El pavelló Xaloc, que originalment es va construir com a pavelló de les calderes, el 1893, i el pavelló adjacent de la bugaderia (construït el 1895), es van unificar en una restauració del 1987 a càrrec de Norman Cinnamond. Aquesta reforma va convertir-los en l’Arxiu Històric de la Diputació i va ser finalista dels premis FAD en la categoria de Reformes i Rehabilitacions. El pavelló es caracteritza per les xemeneies de ventilació, les grans obertures i la decoració de merlets al terrat, units per forja ornamental.

El pavelló central, que antigament allotjava les cuines, es va construir el 1903 seguint el projecte de Josep Bori i Gensana, després de la mort de Camil Oliveres. Aquest pavelló forma part del nucli original del recinte de la Maternitat, situat a la zona sud del complex. La construcció respecta l’ordenació simètrica i compositiva general del conjunt, que destaca per la qualitat arquitectònica, amb edificis d’obra vista i pedra. Aquest pavelló central, juntament amb altres dependències, va ser clau per al funcionament del recinte, subministrant menjar al complex, connectat amb altres edificis a través de túnels subterranis amb vagonetes.

El pavelló de Lactància és un dels cinc edificis que es van construir al sud del recinte, en un nucli original format per pavellons situats al voltant d’un pati rectangular, seguint una disposició simètrica. El pavelló de Lactància està situat a un costat d’aquest eix central, davant del pavelló Ave Maria, i es distingeix per l’arquitectura funcional, que respon a les necessitats de ventilació, higiene i accés a la llum natural, elements essencials per a la cura dels infants.
Aquest pavelló, com altres edificis del recinte, segueix l’estètica del primer modernisme, caracteritzat per l’ús de materials com el maó vist i la pedra combinada amb decoracions ceràmiques. Les obertures de portes i finestres estan emmarcades amb maó, i en alguns casos s’hi incorporen columnes i relleus de caràcter historicista. Aquests detalls aporten una qualitat arquitectònica notable tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici, on es combina la funcionalitat amb una recerca estètica acurada.
Les obres de construcció d’aquest pavelló es van acabar el 1910, però el recinte va continuar creixent amb nous edificis fins a la dècada del 1950. Amb el temps, el pavelló de Lactància va perdre la funció original, i actualment allotja escoles i altres serveis públics, mantenint la importància dins del conjunt de la Maternitat.

Actualment, el pavelló de la Lactància està ocupat pel Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat (CRID), la Delegació de Turisme, l’Àrea de Promoció Econòmica i Ocupació i l’Organisme de Gestió Tributària (ORGT).

El projecte de rehabilitació de l’antiga fàbrica Benet i Campabadal, convertida en la Biblioteca Montserrat Abelló i Soler, és obra de Ricard Mercadé i Aurora Fernández Arquitectes. L’edifici manté l’essència industrial, i hi destaca la nau principal, un espai esvelt i lluminós que recorda una església, pel ritme de les columnes i la il·luminació natural. La intervenció arquitectònica s’ha centrat a obrir l’espai, creant una connexió amb l’exterior gràcies a noves obertures. La catalogació patrimonial, que només incloïa la nau, va permetre conservar-ne el caràcter tot introduint-hi materials més càlids, com la fusta, per dotar-lo d’un ambient més acollidor. La biblioteca articula els dos espais de la fàbrica: la nau de producció i l’antic espai d’oficines, gràcies a buits i forats que harmonitzen ambdues arquitectures. El repte tècnic d’ocultar les noves instal·lacions s’ha resolt de manera que manté la identitat original de l’edifici.

Es proposa una forma complexa com a resposta a un indret amb una gran barreja d’interferències urbanes. L’elecció d’aquesta forma parteix, d’una banda, del caràcter que adopta la façana principal com a teló de fons del solar; i, de l’altra, de les transformacions d’ús i concepte que s’operaran en aquesta zona gràcies a la connexió del corredor verd amb la plaça de Lesseps. En planta, això es tradueix en un perímetre romboidal que completa la morfologia iniciada per aquelles edificacions.

Edifici d’estil modernista per encàrrec de l’artista Josep Rius i Mestres (Barcelona, 1866-1958). Rius, amb vint anys, va fundar la indústria Casa Rius, dedicada a la indústria d’imatges religioses i pessebrista. Malgrat que no tenia formació econòmica i era totalment autodidacte, la seva natural habilitat artística el va portar a convertir-se en un dels escultors catalans més cotitzats de l’època, i podem trobar obres seves en edificis civils i religiosos.
Casa Rius és un complex format pel taller i un bloc d’habitatges, que es va construir per allotjar-hi empresa i família. El taller familiar es va mantenir amb diversos noms fins ben entrats els anys seixanta. Els darrers deu anys del segle XXI, la fàbrica va tancar i es va convertir en un magatzem.
La Fundació ACICAC (Agrupació de Cases de Innovació, Cultura i Art de Catalunya) va adquirir i restaurar la casa per convertir-la en un espai de transformació creativa. S’hi fan esdeveniments, residències d’artistes, espais gastronòmics i una àmplia programació cultural.

Edifici d’oficines de 24 plantes i 83 metres d’alçada, inaugurat l’any 1969, que es va dissenyar com a seu del Banco Atlántico i que va suposar un canvi significatiu en l’skyline de la ciutat de Barcelona, ja que va ser el primer a desenganxar-la del pla horitzontal per projectar-la verticalment. Aquest edifici emblemàtic és un exemple destacat de l’arquitectura del moviment modern, dissenyat per Francesc Mitjans i Santiago Balcells, inspirat en la Torre Pirelli de Milà, de Gio Ponti. Va ser el primer gratacel racionalista de Barcelona fins al 1970, quan es va completar la construcció de la Torre Colom.
El disseny de l’edifici n’adapta la planta lenticular a la geometria del xamfrà, integrant-lo harmoniosament en el context urbà de l’Eixample, i alhora s’orienta cap a l’avinguda Diagonal, aprofitant-ne la profunditat visual. La façana de l’edifici està formada, principalment, per un mur cortina que n’ocupa la major part, deixant unes franges d’ombra als vèrtexs, formades per pantalles portants revestides de marbre blanc, on se situen els nuclis de comunicació i serveis. L’estructura, innovadora en el moment en què es va construir, inclou quatre pilars metàl·lics al centre de gravetat de la planta i deixa la resta diàfan.
La torre, actualment propietat de Hines European Core Fund (HECF), s’ha rehabilitat recentment, per part de l’estudi Batlle i Roig i BGY, mantenint-ne l’emblemàtica façana de vidre, i alhora s’han actualitzat els espais interiors en termes de comoditat i usabilitat. Reanomenada Diagonal Vertical, la intervenció d’aquest edifici icònic en vol millorar l’eficiència energètica i reduir la petjada de carboni amb una façana de vidres fotovoltaics i vegetació autòctona. El projecte aspira a obtenir les certificacions WELL, LEED, Wiredscore i Smartscore, en la categoria Platí.
Un cop inaugurada, serà la seu de companyies de tot el món, oferint una experiència professional d’alta qualitat, així com també serveis i instal·lacions d’última generació, com ara un sky lobby, un gimnàs i un exclusiu rooftop.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

El Palau Güell va ser construït per Antoni Gaudí entre el 1886 i el 1890 per encàrrec de l’industrial, polític i mecenes barceloní Eusebi Güell Bacigalupi, i destaca per la concepció innovadora de l’espai i pel tractament de la llum. Gaudí introdueix al Palau solucions variades, basades en plantejaments molt personals i en formes expressives fruit de la seva imaginació, a partir de la utilització de materials nobles, com el marbre, la ceràmica i el ferro forjat, entre d’altres.
Des del 1945, és propietat de la Diputació de Barcelona, i va reobrir les portes el 2011, després de diverses restauracions. L’any 1984, va ser inscrit a la llista de Patrimoni Mundial per la Unesco, pel seu valor universal i excepcional. Es pot considerar que el Palau Güell conté l’essència de tota l’obra posterior de l’arquitecte, i esdevé imprescindible per entendre la seva arquitectura.

Edifici situat la rambla del Centre, emmarcat entre el Teatre del Liceu i el Teatre Principal. Es va reformar entre el 1863 i el 1864, amb el mestre d’obres Pere Casany, per encàrrec de la família Güell. Va ser la residència d’Eusebi Güell al llarg d’una dècada, fins al seu matrimoni.
Des de l’any 1892, al principal s’hi ubica el Centro Galego de Barcelona. Aquesta institució manté el ferm compromís de mantenir la identitat gallega i projectar la cultura de Galícia a Catalunya, desenvolupant activitats per divulgar la idiosincràsia, la cultura i els costums gallecs entre els socis, els seus descendents i el públic en general. Disposa de la Biblioteca Otero Pedrayo, especialitzada en temes gallecs, amb obres de literatura, història, geografia, tradicions populars, música, guies de Galícia i bibliografia sobre el Camí de Santiago, entre d’altres.

Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.