L’ANTIC TEATRE – ESPAI DE CREACIÓ

L’arquitecte Joan Martorell va ser l’impulsor i el primer president del Círculo Barcelonés de Obreros, Bajo la Advocación de San José, un cercle religiós i instructiu que, en els primers estatuts, redactats l’any 1887 i aprovats el 1889, es presentava així: “Para que los obreros de esta ciudad puedan reunirse en las noches de los días de trabajo y tarde y noche de festivos, disfrutando de algunos ratos de solaz, honestas recreaciones y hasta perfeccionando su instrucción, se instalará en un local adecuado un Círculo de Obreros”. L’entitat tenia, en aquella primera època, la vocació d’esdevenir el “casal del poble catòlic de Barcelona”, i les activitats principals van ser iniciatives educatives, per a obrers i infants, i diverses iniciatives d’ajut (borsa de treball, mutualisme) i culturals.

En aquest sentit, el 1917, l’entitat estava en procés de buscar un nou local, en el qual preveia encabir-hi “un lloch aproposit pera celebrar los espectacles, so es un explendit saló-teatre de gran capasitat”. Al llarg del segle XX, l’activitat de l’entitat va incloure tallers i cursos de diverses disciplines (música, mecanografia, costura…), i va esdevenir una plataforma per a diverses iniciatives culturals, especialment d’activitat escènica: el quadre dramàtic de principis de segle, el grup amateur mixt Agrupació Dramàtica Adelfos, als anys quaranta, el grup de teatre Jaris i l’Escola d’Art Integral Wartburg, als setanta…

Abans de l’immoble actual, una antiga casa senyorial de finals del segle XVIII al carrer de Verdaguer Callís, al costat del Palau de la Música Catalana (on va establir-se el 1951, després del trasllat a causa de l’obertura de l’avinguda de la Catedral), el Círculo havia tingut altres seus. Primer es trobava al carrer de Duran i Bas, núm. 9 (al final del Portal de l’Àngel), i més tard va passar al carrer dels Mercaders, núm. 2.

Si bé als anys setanta del segle XX sembla que es va produir una revifada de l’activitat associativa, va començar a decaure clarament, així com també el nombre d’associats, a partir dels vuitanta i els anys següents. Després d’una bona colla d’anys de letargia, en els quals al local del Cercle pràcticament només hi havia activitat de bar i sala recreativa (futbolins i dominós), una sèrie d’iniciatives empresarials del ram de l’hostaleria va provar, sense èxit, de renovar tant l’espai com la clientela. En aquell moment, el 2003, els artistes Semolina Tomic i Sergi Fäustino, lligats a l’escena de la performance i musical més innovadora de Barcelona, van entrar en escena. Buscaven un lloc on assajar les creacions pròpies, però la demanda d’un espai off, obert als nous llenguatges, va fer que la sala esdevingués una plataforma de creació on es programaven espectacles amb un calendari inèdit a la ciutat: estrenes setmanals, una gran varietat de propostes (poesia, cinema, debats, teatre, dansa…) cada setmana, companyies estrangeres i autòctones, i un espai associat, l’Adriantic, de Sant Adrià del Besòs, com a suport per a assajos de companyies visitants i en residència artística.

El nou cercle, una associació cultural rebatejada com L’Antic Teatre, es va reinaugurar el 23 d’abril, i l’endemà ja s’hi va fer el primer espectacle: De la impossibilitat de conjugar el verb estimar, de Roger Bernat i Juan Navarro. El muntatge formava part del cicle Bona Gent, una sèrie de performances en un seguit d’espais no comercials / convencionals del nucli antic (Sala Conservas, La Poderosa, L’Atelier i d’altres). La nova etapa de L’Antic, sota la direcció de Semolinika Tomic, ha continuat al llarg dels anys amb una programació modèlica quant al risc, la quantitat i la qualitat de les propostes, i amb un èxit de públic esperonat també per la singularitat dels seus espais, especialment per la terrassa i el jardí espaiós adjacents, que l’han convertit en un veritable oasi per als “ratos de solaz” i les “honestas recreaciones”: el lloc preferit de la joventut del barri. Del juliol del 2008 al gener del 2010, l’entitat va reformar els seus espais per adequar-los als nous usos i necessitats, i per adaptar-los a les normatives, amb un projecte de l’arquitecte Josep Gràcia.