Des del 2018, és el primer edifici d’habitatges cooperatius en cessió d’ús de Barcelona, i el primer de l’Estat a fer-se amb col·laboració pública. L’Ajuntament de Barcelona va cedir l’ús de l’edifici a Sostre Cívic mitjançant un dret de superfície a setanta-cinc anys, a canvi de fer-hi una rehabilitació integral que permetés obtenir més bona accessibilitat i un estalvi energètic, i que esdevingués un model tant per al sector com per a les persones que hi viurien.

L’edifici es va construir a mitjan segle XIX; la seva rehabilitació ha permès recuperar-ne els paviments hidràulics originals i els embigats, que estaven ocults, a més de reutilitzar les fusteries interiors. El projecte disposa de cinc habitatges de 45 m2 i 65 m2 i tres espais d’ús comunitari, repartits en les diferents plantes. A més, s’hi han fet diferents actuacions per reduir el consum i optimitzar-lo, com ara l’aïllament de totes les parets exteriors amb suro i fang, la millora i la recuperació de les fusteries i la incorporació de sistemes radiants. A banda, s’han centralitzat totes les instal·lacions per compartir els recursos: caldera de pèl·lets, plaques solars, dipòsit d’aigües pluvials i dipòsit de reciclatge d’aigües grises.

Inscripcions als enllaços següents:

Princesa49: Diumenge 22 d’octubre 11 h 

Princesa49: Diumenge 22 d’octubre 12 h 

Princesa49: Diumenge 22 d’octubre 13 h

La nova seu d’Etnia Barcelona ocupa un edifici de set plantes: les dues primeres, destinades a botiga, i la resta, a showrooms, tallers i espais per a reunions. El projecte arquitectònic transforma l’edifici preexistent en espais diàfans i hi col·loca un ascensor per connectar els diferents pisos de la botiga. El projecte es va dur a terme seguint un estudi arqueològic que revelava que l’edifici estava construït sobre les restes de la Sala del Capítol de Santa Maria del Mar (primer quart del segle XVI) i sobre un edifici d’habitatges plurifamiliar (finals del segle XIX). El projecte d’interiorisme, d’estil eclèctic, recrea diferents ambients, que tant recorden l’essència dels habitatges barcelonins com diferents oficis. Hi trobem paviments hidràulics, ascensors antics de fusta, fustes de roure, enrajolats coloristes, volta catalana i tocs industrials de pilars de fosa; així com una làmpada antiga de quiròfan, un moble taller de joieria, un moble central semblant a una barra de bar, zones de backstage de passarel·les de moda i, fins i tot, unes zones de llibreria plenes de cultura.

Laboratori internacional de creació nascut el 2011, situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el centre de documentació i l’arxiu Enric Miralles. La Fundació disposa de més de 500 metres quadrats per allotjar exposicions que mostren l’arxiu i, en particular, la col·lecció de maquetes originals de l’arquitecte. L’entrada de l’edifici es caracteritza pel pati, amb un banc dissenyat per l’arquitecte Enric Miralles, del qual enguany es commemoren els vint anys de la seva mort.

Edifici patrimonial resultant de l’agregació de finques i elements arquitectònics de diferents èpoques de la història: un tram de l’aqüeducte romà, arcs de pedra medievals, part d’una galeria renaixentista i un jardí romàntic que mostren la riquesa de l’evolució de l’edifici des de la seva construcció fins a l’actualitat. L’edifici s’ha rehabilitat recentment amb obres a la planta coberta, on s’ha previst un espai per a un hort urbà, a l’extrem sud de l’edifici, que gestionarà l’entitat. Aquest hort acull diferents tipus de plantes en funció de les estacions i els conreus roten d’ubicació d’any en any. Per decidir el tipus de conreu, s’han estudiat acuradament les condicions del clima, la insolació i l’exposició dels vents. El projecte inclou una zona no transitable a la coberta, zona de còdols situada a l’extrem nord-est de l’hort, que es converteix en el Racó de calma, un petit jardí japonès de roca i pedres integrat visualment en el conjunt de la intervenció.

Projecte nascut de rastrejar el lloc que, tot i la geometria fragmentada de la parcel·la i la diversitat del context amb què dialoga, assoleix ser un edifici de forta presència unitària. L’escola, que representa una institució de futurs artesans i dissenyadors, es cobreix amb un material ceràmic de grans dimensions fet de manera artesanal i única per a l’edifici, la qual cosa ajuda a donar-li un caràcter singular i emblemàtic.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

El projecte per a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes va néixer d’un concurs que es va celebrar l’any 1958 i consta de dues parts: un cos baix de forma trapezoidal (que conté l’espai d’exposicions i la sala d’actes) i una torre de vuit pisos d’alçada.

La darrera intervenció a l’edifici es fa amb la voluntat de convertir-lo en el Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona. El nou projecte, aprofitant-se de la seva ubicació privilegiada, crea una àgora central connectada amb l’espai públic exterior i comunica físicament i visual una seqüència d’espais comuns existents. Aquests espais comuns són l’accés a l’edifici, una planta altell (per a exposicions), la sala d’actes, l’Espai Picasso (que es flexibilitza i es donen opcions de compartimentació), la planta segona i la terrassa, que genera el canvi de volumetria de l’edifici. Com a conseqüència, en planta segona apareix un nou mirador interior-exterior sobre la plaça Nova on es preveu que s’hi puguin dur a terme diferents esdeveniments culturals oberts a la ciutadania, i que emfasitza la voluntat de convertir l’edifici en un punt de trobada.

La visita inclou documents originals de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner que formen part de l’arxiu del col·legi.

Palau senyorial que va fer edificar el marquès de Moja ocupant una de les torres de la Porta Ferrissa, oberta a les muralles de la Rambla. El seu estil mostra els darrers moments del barroc, juntament amb influències del neoclassicisme francès. Al final del segle passat, el palau va ser adquirit pel marquès de Comillas i, després d’un llarg abandó, durant el qual va patir un parell d’incendis, el 1984 va ser rehabilitat i adaptat com a seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Edifici d’estil neogòtic d’inspiració modernista que, l’any 1907, va ser premiat al concurs anual d’edificis artístics. Es tracta d’un edifici dissenyat per a la funció docent, on es valoren aspectes com la distribució de l’espai, l’ús de la llum i les solucions en matèria d’higiene. A l’interior, destaquen els ornaments florals, l’escala principal, de ferro forjat, els vitralls i el menjador, decorat amb ceràmica vidriada.

Arc triomfal segons les proporcions clàssiques, però amb alguns materials i alguns elements ornamentals que permeten parlar de neomudèjar. Va ser projectat i construït el 1888, com a entrada a l’Exposició Universal d’aquell any. Són remarcables els relleus escultòrics de Josep Reynés (que representen la ciutat acollint els visitants) i de Josep Llimona (que simbolitzen el lliurament de guardons). També hi ha altres motius escultòrics, de Torquato Tasso, Antoni Vilanova, Manuel Fuxà i Pere Carbonell.