Aquesta masia tradicional catalana representa la supervivència de l’arquitectura vernacle dins el gran projecte modernitzador de Montjuïc.

Durant l’Exposició, va quedar integrada en el paisatge naturalista del jardí i va adoptar un paper complementari, com a testimoni viu del món rural.

De tipologia basilical, amb coberta a dues aigües i murs de pedra i maó, presenta una estructura senzilla però funcional.

Actualment, acull activitats vinculades a l’agricultura tradicional i l’educació ambiental.

Els interiors conserven elements originals com ara bigues de fusta, terres de rajola i espais adaptats a usos agrícoles, que connecten passat i present d’una manera tangible.

La Casa de la Vila va ser construïda per l’arquitecte Francesc Mariné en vuit mesos i inaugurada l’any 1895, en els terrenys coneguts com a camp del rector, propietat de Rossend Arús. L’edifici formava part del projecte d’urbanització del primer eixample de la vila. Es tracta d’un edifici de planta rectangular de planta baixa i dos pisos amb coberta plana i façana principal a la plaça de l’Ajuntament. En destaquen el gran portal i el balcó corregut del pis principal. Davant d’aquesta façana, es conserven dos fanals de ferro originals. L’any 1932 va ser reformat per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. A més de casa consistorial, l’edifici va allotjar les escoles, la caserna de la Guàrdia Civil i la biblioteca. L’edifici es va ampliar l’any 1975 amb un cos adossat a la façana posterior. Té la protecció de bé cultural d’interès local.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.