Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

L’edifici de l’Escola del Treball es va construir sobre tres naus de blanqueig i acabats de l’antiga fàbrica de Can Batlló amb l’objectiu de preparar obrers qualificats (va aconseguir un gran prestigi gràcies a l’aplicació d’una pedagogia basada en mètodes intuïtius i experimentals). S’accedeix a l’edifici a través d’un vestíbul cobert amb revoltó de maó de pla i bigues de ferro, i unes grans bigues de fusta transversals (tot revestit amb esgrafiats). El vestíbul, de quatre plantes d’alçada, té una coberta feta amb arcs parabòlics (construïts amb maó i amb acabats puntuals d’esgrafiat) i lluernes esglaonades.

Exemple d’arquitectura catalana dels anys cinquanta que segueix l’ideari racionalista amb un projecte de dimensions proporcionades i rigor tecnològic. Situat a l’interior d’una illa de l’Eixample, l’edifici es caracteritza per una volumetria fragmentada molt ben articulada que aconsegueix una seqüència dinàmica d’espais. A l’exterior, uns patis responen a les necessitats d’il·luminació i ventilació del programa i, alhora, mantenen la voluntat d’Ildefons Cerdà de projectar interiors d’illa verds. A l’interior, els arquitectes aprofiten les possibilitats tècniques i expressives de les estructures de formigó armat que apareixen en aquell moment, i creen un espai diàfan amb grans obertures que dota de representativitat el vestíbul de l’edifici.
Actualment, l’edifici és la seu de Manifesta, la Biennal Nòmada Europea d’art i cultura contemporània que, l’any 2024 celebrarà la 15a edició. Manifesta crea esdeveniments transformadors específics per reimaginar, amb la ciutadania i les comunitats locals, com vivim, com treballem i com veiem els nostres futurs.

Centre d’arquitectura i recerca contemporània dedicat a fomentar la passió d’Enric Miralles per la innovació i l’experimentació en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, amb l’objectiu principal de preservar el seu llegat.

Està situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el Centre de Documentació i Arxiu Enric Miralles. La Fundació acull diversos tipus d’activitats, com ara workshops, festivals d’art i exposicions, que s’enfoquen tant en l’arquitectura contemporània com en l’arxiu de la fundació, particularment, en la col·lecció de maquetes, collages i dibuixos originals de l’arquitecte, del qual enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort.

Reforma d’una casa catalogada, situada en un dels carrers principals del call. La casa respon a una quarta part d’un antic palau del qual s’havien restaurat les façanes als anys seixanta i no es podien modificar. La intervenció ha volgut, sobretot, recuperar part del pati original: d’una banda, enderrocant forjats afegits que l’amagaven; de l’altra, construint-hi una nova escala d’acer que permet retrobar una presència imaginària de l’escala original medieval.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

El projecte per a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes va néixer d’un concurs que es va celebrar l’any 1958 i consta de dues parts: un cos baix de forma trapezoidal (que conté l’espai d’exposicions i la sala d’actes) i una torre de vuit pisos d’alçada.

La darrera intervenció a l’edifici es fa amb la voluntat de convertir-lo en el Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona. El nou projecte, aprofitant-se de la seva ubicació privilegiada, crea una àgora central connectada amb l’espai públic exterior i comunica físicament i visual una seqüència d’espais comuns existents. Aquests espais comuns són l’accés a l’edifici, una planta altell (per a exposicions), la sala d’actes, l’Espai Picasso (que es flexibilitza i es donen opcions de compartimentació), la planta segona i la terrassa, que genera el canvi de volumetria de l’edifici. Com a conseqüència, en planta segona apareix un nou mirador interior-exterior sobre la plaça Nova on es preveu que s’hi puguin dur a terme diferents esdeveniments culturals oberts a la ciutadania, i que emfasitza la voluntat de convertir l’edifici en un punt de trobada.

A la plaça d’Europa i al costat de la Fira Barcelona Gran Via s’aixeca aquest original hotel de 27 pisos d’altura. L’edifici està compost per dues torres de 110 metres i un espectacular restaurant panoràmic, Palmer Restaurant, i al capdamunt, una terrassa amb piscina. Palmeres i vegetació s’integren en el disseny de l’edifici per construir un autèntic refugi natural en plena ciutat. A més, l’efecte cromàtic del blanc i el negre es manté fins i tot a les habitacions. Disposa d’11 sales de reunió, dos bars i una àrea de fitnes amb piscina interior, solàrium i aparcament.

El Museu de Badalona, edificat sobre part de l’antiga ciutat romana de Baetulo, té 3.400 metres quadrats de restes visitables al subsol, en la que és una de les superfícies arqueològiques cobertes més grans de Catalunya. La museïtzació d’aquest circuit minimitza la presència de l’arquitectura contemporània per ressaltar les restes de Baetulo, i fa servir recursos com la il·luminació, el so o les ambientacions amb mobiliari i objectes per tal que els visitants se sentin immersos en la vida quotidiana de la ciutat. També inclou una exposició permanent amb peces procedents de les intervencions arqueològiques portades a terme a la ciutat.

Projecte que agrupa totes les activitats tècniques i esportives del FCB, tant professionals com amateurs, en un àmbit aproximat de 20 ha. La ciutat esportiva s’organitza en dues plataformes situades a diferent cota: d’una banda, els diversos camps d’entrenament (situats al llarg d’un eix central i separats entre ells mitjançant tanques vegetals i murs verds); d’altra banda, les edificacions (situades al perímetre del camp d’entrenament del primer equip de futbol i delimitant el tancament de la ciutat esportiva). Aquestes edificacions inclouen, entre d’altres, el pavelló esportiu, un edifici amb graderia coberta (i vestuaris a la part inferior), oficines, serveis mèdics, serveis tècnics i una residència per a esportistes orientada al foment de la Masia. Totes queden englobades sota una única coberta que les unifica, i que alhora fa de porxo d’accés al recinte. Els sistemes de captació d’energia s’han disposat en vertical, sobre una torre que s’erigeix com a fita i que busca ser referència i imatge del Club.

Estil romànic. Utilitzada per documentar el pas dels vianants que s’hi aturaven per demanar un bon viatge a la Mare de Déu.
La capella actual és un edifici de tradició gòtica que evidencia diverses reformes sofertes modernament, tal com està documentat: el 1727 estava enrunada; el 1740 s’estava restaurant; a partir del 1818 havia servit de presó i magatzem; el 1833 estava, segons el rector, en un estat deplorable, i el 1851 es diu que la capella s’havia reparat i es demanava autorització per reobrir-la al culte.

Guanyadora, l’any 1905, del Premi d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, aquesta torre abastia d’aigua la Colònia del Dr. Andreu. La seva ubicació, al punt més alt de la ciutat (532 m sobre el nivell del mar), va fer que l’arquitecte optés per una solució emblemàtica (torre de 40 m d’alçada) i ornamental, descartant l’opció lògica d’un dipòsit soterrat. La torre, per tal de poder accedir més còmodament al dipòsit, amb capacitat de 100 m³, incorpora un dels primers ascensors elèctrics de l’Estat espanyol.

Aquestes dues torres de planta quadrada i 44 metres d’alçada es van concebre com la porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona i estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia (d’aquí ve el seu nom). Fidels als principis arquitectònics del moment, es van construir amb pedra artificial i obra vista, materials poc nobles, però coherents amb la voluntat de ser enderrocades un cop acabada l’Exposició.