El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

La Planta Integral de Valorització de Residus (PIVR) és una instal·lació de tractament integral dels residus municipals de l’AMB en la qual conviuen dues instal·lacions amb dos processos de tractament diferenciats i complementaris: la del tractament mecànic – biològic (que separa els materials recuperables de la matèria orgànica, de la qual es produeix biogàs) i la de la valorització energètica (que condueix tot el que no s’ha pogut valoritzar a una línia de recuperació energètica per incineració que també genera electricitat i calor).

Uns nous propietaris, de tradició hotelera, han convertit una finca familiar en un hotel que vol transmetre als hostes la sensació d’allotjar-se en una casa particular. Per aconseguir-ho, s’ha moblat cada racó amb peces úniques de la col·lecció familiar, amb un estil eclèctic on conviuen peces d’antiquari amb peces contemporànies.

A la NAU A122, situada als terrenys de la Zona Franca on es va establir la primera planta de la SEAT, hi trobem una col·lecció de cotxes històrics de la marca amb, aproximadament, 200 dissenys de cotxes recuperats i restaurats: des del SEAT 1400 (el primer cotxe que fabrica l’empresa als anys 50, que tant motoritzava les classes adinerades com els serveis públics de taxi o ambulància) fins a l’exposició de cotxes de competició (ral·lis i circuits) i de prototips que no han arribat mai a veure la llum, passant per diferents versions dels icònics 600, 127 o Panda.

Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

A mitjan segle XIX, Sitges va viure uns anys d’expansió urbanística propiciada per la inversió dels americanos, aquells sitgetans que havien anat a Amèrica a fer fortuna, amb la construcció de grans cases que demostraven la seva posició social. El lloc triat van ser uns terrenys situats entre el cap de la Vila i la via del tren, urbanitzant-se un eixample on destacava el carrer del Progreso, posteriorment batejat per Illa de Cuba, uns edificis amb fortes coincidències estilístiques amb les que podem trobar al centre de qualsevol ciutat cubana. En aquesta ruta intentarem desxifrar què s’influeix en què, si les cases sitgetanes en les cubanes o al revés.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

En aquest edifici convergeixen totes les arts: arquitectura, pintura, escultura, música, teatre, literatura i cinema. Exemple de l’estil noucentista, exteriorment destaca la interessant composició de façanes feta amb la combinació de maó vist i parament blanc, per destacar les pintures murals d’Agustí Ferrer Pino, autor que també firma les pintures del sostre del saló teatre. Cal destacar els capitells, esculpits per Jou a les obertures. Però, com tota joia, el Casino Prado també amaga un tresor poc conegut: la pinta de fusta que forma part del teler, l’única de Catalunya que encara es conserva exactament com que va ser construïda, l’any 1921. Actualment, l’edifici està vivint un procés de restauració.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

Coneguda durant molt de temps com la Casa del Porró, per la simbologia d’una forma de porró integrada a les reixes de ferro forjat, la casa manté amb força fidelitat la volumetria original de les edificacions de mitjan segle XVIII que van donar forma a l’entramat urbà tradicional de la Barceloneta. En la rehabilitació del 2011, es va conservar l’aspecte original de la façana, i es va adequar l’interior com a equipament cultural de barri.

La història del recinte de La Compañía Anónima de Hiladuras Fabra y Coats (1903-2005) comença abans que es constitueixi l’empresa i, en els seus més de cent anys d’història, s’ha anat transformant per adaptar-se a cada situació. Inicialment, a la parcel·la hi havia la fàbrica de la família Alsina (1853-1887), que va ser absorbida per una empresa britànica (1893-1903) que hi va construir la nau central. Amb la constitució de la Fabra i Coats (1903-1913), es van construir un magatzem de cotó i dos edificis auxiliars per al blanqueig i tintat, i es van renovar la sala de calderes i un edifici destinat a oficines. L’any 1919, es va incorporar a l’empresa l’antiga fàbrica del Rec, per a les seccions d’acabat; l’any 1965, es va iniciar la producció de fibres sintètiques i les naus es van reorganitzar tenint en compte els nous usos (magatzem de fil, taller de fibres sintètiques, cabdellat i plegat, condicionament i control de qualitat). Finalment, als anys vuitanta, la fàbrica es va quedar únicament els processos relacionats amb el tenyit, els acabats i el condicionament del fil. Actualment, les naus s’han transformat als usos actuals que necessita la ciutat, un pas més en l’evolució arquitectònica del recinte.

La Masia Torribera, situada dins el recinte que porta el mateix nom, és el resultat de les successives modificacions d’una masia d’origen medieval. Al segle XVIII va ser ampliada pels monjos de Sant Jeroni de la Murtra per necessitats de tipus agrícola, i el 1922 la masia va ser adquirida per la Mancomunitat de Catalunya per instal·lar-hi un sanatori mental. En aquell moment, es va reformar d’acord amb els corrents neoclàssics del moment, i la recent rehabilitació ha permès adequar l’edifici per a ús administratiu i docent del Campus de l’Alimentació.

Construcció industrial formada per dues naus rectangulars a dues alçades i coberta a dos vessants que formen un pati central, presidit per la casa del vapor, pendent de restauració.

Va iniciar les activitats el 1881. La nau de la dreta és la seu de la biblioteca pública de Vilassar, amb espais molt diàfans a dos nivells. Destaca el paviment hidràulic del pis superior de la biblioteca, com l’estructura de voltes sobre pilars de fosa de tota l’estructura de la planta baixa.