Edifici construït a la banda nord-oriental del recinte de l’Escola Industrial, coincidint amb la redacció del pla de sistematització de l’antiga fàbrica com a centre d’ensenyament industrial. La gran qualitat espacial, el tractament de la llum i les solucions constructives i decoratives noucentistes el converteixen en un exemple de la segona etapa constructiva del recinte. Destaca l’edifici de la capella, amb una coberta d’arcs parabòlics i elements decoratius esgrafiats sobre una superfície de totxo de cara vista.

El projecte de l’Institut Français de Barcelona parteix de la voluntat dels arquitectes d’assumir el seu paper de caràcter urbà. Es tracta d’un gran volum neutre de forma paral·lelepípede (volum definit per les ordenances) on se centren els esforços en la creació d’espais oberts: gràcies al fet que el projecte no esgota l’edificabilitat permesa, s’aconsegueix separar l’edifici dels edificis veïns (dotant-lo de caràcter institucional) i retirar-lo del trànsit i el soroll del carrer i de l’avinguda Diagonal. Destaca la imatge contundent d’una façana ordenada on es repeteixen les proporcions de buits i plens (la distància de massís és igual a la del buit de la fusteria, i es repeteix en tota la superfície) i llisa (les fusteries queden enrasades per la cara exterior de la façana). L’última planta del projecte, que originalment estava destinada a l’habitatge del director, actualment acull una residència d’artistes.

El projecte vol incidir en la transformació d’un solar en desús del districte de la Florida – les Planes per fer-lo més segur, apte per jugar-hi i inclusiu. El 2018, un procés participatiu impulsat per l’Ajuntament de l’Hospitalet va definir la recuperació de l’espai, i el 2019 la Fundación Contorno Urbano, entitat del barri, va liderar el projecte de regeneració de l’espai i va crear una xarxa comunitària al voltant del projecte que hi participa fent servir una metodologia horitzontal. A principis del 2020, es va decidir prioritzar la construcció de l’equipament sociocultural al parc per revertir situacions de desigualtat, dinamitzar l’espai i enfortir el teixit comunitari, que donarà resposta a la falta d’equipaments del barri. El 2022, es va ampliar l’equipament amb un nou mòdul, construït amb fusta, i s’hi ha instal·lat un bany sec ecològic. Aquest equipament està autogestionat per la xarxa d’agents i funciona com una aula comunitària oberta a l’aire lliure, per fer-hi activitats educatives, de lleure, esportives i culturals.

Francesc Vilumara, descendent de moliners del segle XVII, va construir aquesta fàbrica de seda natural el 1906. Va tancar el 1982 i es va rehabilitar com a institut. El conjunt que coneixem ara és fruit de moltes transformacions per adaptar-lo a les necessitats escolars. L’edifici, construït per l’arquitecte A. Audet Puig i ampliat per l’enginyer industrial Francisco Izard Bas el 1928, està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. Una casa-porteria modernista, una nau amb coberta de dent de serra, un edifici en planta en L que havia allotjat la tintoreria, un edifici on hi havia la sala de màquines i una xemeneia componen el conjunt. El sistema d’energia i el control de les condicions climàtiques és essencial per entendre’n el funcionament fabril.

Antic monestir situat a la vall de Betlem dins del parc de la serralada de Marina. Obra del gòtic català, va ser fundat al 1416 i va pertànyer a l’ordre dels jeronims, els quals el van habitar fins 1835 afectat per la desamortización de Mendizábal. El 1947, la Sra. Francesca Güell i López el va adquirir per convertir-lo en recinte de solitud i silenci, pel repòs religiós i cultural. Destaca el claustre pels seus capitells i les claus de volta, encara policromats, on es retraten personatges il·lustres que van contribuir a la prosperitat del monestir. AL 1974 va ser declarat BCIN.

Ca n’Arús és una residència senyorial de 1851 construïda per Jaume Arús Cuxart. Els seus cossos mantenen una certa simetria. L’edifici principal, de planta baixa, pis i golfes i tres crugies té la coberta a dues vessants paral·leles a la façana. A la façana principal, destaca l’acroteri decorat amb terracota i medalló ovalat amb decoració vegetal i l’anagrama S i A (probablement d’una restauració de 1900-1910 de Santiago Arús, nét de Jaume). L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La restauració de l’edifici respecta els espais més emblemàtics com l’escala, la “boisserie” de la planta baixa i la sala principal de la primera planta, amb decoració pintada a les parets i sostres i paviments hidràulics. Els seus jardins són un espai de descans que preserven la seva forma original i contenen una gran varietat d’espècies botàniques de la mediterrània.

Aquest projecte és un contenidor sobri i funcional que reagrupa serveis municipals diversos i dispersos. L’edifici, de quatre plantes d’oficines, s’organitza de la part pública a la privada i s’aprofita de la topografia per aixecar-se sobre un sòcol que recull la zona d’atenció al ciutadà en un espai a doble altura que omple tot el volum de llum natural. Tant les oficines com les reserves d’espais per a instal•lacions donen flexibilitat en la distribució evolutiva del projecte. Per unir el projecte, es col•loquen amb cura les comunicacions verticals i es defineix una gradació necessària entre els espais servidors i els que han de ser servits.

El nou passeig Marítim de Badalona està concebut a l’escala del front urbà construït sobre el passat industrial de la ciutat, establint un diàleg amb el recuperat paisatge natural. Un acurat treball topogràfic tanca la perspectiva de la platja contra la nova marina, i resol la relació entre els dos espais a banda i banda del traçat ferroviari i l’accés de la ciutat al mar a Martí i Pujol. La integració dels accessos al pont del Petroli en el traçat del passeig reforça el recorregut en la part central. La contundent elecció de materials i l’escala que confereix al conjunt el sistema d’enllumenat ajuden a comprendre el paisatge des d’una òptica d’àmbit metropolità.

TRAM és una empresa de transport públic que gestiona les dues xarxes actuals de tramvies a la regió metropolitana de Barcelona. El tramvia de Barcelona és un Citadis Alstom sèrie 302, té una llargada de 32 metres i pot transportar fins a 218 persones, de les quals 64 poden viatjar assegudes. Es visitaran les cotxeres, que disposen d’una zona de manteniment, reparació i neteja dels tramvies; el centre de control, on es fa el seguiment de les operacions per garantir la qualitat i la seguretat del servei, i un tramvia.

Itinerari guiat per l’actual Passeig del Canal per conèixer la història d’aquesta infraestructura: origen, construcció, usos agrícoles, industrials i urbans,… d’una canalització que va suposar la transformació econòmica del marge esquerra del riu Llobregat.

L’itinerari mostra l’important patrimoni a Sant Joan Despí del qui va ser durant més de vint anys el seu arquitecte municipal, JOSEP MARIA JUJOL (Tarragona 1879 – Barcelona 1949). A cada casa descobrirem l’esperit renovador de la seva arquitectura que crea i, sobretot, transforma l’espai i la matèria creant un món propi, quasi màgic. El traç enèrgic, el color intens, l’associació d’objectes inexperts i la creació de metàfores visuals fan de la seva arquitectura una sorpresa, una explosió plàstica.
CAN NEGRE (1915-1930)
TORRE DE LA CREU (1913-1916)
FAÇANA TORRE JUJOL (1932)
FAÇANA TORRE SERRA-XAUS (1921)
PORTA DEL TALLER DEL MANYÀ JOSEP OLIVER (1889 – 1966)
FAÇANA CASA ROVIRA (1926)

La casa, encarregada per Josefa Romeu, fou la primera obra de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, està formada per cinc cilindres de diferents alçades. La característica principal i la més atractiva és el cobriment d’aquests cilindres formant un teulat de cúpules parabòliques