El projecte de l’Institut Français de Barcelona parteix de la voluntat dels arquitectes d’assumir el seu paper de caràcter urbà. Es tracta d’un gran volum neutre de forma paral·lelepípede (volum definit per les ordenances) on se centren els esforços en la creació d’espais oberts: gràcies al fet que el projecte no esgota l’edificabilitat permesa, s’aconsegueix separar l’edifici dels edificis veïns (dotant-lo de caràcter institucional) i retirar-lo del trànsit i el soroll del carrer i de l’avinguda Diagonal. Destaca la imatge contundent d’una façana ordenada on es repeteixen les proporcions de buits i plens (la distància de massís és igual a la del buit de la fusteria, i es repeteix en tota la superfície) i llisa (les fusteries queden enrasades per la cara exterior de la façana). L’última planta del projecte, que originalment estava destinada a l’habitatge del director, actualment acull una residència d’artistes.

Jujol va construir el mur de tancament de la finca i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, l’edificació d’una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol va dissenyar diversos arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

Rehabilitació d’un antic complex industrial format per un conjunt d’edificis de principis del segle XX destinats a fabricar veles i tèxtil per a vaixells, botigues i un habitatge unifamiliar. Es tracta de naus de construcció senzilla (amb murs d’obra de fàbrica massissa i coberta d’encavallades de fusta amb una llum màxima de 8 m) on, en el terreny tipològic, destaquen les naus situades al carrer d’en Blanco, amb accessos situats sota els tremujals de coberta que coincideixen amb uns passadissos separadors de les naus. El projecte acull diverses cooperatives del barri i, gràcies a l’enderroc d’aquelles construccions informals que no formaven part de les naus originals, recupera espais exteriors i els retorna a la ciutat en forma d’espais semipúblics.

Projecte guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017 que parteix de tres premisses: entendre el valor de la història de la Lleialtat Santsenca (un antiga cooperativa obrera del barri de Sants situada en aquest edifici des del 1928); conèixer amb precisió l’estat físic de l’edifici per aprofitar tot allò utilitzable; ser sensibles amb tot el procés de col·laboració que van iniciar les entitats del barri el 2009 per recuperar-lo. L’edifici funciona tèrmicament per estratègies passives basades en la inèrcia i l’aïllament, i tres cobertes lleugeres en permeten la il·luminació natural i en faciliten la ventilació.

Al final de la Rambla del Carmel, es va construir aquest pas vertical per a vianants que salvava el relleu accidentat propi del barri del Carmel i millorava la comunicació entre barris. Amb una alçada màxima de 24,88 metres i un diàmetre de 19,35 metres, la construcció fa de mur de contenció de la Rambla, al mateix temps que una rampa interior de formigó armat connecta els dos punts de desnivell i fa de trava estructural del mateix edifici.

Situat entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Recinte Modernista, el centre Kàlida ofereix un refugi a les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, en el que és un clar exemple d’innovació social, raó per la qual aquest edifici està inclòs dins l’àmbit innovador del Campus Sant Pau Barcelona.

L’edifici està pensat al voltant del concepte arquitectura per cuidar i pren forma entorn de la calidesa dels materials, textures, colors, geometries i espai verd del recinte original. És un edifici de 400 m² distribuït en dues plantes: a la planta baixa, se situen espais flexibles oberts al jardí, 650 m², protegits per vegetació, murs i pèrgoles que els aïllen de l’Hospital i aporten privacitat als usuaris; a la primera planta, hi ha altres dependències, que miren a un menjador a doble alçada. La façana es materialitza amb un mur ceràmic que filtra la llum del Mediterrani, ajuda a ventilar i preservar la intimitat, i al mateix temps s’integra en el recinte històric a través del color, la textura i la composició.

L’Escola Josep Maria Jujol integra, com a part de la zona d’esbarjo, les naus modernistes que formaven part del taller de fabricació de mecanismes de seguretat que Josep Maria Jujol va bastir per a l’industrial Pere Manyach. Es tracta d’una gran nau coberta de dents de serra, feta amb voltes amb tirants. Al costat sud, apareixen arrenglerades unes claraboies arrodonides i contrapesos de rajols, que constitueixen els elements més espectaculars de la construcció.

Rehabilitació d’una antiga nau industrial entre mitgeres del barri de Gràcia per situar-hi un equipament basat en el model FabLab (model que posa a l’abast dels ciutadans noves eines de fabricació digital i formació per al desenvolupament de prototipus i projectes personals). Concretament, el projecte incorpora uns tallers per a ús de maquinària digital, petits espais per a la gestió i la formació, i una àgora (espai obert i flexible) per fer-hi activitats de format divers. L’actuació manté el caràcter de l’espai diàfan original (definit, en gran mesura, per una estructura de fusta a la teulada) i genera nous espais funcionals i flexibles capaços d’adaptar-se a l’evolució de l’equipament. A la coberta, es rehabiliten les antigues encavallades i s’obre una nova lluerna a la teulada per fer entrar la llum a l’interior de l’edifici. A l’interior, es col·loquen uns mòduls autoportants amb estructura d’entramat de fusta construïts al taller i acoblats i revestits a l’obra (mòduls que no contacten amb la coberta i permeten la percepció de l’espai original complet).

El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

Aquest edifici constitueix l’homenatge que Josep Puig i Cadafalch fa a la tipologia de palau medieval barceloní, distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una escala que ens condueix al pis principal. En destaquen la pedra treballada de les façanes estucades blanques, la tribuna, d’estil gòtic, la porta principal i les dues torres laterals, cobertes amb teulada a quatre vessants. L’edifici, propietat de la fundació “la Caixa” i reformat el 2012, és un espai per impulsar el diàleg i el coneixement entre tots els agents que impacten en el món social.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).