Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

L’edifici de l’Escola del Treball es va construir sobre tres naus de blanqueig i acabats de l’antiga fàbrica de Can Batlló amb l’objectiu de preparar obrers qualificats (va aconseguir un gran prestigi gràcies a l’aplicació d’una pedagogia basada en mètodes intuïtius i experimentals). S’accedeix a l’edifici a través d’un vestíbul cobert amb revoltó de maó de pla i bigues de ferro, i unes grans bigues de fusta transversals (tot revestit amb esgrafiats). El vestíbul, de quatre plantes d’alçada, té una coberta feta amb arcs parabòlics (construïts amb maó i amb acabats puntuals d’esgrafiat) i lluernes esglaonades.

Exemple d’arquitectura catalana dels anys cinquanta que segueix l’ideari racionalista amb un projecte de dimensions proporcionades i rigor tecnològic. Situat a l’interior d’una illa de l’Eixample, l’edifici es caracteritza per una volumetria fragmentada molt ben articulada que aconsegueix una seqüència dinàmica d’espais. A l’exterior, uns patis responen a les necessitats d’il·luminació i ventilació del programa i, alhora, mantenen la voluntat d’Ildefons Cerdà de projectar interiors d’illa verds. A l’interior, els arquitectes aprofiten les possibilitats tècniques i expressives de les estructures de formigó armat que apareixen en aquell moment, i creen un espai diàfan amb grans obertures que dota de representativitat el vestíbul de l’edifici.
Actualment, l’edifici és la seu de Manifesta, la Biennal Nòmada Europea d’art i cultura contemporània que, l’any 2024 celebrarà la 15a edició. Manifesta crea esdeveniments transformadors específics per reimaginar, amb la ciutadania i les comunitats locals, com vivim, com treballem i com veiem els nostres futurs.

Centre d’arquitectura i recerca contemporània dedicat a fomentar la passió d’Enric Miralles per la innovació i l’experimentació en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, amb l’objectiu principal de preservar el seu llegat.

Està situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el Centre de Documentació i Arxiu Enric Miralles. La Fundació acull diversos tipus d’activitats, com ara workshops, festivals d’art i exposicions, que s’enfoquen tant en l’arquitectura contemporània com en l’arxiu de la fundació, particularment, en la col·lecció de maquetes, collages i dibuixos originals de l’arquitecte, del qual enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort.

Reforma d’una casa catalogada, situada en un dels carrers principals del call. La casa respon a una quarta part d’un antic palau del qual s’havien restaurat les façanes als anys seixanta i no es podien modificar. La intervenció ha volgut, sobretot, recuperar part del pati original: d’una banda, enderrocant forjats afegits que l’amagaven; de l’altra, construint-hi una nova escala d’acer que permet retrobar una presència imaginària de l’escala original medieval.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

El projecte per a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes va néixer d’un concurs que es va celebrar l’any 1958 i consta de dues parts: un cos baix de forma trapezoidal (que conté l’espai d’exposicions i la sala d’actes) i una torre de vuit pisos d’alçada.

La darrera intervenció a l’edifici es fa amb la voluntat de convertir-lo en el Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona. El nou projecte, aprofitant-se de la seva ubicació privilegiada, crea una àgora central connectada amb l’espai públic exterior i comunica físicament i visual una seqüència d’espais comuns existents. Aquests espais comuns són l’accés a l’edifici, una planta altell (per a exposicions), la sala d’actes, l’Espai Picasso (que es flexibilitza i es donen opcions de compartimentació), la planta segona i la terrassa, que genera el canvi de volumetria de l’edifici. Com a conseqüència, en planta segona apareix un nou mirador interior-exterior sobre la plaça Nova on es preveu que s’hi puguin dur a terme diferents esdeveniments culturals oberts a la ciutadania, i que emfasitza la voluntat de convertir l’edifici en un punt de trobada.

Guanyadora, l’any 1905, del Premi d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, aquesta torre abastia d’aigua la Colònia del Dr. Andreu. La seva ubicació, al punt més alt de la ciutat (532 m sobre el nivell del mar), va fer que l’arquitecte optés per una solució emblemàtica (torre de 40 m d’alçada) i ornamental, descartant l’opció lògica d’un dipòsit soterrat. La torre, per tal de poder accedir més còmodament al dipòsit, amb capacitat de 100 m³, incorpora un dels primers ascensors elèctrics de l’Estat espanyol.

La depuradora del Prat de Llobregat és una de les plantes de sanejament d’aigües residuals més grans i modernes d’Europa, capaç de tractar fins a 420 milions de litres diaris. Arquitectònicament, destaca per l’eficiència en integrar diferents processos tècnics i sostenibles dins d’un complex avançat i funcional. L’estructura inclou elements com el pou de graves, bombes d’elevació, reactors biològics i tamisos ultrafins, tots dissenyats per optimitzar el procés de depuració. A més, la planta inclou un digestor per a la producció de biogàs i una central de cogeneració que genera energia per a l’autoconsum. Un dels aspectes més innovadors és la presència d’una de les estacions de regeneració d’aigua més grans del món, que permet augmentar els recursos hídrics de la regió en 50 milions de litres anuals. Amb un disseny funcional i sostenible, aquesta planta és un exemple de gestió ambiental eficient i tecnologia aplicada al tractament d’aigües.

L’edifici central del VHIR, amb una superfície total de 16.792 m², en pocs mesos (es va inaugurar el desembre del 2024) s’ha convertit en un referent per a Barcelona i en el guanyador del Premi FAD d’Arquitectura 2025. BAAS Arquitectura i Espinet / Ubach són els responsables d’aquest edifici icònic, que es fon amb l’entorn a través d’una arquitectura mediterrània i sostenible. Es tracta d’una proposta d’una sola façana, situada entre l’actual edifici de la Universitat Autònoma de Barcelona al Campus Vall d’Hebron i el de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, als terrenys de l’antiga bugaderia de l’hospital. La coberta de l’edifici l’ocupa un jardí, amb la qual cosa es converteix en una extensió del parc que hi ha al voltant, que funciona com a lloc de descans i coberta vegetal per reduir el consum energètic.

L’edifici és un punt de trobada per impulsar la recerca d’avantguarda, l’excel·lència científica, la innovació i la docència, amb un enfocament clar en la millora de la qualitat de vida de les persones. Es tracta d’un edifici amb identitat pròpia, representatiu dels valors de la innovació i l’excel·lència que ens acompanyen dia rere dia.

L’edifici té una superfície total de 16.792 m², distribuïts de la manera següent:

Planta –1: Suport científic i tècnic (5.435 m²). En aquest espai se situen el ciclotró, que ocupa una superfície de 810 m², i el centre de teràpies avançades, al qual s’han destinat 207 m².
Planta 0: Recepció, administració i sala d’actes (3.576 m²).
Plantes 1 i 2: Recerca (5.569 m²).

Hub d’Innovació / espai reserva (2.212 m²).

L’edifici no només resol amb èxit una topografia complexa i un programa funcional exigent, sinó que també genera ciutat: crea nous recorreguts per a vianants, transforma el concepte d’edifici docent i de recerca en un espai amable i accessible, i incorpora la coberta com a mirador i espai públic obert a la ciutadania. A més, la coberta vegetal ajuda a reduir el consum energètic. Malgrat la seva escala colossal, s’integra amb naturalitat en el paisatge urbà, genera una nova lectura del lloc i enriqueix l’espai públic.

Altres aspectes destacats són l’ús de materials en el seu estat natural, com ara el formigó —que comparteix tonalitat amb la terra del lloc—, la fusta i el ferro en brut, que mantenen el caràcter original. També és innovador pel que fa a les instal·lacions, que habitualment estan ubicades a les cobertes: en aquest cas, s’han col·locat entre el talús de la muntanya i l’edifici, de manera que queden ocultes i, alhora, contribueixen a una millor contenció acústica.

En aquesta visita es podrà conèixer la transformació del Campus.

L’Institut de Recerca de Sant Pau és una fundació de caràcter científic que data del 1992 i que té com a missió promoure la recerca bàsica, clínica, epidemiològica i de serveis sanitaris en el camp de les ciències de la salut i la biomedicina, contribuint així a una millora de la salut de les persones. El 15 de novembre del 2018, es va inaugurar el nou edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, que durant l’edició d’enguany del 48h Open House Barcelona es podrà visitar. 

L’any 2003, la Generalitat de Catalunya va aprovar l’adscripció de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau com a Institut Universitari de Recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

Sis anys després, el 2009, els esforços de l’Institut de Recerca i d’altres entitats de l’entorn van convergir en la creació de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques Sant Pau (IIB Sant Pau), un centre d’investigació orientat a desenvolupar noves tècniques i processos que permetin millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Des del 2011, l’Institut de Recerca és centre del sistema CERCA de Catalunya. Actualment, Sant Pau disposa de cinquanta-dos grups de recerca acreditats, per la qual cosa és un dels centres més actius en investigació translacional i multidisciplinària. 

A més, aquest edifici contemporani, caracteritzat per una ceràmica translúcida, incorpora els paràmetres més exigents en termes de sostenibilitat i economia circular (edifici desmuntable i convertible, dissenyat amb criteris d’arquitectura bioclimàtica, i edifici saludable i assequible).

Palauet classicista de planta rectangular que s’organitza al voltant d’un pati central, cobert per una claraboia i format per columnes de marbre multicolors. L’ampliació al carrer de Roger de Llúria replica la façana original i relliga el conjunt amb una façana aixamfranada, lleugerament enretirada de la línia del carrer, que esdevé l’entrada principal. Està presidida, al coronament, per quatre escultures de cos sencer. És la seu del Col·legi d’Advocats des de l’any 1921.