vol donar suport a creadores i difondre aquesta cultura popular.

L’ANTIC TEATRE – ESPAI DE CREACIÓ

Marco — Tue, 05 Aug 2025 16:47:19 +0000

L’arquitecte Joan Martorell va ser l’impulsor i el primer president del Círculo Barcelonés de Obreros, Bajo la Advocación de San José, un cercle religiós i instructiu que, en els primers estatuts, redactats l’any 1887 i aprovats el 1889, es presentava així: «Para que los obreros de esta ciudad puedan reunirse en las noches de los días de trabajo y tarde y noche de festivos, disfrutando de algunos ratos de solaz, honestas recreaciones y hasta perfeccionando su instrucción, se instalará en un local adecuado un Círculo de Obreros». L’entitat tenia, en aquella primera època, la vocació d’esdevenir el «casal del poble catòlic de Barcelona», i les activitats principals van ser iniciatives educatives, per a obrers i infants, i diverses iniciatives d’ajut (borsa de treball, mutualisme) i culturals.

En aquest sentit, el 1917, l’entitat estava en procés de buscar un nou local, en el qual preveia encabir-hi “un lloch aproposit pera celebrar los espectacles, so es un explendit saló-teatre de gran capasitat». Al llarg del segle XX, l’activitat de l’entitat va incloure tallers i cursos de diverses disciplines (música, mecanografia, costura…), i va esdevenir una plataforma per a diverses iniciatives culturals, especialment d’activitat escènica: el quadre dramàtic de principis de segle, el grup amateur mixt Agrupació Dramàtica Adelfos, als anys quaranta, el grup de teatre Jaris i l’Escola d’Art Integral Wartburg, als setanta…

Abans de l’immoble actual, una antiga casa senyorial de finals del segle XVIII al carrer de Verdaguer Callís, al costat del Palau de la Música Catalana (on va establir-se el 1951, després del trasllat a causa de l’obertura de l’avinguda de la Catedral), el Círculo havia tingut altres seus. Primer es trobava al carrer de Duran i Bas, núm. 9 (al final del Portal de l’Àngel), i més tard va passar al carrer dels Mercaders, núm. 2.

Si bé als anys setanta del segle XX sembla que es va produir una revifada de l’activitat associativa, va començar a decaure clarament, així com també el nombre d’associats, a partir dels vuitanta i els anys següents. Després d’una bona colla d’anys de letargia, en els quals al local del Cercle pràcticament només hi havia activitat de bar i sala recreativa (futbolins i dominós), una sèrie d’iniciatives empresarials del ram de l’hostaleria va provar, sense èxit, de renovar tant l’espai com la clientela. En aquell moment, el 2003, els artistes Semolina Tomic i Sergi Fäustino, lligats a l’escena de la performance i musical més innovadora de Barcelona, van entrar en escena. Buscaven un lloc on assajar les creacions pròpies, però la demanda d’un espai off, obert als nous llenguatges, va fer que la sala esdevingués una plataforma de creació on es programaven espectacles amb un calendari inèdit a la ciutat: estrenes setmanals, una gran varietat de propostes (poesia, cinema, debats, teatre, dansa…) cada setmana, companyies estrangeres i autòctones, i un espai associat, l’Adriantic, de Sant Adrià del Besòs, com a suport per a assajos de companyies visitants i en residència artística.

El nou cercle, una associació cultural rebatejada com L’Antic Teatre, es va reinaugurar el 23 d’abril, i l’endemà ja s’hi va fer el primer espectacle: De la impossibilitat de conjugar el verb estimar, de Roger Bernat i Juan Navarro. El muntatge formava part del cicle Bona Gent, una sèrie de performances en un seguit d’espais no comercials / convencionals del nucli antic (Sala Conservas, La Poderosa, L’Atelier i d’altres). La nova etapa de L’Antic, sota la direcció de Semolinika Tomic, ha continuat al llarg dels anys amb una programació modèlica quant al risc, la quantitat i la qualitat de les propostes, i amb un èxit de públic esperonat també per la singularitat dels seus espais, especialment per la terrassa i el jardí espaiós adjacents, que l’han convertit en un veritable oasi per als «ratos de solaz» i les «honestas recreaciones»: el lloc preferit de la joventut del barri. Del juliol del 2008 al gener del 2010, l’entitat va reformar els seus espais per adequar-los als nous usos i necessitats, i per adaptar-los a les normatives, amb un projecte de l’arquitecte Josep Gràcia.

ESCORXADOR (CENTRE CULTURAL)

Marco — Thu, 19 Sep 2024 14:16:39 +0000

La intervenció de rehabilitació de l’antic Escorxador de Sitges va ser, d’una banda, el manteniment del seu aspecte formal, atès que es tracta d’un edifici inclòs al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic, i, de l’altra, l’adaptació al nou ús de centre cultural per a activitats de petit format.
L’objectiu del projecte va ser conservar els elements originals de l’edifici i introduir els nous elements als buits, tant de façana com de l’espai interior, sense entrar en contacte ni competir amb els elements originals amb un valor historicoarquitectònic. Aquests nous elements són les finestres de planta baixa a façanes laterals, els volums de l’accés principal i el de serveis higiènics a l’interior de l’edifici.
Així com la materialitat de l’edifici existent es caracteritza pel cromatisme que presenta –el blanc de les parets, el verd de les fusteries de llibret, els tons vermellosos de la ceràmica dels maons i les teules–, els nous materials introduïts tenen l’objectiu de crear un llenguatge propi que doni identitat a la intervenció i que entri en harmonia amb l’arquitectura original.
Tot conservant i prenent com a referència la materialitat de les finestres originals de l’edifici, fusta i vidre, la proposta de composició de les noves fusteries de les finestres respon a l’adaptació al nou ús de l’edifici. Per tal de donar unes condicions òptimes de ventilació i control lumínic a l’espai interior segons el tipus d’esdeveniment que es vulgui celebrar, a les finestres projectades es manté aquesta composició mixta d’emplafonats opacs de fusta i envidraments. El tractament de les finestres és un reflex de la multifuncionalitat prevista de l’espai interior.
L’obra proposada no desmereix l’edifici catalogat, sinó al contrari, els nous elements contrasten amb l’edifici original i en realcen l’arquitectura. El diàleg entre allò antic i allò nou enriqueix l’edifici arquitectònicament.
D’altra banda, la intervenció permet adaptar l’edifici, que originalment es va concebre per a un ús concret, el d’escorxador, al nou ús previst, com a espai polivalent per a activitats culturals.
Pel que fa a la intervenció projectada a l’espai exterior que envolta l’edifici de l’Escorxador, es proposa tractar la plaça dels Artistes com a via pública i la zona sud de la parcel·la com a espai de creació artística exterior, és a dir, com a espai de suport de les activitats que es facin a l’Escorxador. La intenció d’aquesta proposta és que la nova pèrgola projectada sigui un espai d’estar i d’actuació exterior, on les cadires de dins de l’escorxador puguin sortir i equipar aquesta zona per al públic.
D’altra banda, per tal de millorar la connexió del recinte des de la platja de Sant Sebastià, un dels itineraris d’accés principal, es projecta una nova escala que comunica el carrer de l’Onze de Setembre amb la cota de l’edifici.

JUNO HOUSE

Marco — Wed, 25 Sep 2024 09:58:56 +0000

L’arquitectura de Juno House combina espais dissenyats per a la relaxació i el creixement personal, amb materials naturals i una il·luminació acollidora. L’interiorisme fomenta la col·laboració i la connexió, amb zones flexibles per a fitnes, meditació i benestar emocional. Cada detall està pensat per empoderar les dones, oferint un espai on puguin equilibrar la seva vida personal i professional. Juno House actua com a catalitzador de sinergies, promovent el lideratge femení i la innovació a través d’un entorn que celebra la diversitat i la creativitat.

TALLER DE L’ESCULTOR PERE JOU

Marco — Wed, 04 Sep 2024 11:42:27 +0000

L’estudi de l’escultor Pere Jou, situat al carrer de Prat de la Riba, 13, a Sitges, és un espai diàfan que permet descobrir l’obra d’un dels grans noms de l’escultura catalana. Conegut pel seu estil arcaïtzant i medievalitzant, Jou va crear una obra influenciada pel noucentisme, amb un ús divers de materials i una predilecció per la talla directa. En aquest estudi, on es poden veure rèpliques i peces originals, destaca especialment el doble espai, que facilita la contemplació de les seves escultures des de diferents angles, oferint una visió completa de la seva mestria. Jou, format a Gràcia i influenciat per mestres com Pablo Gargallo, va deixar una empremta a tot Catalunya, amb obres que es poden trobar tant en espais públics com privats. Visitar el seu estudi és una oportunitat per endinsar-se en el procés creatiu d’un dels grans escultors del segle XX.

REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLDONZELLA

Marco — Mon, 02 Sep 2024 11:12:45 +0000

El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt de construccions monàstiques obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències al voltant del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós.
El material principal que es va fer servir és el totxo vist, que atorga al conjunt una aparença mudèjar. L’església és d’intenció goticista de nau llatina, on destaca la volta del creuer, amb interessants reforços ornamentals, els finestrals amb els vitralls i les columnes.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister, que va sorgir l’any 1098 com un moviment de reforma i de canvi. A Barcelona, es van assentar per primer cop a prop de Vallvidrera el 1237, i van anar passant per diferents ubicacions fins que van acabar al monestir actual.