L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

L’edifici és un punt de trobada per impulsar la recerca d’avantguarda, l’excel·lència científica, la innovació i la docència, amb un enfocament clar en la millora de la qualitat de vida de les persones. Es tracta d’un edifici amb identitat pròpia, representatiu dels valors de la innovació i l’excel·lència que ens acompanyen dia rere dia.

L’edifici té una superfície total de 16.792 m², distribuïts de la manera següent:

Planta –1: Suport científic i tècnic (5.435 m²). En aquest espai se situen el ciclotró, que ocupa una superfície de 810 m², i el centre de teràpies avançades, al qual s’han destinat 207 m².
Planta 0: Recepció, administració i sala d’actes (3.576 m²).
Plantes 1 i 2: Recerca (5.569 m²).

Hub d’Innovació / espai reserva (2.212 m²).

L’edifici no només resol amb èxit una topografia complexa i un programa funcional exigent, sinó que també genera ciutat: crea nous recorreguts per a vianants, transforma el concepte d’edifici docent i de recerca en un espai amable i accessible, i incorpora la coberta com a mirador i espai públic obert a la ciutadania. A més, la coberta vegetal ajuda a reduir el consum energètic. Malgrat la seva escala colossal, s’integra amb naturalitat en el paisatge urbà, genera una nova lectura del lloc i enriqueix l’espai públic.

Altres aspectes destacats són l’ús de materials en el seu estat natural, com ara el formigó —que comparteix tonalitat amb la terra del lloc—, la fusta i el ferro en brut, que mantenen el caràcter original. També és innovador pel que fa a les instal·lacions, que habitualment estan ubicades a les cobertes: en aquest cas, s’han col·locat entre el talús de la muntanya i l’edifici, de manera que queden ocultes i, alhora, contribueixen a una millor contenció acústica.

En aquesta visita es podrà conèixer la transformació del Campus.