Antic pavelló destinat a albergar persones convalescents, amb capacitat per a cent residents i autonomia respecte a la resta de l’Hospital (amb farmàcia, cuina i una economia pròpies). L’edifici, de 6.245 m², es distribueix en quatre plantes i un soterrani, i tot ell és ric en elements modernistes (volta de maó de pla, columnes i capitells de pedra natural, arcs i murs de fàbrica d’obra vista, escales amb graons de marbre i pedra calcària, murals de rajola policromada…). Entre tots aquests elements, en destacava una capella de proporcions verticals amb una gran cúpula central que dividia l’edifici en dos, una ala per a homes i una per a dones. L’any 1998, es va rehabilitar l’edifici per a usos acadèmics i amb voluntat de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, situant la biblioteca a la planta soterrani.

La Casa de Convalescència, una de les darreres obres del modernisme català, és actualment la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

Torre de 70 metres d’alçada (22 plantes) construïda durant l’alcaldia de Josep Maria de Porcioles, que va projectar una ciutat plena de gratacels. El projecte, situat en un xamfrà de l’Eixample barceloní, concentra l’edificabilitat en una cantonada i crea un sòcol de sis plantes que s’alinea amb l’edificació veïna. La torre és un volum esvelt, de planta octogonal, que arrenca de terra i, tot i l’alçada, manté un caràcter discret, gràcies a l’ús del revestiment de gres fosc i una secció variable que trenca la monotonia de la façana. Actualment, aquest edifici d’estètica brutalista manté l’ús original d’oficines per al qual va ser projectat.

Edifici que s’integra en l’entorn històric on se situa a través de la façana (replica l’entorn amb obertures verticals que es protegeixen del sol amb la persiana enrotllable de cordill tradicional) i de la planta baixa (on, per potenciar la vida al carrer, se situa un local comunitari que connecta l’àmbit públic i privat). El projecte proposa un edifici saludable, agradable i ambientalment sostenible. Per millorar les condicions tèrmiques interiors, es preveu ventilació creuada i protecció solar (persianes venecianes) als habitatges, així com el disseny d’una coberta vegetal a l’edifici. D’altra banda, l’edifici es construeix amb fusta (material renovable que disminueix el pes de la construcció, la despesa energètica i les emissions de CO2 respecte a la construcció convencional), i preveu el reaprofitament de les aigües grises per a usos de reg i WC.

La intervenció a l’antiga fàbrica de Can Framis per convertir-la en espai expositiu de la Fundació Vila Casas mostra la seva pell deteriorada formant un collage contemporani i construeix un nou edifici que connecta les dues naus existents, coincidint a la vegada amb el traçat d’una altra antiga nau. D’aquesta manera, els tres edificis configuren un pati que es converteix en un vestíbul polivalent per al museu.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici, que comparteix espais amb el barri i mostra la riquesa de la vida comunitària interior, té una secció canviant que s’adapta a les necessitats de cada pis i ofereix un bon confort climàtic i acústic. Tipològicament (el grup el formen 33 persones agrupades en 19 unitats de convivència), els habitatges es dissenyen a partir d’una unitat bàsica de 50 m² ampliables segons les necessitats dels usuaris: els habitatges s’apropien d’espais (de manera individual, compartida o com a habitacions satèl·lit) amb una obra mínima de divisòries en sec. Constructivament, es tracta d’un edifici lleuger on predominen materials reutilitzables i desmuntables, que permeten reduir la fonamentació i els materials d’origen mineral en l’edifici.

Projecte d’intervenció sobre una antiga fàbrica taller de principi del segle xx dedicada a la producció i la reparació de maquinària per convertir-lo en un espai laboratori del Museu d’Història de Barcelona, al Poblenou. Es tracta d’un projecte arquitectònic que, a causa de la realitat econòmica que li ha tocat viure, encadena petites intervencions que van construint el projecte definitiu a poc a poc. Els nous elements necessaris per al funcionament del museu s’afegeixen per l’exterior de la nau: un ascensor que recorda una xemeneia que no va existir mai a la fàbrica, unes escales lineals d’evacuació i un gran porxo que, en un gest de braços oberts, s’obre al parc sense modificar l’arquitectura fabril original. A l’interior, l’escala, que en el projecte original ocupava l’espai central de la nau, agafant un cert protagonisme, s’ha col·locat en una cantonada, intentant ocupar el mínim espai possible. Totes les peces es resolen amb planxes de ferro de to daurat, fent referència a l’època en la qual es va construir la fàbrica.

L’antic edifici de la Galeria de Màquines de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser construït segons els paràmetres de modernitat del moment (tres naus cobertes per una estructura metàl·lica). Però després de l’exposició va ser parcialment enderrocat i afectat pel nou traçat del carrer de Wellington. Encara se’n conserven la façana principal (mirant al parc de la Ciutadella) i la part anterior de les naus, que estableixen un curiós diàleg amb els seus nous habitants.

La cascada del Parc de la Ciutadella necessitava un gran dipòsit d’aigua que l’abastís, i Fontserè va idear una gran bassa elevada sostinguda per una estructura de pilars i arcades de maó vist: l’espai de suport semblava una nau impressionant d’església romànica i avui allotja una biblioteca. El nou projecte es va pensar amb la intenció de no ferir l’edifici original i es va materialitzar amb l’ús d’uns mòduls prefabricats (escales, forjats, instal•lacions i prestatgeries) que se separen subtilment dels murs d’obra vista. Com a resultat, la nova intervenció sembla que pugui ser extreta en qualsevol moment sense deixar cap rastre d’aquest nou ús.

Projecte de reforma i ampliació d’una caserna existent situada a l’antic Institut mental de la Santa Creu (1886-1910), a Nou Barris. L’edifici ocupa una extensió menor a la dimensió global del complex, a causa de les demolicions produïdes al llarg del temps. Actualment, concentra quasi la totalitat dels serveis municipals del barri: les oficines del districte, la biblioteca, els serveis tècnics i la caserna de la Guàrdia Urbana. L’edifici s’organitza a través d’una seqüència de patis amb estructura de claustres envoltats per naus longitudinals i transversals.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

L’Institut Mental de la Santa Creu, construït per cobrir les mancances que tenien els serveis psiquiàtrics del vell Hospital de la Santa Creu, es va fer realitat gràcies a la constància del doctor Emili Pi i Molist. En un terreny de 20 hectàrees es va construir un vast complex ortogonal d’edificacions comunicades entre si que formen amplis patis interiors de planta rectangular. A partir de 1955 es va iniciar un procés especulatiu que va afectar l’edifici, que va començar a perdre pavellons. Actualment solament sobreviu el cos central de l’antic recinte, que acull les dependències de la seu del districte de Nou Barris i la Biblioteca de Nou Barris.

Durant la reforma del casal d’entitats, es va descobrir un refugi de la Guerra Civil en molt bon estat que es troba just a sota de l’equipament. Les parets i el sostre són de maons de diferents tipus, per l’escassetat de materials, i disposava de llum elèctrica i pou. El Mas Guinardó, ara un casal d’entitats, era una masia del segle XV que deu la fesomia actual, amb un llenguatge classicista, a les intervencions fetes a finals del segle XIX, tot i que el capcer és modernista. Aquest edifici, amb 600 anys d’història, des d’on es van dirigir els atacs a Barcelona durant la Guerra de Successió, s’integra avui dins els Jardins de Frederica Montseny.