Habitatge-estudi situat en una zona d’habitatge unifamiliar als afores de Cabrils. El projecte trenca amb la tanca perimetral pròpia d’aquestes zones i situa l’accés principal a peu de carrer, cosa que crea un espai de transició entre l’àmbit públic (exterior) i el privat (interior). La casa consisteix en el retranqueig horitzontal de la planta primera per formar un espai porxat a sud i una terrassa a nord.

Un dels aspectes més importants del projecte és l’aposta per la construcció industrialitzada i prefabricada d’un edifici modular, la qual cosa permet tenir més control dels costos i el temps de fabricació que garanteixen més eficàcia, sense renunciar a la demanda de confort i calidesa.

El projecte s’ha dissenyat mitjançant sistemes passius i actius que fan que el consum d’energia sigui quasi zero. La majoria dels materials utilitzats són de proximitat i tenen un baix impacte ambiental, valorant-ne la fabricació i la capacitat de reciclatge.

En ple segle XVIII, escoltareu els neguits dels veïns i les veïnes del carrer del Bonaire… un carrer carregat d’història que, amb l’arribada de la nissaga del notari Miquel Vila, veurà modificar la seva estructura.

Col·labora: Secció de Cultura de La Massa, Centre de Cultura Vilassarenc

Els amos de la fàbrica visiten can Manyer amb els telers en funcionament, el soroll dels telers de garrot, espasa i jacquard els fan estar orgullosos de la producció. Partint de la nau vella, fan un recorregut per la nau nova (biblioteca) per acabar al teatre de La Massa, mostra de la vitalitat de la societat vilassarenca en el moment de la màxima esplendor del tèxtil a Vilassar.

Col·labora: Secció de Cultura de La Massa, Centre de Cultura Vilassarenc

Construcció industrial formada per dues naus rectangulars a dues alçades i coberta a dos vessants que formen un pati central, presidit per la casa del vapor, pendent de restauració.

Va iniciar les activitats el 1881. La nau de la dreta és la seu de la biblioteca pública de Vilassar, amb espais molt diàfans a dos nivells. Destaca el paviment hidràulic del pis superior de la biblioteca, com l’estructura de voltes sobre pilars de fosa de tota l’estructura de la planta baixa.

Les cases de cós són un tipus d’habitatge tradicional de Vilassar de Dalt i de molts dels pobles del Maresme. Es consoliden amb la Revolució Industrial, des del primer terç del segle xix, com a solució al ràpid creixement de la població obrera, i perduren fins a la primera dècada del segle xx. S’estableixen de manera seriada i amb una tipologia unificada al voltant de les fàbriques tèxtils, per tal d’allotjar els treballadors i les seves famílies dins del mateix nucli urbà. El seu nom deriva de la paraula llatina cursum, que significa ‘porció de terra estreta i allargada per edificar-hi una casa’. L’amplada característica es determina en funció de la longitud de les bigues de fusta que s’han fet servir per obtenir una resistència correcta en l’edificació de cases urbanes. Aquest tipus de construcció forma part de la nostra història i és un patrimoni arquitectònic que cal cuidar, no només en l’aparença externa, sinó també a l’interior. Les seves característiques particulars les han convertit en un senyal d’identitat de Vilassar de Dalt.

El celler ocupa la planta baixa de la casa de can Bruguera, una casa de senyors reformada a finals del segle xix i que ocupa l’antic emplaçament dels terrenys del mas Dilmer, que ja està documentat al segle xiv. El celler té dos grans àmbits: un espai d’entrada, amb diferents elements relacionats amb l’elaboració del vi (premses, tines, eines, portadores, etc.), i un espai lateral, on reposen una vintena de grans bótes de roure. El celler està format per diferents espais amb volta catalana de maó i arcs a plec de llibre.

Hi ha diversos factors que porten a concloure que la nau antiga de la fàbrica, la de l’esquerra, pot ser obra de l’arquitecte Rafael Guastavino. Actualment, acull la col·lecció tèxtil local i està en fase de remodelació, es poden veure les voltes de maó de pla del sostre i les columnes de forja, recentment rehabilitades.

És un exemple de l’aplicació de la volta catalana per cobrir espais industrials de grans dimensions i serà la seu del futur Museu Tèxtil de Can Manyer.

Aquesta intervenció arquitectònica es fa al jaciment arqueològic de la Fornaca, que presenta tres forns industrials romans del segle i dC que encara conserven la cambra de combustió. Calia una protecció per garantir la conservació del jaciment, ja que es tracta de tres forns excavats a l’argila, i alhora l’edifici donava solució al passeig de vianants situat sobre el jaciment. El projecte arquitectònic manté les restes en un espai soterrat, provocant una entrada de llum natural en l’espai zenital i una façana que s’integra en l’espai reproduint un estrat arqueològic en pedra seca.

Guastavino va dissenyar una sala circular coberta amb una cúpula de 17 metres de diàmetre i rebaixada amb una fletxa de 3 metres, amb un llanterna central coronada amb un cupulí de 4 metres de diàmetre que il·lumina tot l’espai. La novetat per a l’època és el sistema constructiu d’aquesta cúpula: una doble capa de maons plans lligats per ciment importat que té un gruix d’entre 5 i 7 centímetres, reforçada per 18 meridianes i 5 paral·leles –comptades les extremes– de maó de pla.
La sala està formada per dues parts: al centre i sota la cúpula, hi ha la platea, mentre la cúpula descansa sobre una zona perimetral de voltes de canó que emmarquen les llotges amb columnes. Les divuit parts que dibuixen els meridians de la cúpula es projecten sobre la zona perimetral: tres corresponen a l’escenari, una part a cada banda de l’escenari corresponia a l’accés a les llotges, i les tretze restants cobreixen simètricament les llotges del primer pis, que corresponien als dotze socis fundadors i a la junta de l’entitat.
Aquest teatre és l’última obra de Rafael Gustavino a Catalunya abans d’esdevenir un dels referents més destacats de l’arquitectura dels segles xix i principis del xx als Estats Units d’Amèrica.

Cal Notari és una masia senyorial de tres cossos, amb dues plantes i golfes i sala de lluir sobre la porta principal. L’aspecte final de Cal Notari es va confeccionar amb la reforma del 1717, com a mostra la inscripció de la portalada de fusta. En el moment de la reforma, Cal Notari conjuga a la perfecció els usos agrícoles entorn del vi, i l’habitatge familiar i de prestigi social propi de la nissaga de notaris que hi residien. La casa es va reformar l’any 1997 per convertir-la en multihabitatge, conservant espais comuns com el distribuïdor principal, que és l’objecte de visita de l’Open House d’enguany.

El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt està situat en una masia del nucli urbà de Vilassar de Dalt documentada al segle XIV com a mas Canal, als segles XV i XVI com a mas Serra i des del segle XVII com a can Banús. Conserva dos bonics finestrals gòtics i la porta principal, amb arc de plec a llibre. L’any 1886, l’era del mas es va transformar en un jardí romàntic que encara es conserva. El Museu Arxiu de Vilassar acull la col·lecció arqueològica local i porta a terme diferents exposicions temporals, durant l’any.