BARRI EL POLVORÍ

El barri del Polvorí va néixer entre el 1951 i el 1953, com un conjunt d’habitatges econòmics impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, per reallotjar població en un context d’urgència vinculat al Congrés Eucarístic del 1952. El nom prové de l’antic polvorí de Sant Felip, una instal·lació militar del segle XVIII situada a la zona. El nou barri es va implantar al vessant de ponent de Montjuïc, en un terreny elevat amb forts desnivells i restes d’antigues pedreres i camps de conreu.

El projecte estava format per 432 habitatges, agrupats en blocs de tres plantes, amb una tipologia repetitiva de petites dimensions i construcció senzilla. L’ordenació es va adaptar a la topografia i es va articular al voltant de la plaça de Llorca i diversos carrers que estructuraven el conjunt. Alguns locals en planta baixa es van destinar a comerços i equipaments, configurant una mínima vida urbana.

Malgrat la situació paisatgística, el barri va néixer amb mancances importants i un fort aïllament físic, marcat per les infraestructures i els desnivells. Amb el temps, i gràcies a l’organització veïnal, s’hi van anar incorporant serveis i equipaments, que van consolidar el Polvorí com un dels exemples més representatius de l’habitatge d’emergència de la Barcelona de mitjan segle XX.