Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

Visita a diversos espais situats en una antiga nau de servei de l’Exposició Universal del 1929 reconvertida en un complex de galeries i estudis d’art i disseny. La intervenció en els locals ha permès maximitzar l’espai de treball, obtenir-hi llum natural a l’interior i generar sinergies entre els diferents artistes i professionals que hi treballen. Els projectes que es podran visitar coincideixen a mantenir les característiques de l’espai industrial original per donar-li valor, esdevenint una oportunitat per conèixer de primera mà la història que l’antiga nau i tot el seu potencial.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.

L’edifici del Pavelló de la República és una rèplica de l’edifici que la República Espanyola va encarregar als arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, per tal de representar-la, en plena Guerra Civil espanyola, a l’Exposició Internacional de París del 1937. Construït amb una gran limitació de materials d’acord amb les circumstàncies d’aquell difícil moment, va suposar una important fita arquitectònica. Al pati obert, Picasso hi va exposar el famós Gernika, i avui n’hi podem veure una reproducció.

De la mateixa època que el Palau Güell del carrer Nou de la Rambla, l’encàrrec certifica la bona entesa de Gaudí amb els senyors Güell. La construcció és de poca entitat i per tant Gaudí aprofita per experimentar amb diferents tècniques que van des de la policromia sobre ceràmica, les diverses maneres de col·locar l’obra vista o el treball en forja. De fet, és precisament la tanca realitzada en forja la que popularment dóna nom al conjunt: “el drac de Pedralbes”.

Església d’una sola nau, amb capelles, transsepte i coberta a dos vessants, on destaquen l’altar sacramental, la casa rectoral (al carrer de l’Església) i la capella del Santíssim (situada darrere el presbiteri). El temple presideix la plaça de la Virreina, des d’on se n’aprecia l’alçada, i la façana traça un eix aparent de simetria en aquest espai públic. La façana de la casa rectoral juga amb l’expressivitat dels materials (maçoneria, filades de maó i pedra treballada). La capella del Santíssim, atribuïda a Antoni Gaudí, se situa en un soterrani de 5,2 m d’alçada i està formada per un absis i quatre cúpules recobertes de trencadís amb colors daurats, blaus, marrons, grocs i rogencs.

L’Escola Josep Maria Jujol integra, com a part de la zona d’esbarjo, les naus modernistes que formaven part del taller de fabricació de mecanismes de seguretat que Josep Maria Jujol va bastir per a l’industrial Pere Manyach. Es tracta d’una gran nau coberta de dents de serra, feta amb voltes amb tirants. Al costat sud, apareixen arrenglerades unes claraboies arrodonides i contrapesos de rajols, que constitueixen els elements més espectaculars de la construcció.

Rehabilitació d’una antiga nau industrial entre mitgeres del barri de Gràcia per situar-hi un equipament basat en el model FabLab (model que posa a l’abast dels ciutadans noves eines de fabricació digital i formació per al desenvolupament de prototipus i projectes personals). Concretament, el projecte incorpora uns tallers per a ús de maquinària digital, petits espais per a la gestió i la formació, i una àgora (espai obert i flexible) per fer-hi activitats de format divers. L’actuació manté el caràcter de l’espai diàfan original (definit, en gran mesura, per una estructura de fusta a la teulada) i genera nous espais funcionals i flexibles capaços d’adaptar-se a l’evolució de l’equipament. A la coberta, es rehabiliten les antigues encavallades i s’obre una nova lluerna a la teulada per fer entrar la llum a l’interior de l’edifici. A l’interior, es col·loquen uns mòduls autoportants amb estructura d’entramat de fusta construïts al taller i acoblats i revestits a l’obra (mòduls que no contacten amb la coberta i permeten la percepció de l’espai original complet).

El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.