Guastavino va dissenyar una sala circular coberta amb una cúpula de 17 metres de diàmetre i rebaixada amb una fletxa de 3 metres, amb un llanterna central coronada amb un cupulí de 4 metres de diàmetre que il·lumina tot l’espai. La novetat per a l’època és el sistema constructiu d’aquesta cúpula: una doble capa de maons plans lligats per ciment importat que té un gruix d’entre 5 i 7 centímetres, reforçada per 18 meridianes i 5 paral·leles –comptades les extremes– de maó de pla.
La sala està formada per dues parts: al centre i sota la cúpula, hi ha la platea, mentre la cúpula descansa sobre una zona perimetral de voltes de canó que emmarquen les llotges amb columnes. Les divuit parts que dibuixen els meridians de la cúpula es projecten sobre la zona perimetral: tres corresponen a l’escenari, una part a cada banda de l’escenari corresponia a l’accés a les llotges, i les tretze restants cobreixen simètricament les llotges del primer pis, que corresponien als dotze socis fundadors i a la junta de l’entitat.
Aquest teatre és l’última obra de Rafael Gustavino a Catalunya abans d’esdevenir un dels referents més destacats de l’arquitectura dels segles xix i principis del xx als Estats Units d’Amèrica.

Cal Notari és una masia senyorial de tres cossos, amb dues plantes i golfes i sala de lluir sobre la porta principal. L’aspecte final de Cal Notari es va confeccionar amb la reforma del 1717, com a mostra la inscripció de la portalada de fusta. En el moment de la reforma, Cal Notari conjuga a la perfecció els usos agrícoles entorn del vi, i l’habitatge familiar i de prestigi social propi de la nissaga de notaris que hi residien. La casa es va reformar l’any 1997 per convertir-la en multihabitatge, conservant espais comuns com el distribuïdor principal, que és l’objecte de visita de l’Open House d’enguany.

El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt està situat en una masia del nucli urbà de Vilassar de Dalt documentada al segle XIV com a mas Canal, als segles XV i XVI com a mas Serra i des del segle XVII com a can Banús. Conserva dos bonics finestrals gòtics i la porta principal, amb arc de plec a llibre. L’any 1886, l’era del mas es va transformar en un jardí romàntic que encara es conserva. El Museu Arxiu de Vilassar acull la col·lecció arqueològica local i porta a terme diferents exposicions temporals, durant l’any.

Es tracta del projecte de canvi d’ús del pavelló noucentista Canigó, al recinte Torribera, dels arquitectes Masó i Pericas. L’edifici s’havia destinat principalment a l’atenció i la residència de malalts mentals, i ara se’n proposa un nou ús, com a escola de restauració. El projecte és atent als espais i els acabats originals i busca emfatitzar l’estructura de voltes i arcs de l’arquitectura noucentista. Els espais del pavelló són prou versàtils i generosos per permetre la ubicació del nou programa de manera folgada i d’acord amb els requeriments funcionals actuals. El tractament interior és molt neutre i busca l’expressió més clara i neta possible de les instal·lacions.

Transformar un antic hospital per a tuberculosos en una escola d’oficis, aquest és el repte amb què s’enfronten els arquitectes i els tècnics del projecte, per tal de dotar la ciutat, mancada d’equipaments, de nous espais per impulsar l’ocupació i l’economia. Aquest espai, patrimoni arquitectònic de la ciutat, conserva l’estructura exterior, com a testimoni dels aires beneficiosos per a la salut dels quals presumia Santa Coloma fins a mitjan segle passat.

El projecte La Ciba, centre de recursos per a dones i espai d’innovació i economia feminista, és un nou equipament públic que està situat a l’actual espai en desús de la que va ser l’emblemàtica fàbrica de productes químics i farmacèutics d’aquesta ciutat, Ciba-Geigy. Aquest antic espai s’ha rehabilitat, però per fora se’n conserva l’aspecte industrial i històric actual perquè continuï sent la tradicional façana de benvinguda a la ciutat des del pont de Santa Coloma. Ha nascut amb l’objectiu de millorar les oportunitats de les dones, lluitar contra l’atur femení a la ciutat i endegar projectes i iniciatives que ajudin a fomentar la igualtat de gènere a través de la innovació i l’economia social, solidària i feminista.

Edifici institucional, curiosament, situat entre mitgeres, d’estil eclèctic i amb una planta noble on es pot veure un saló de plens molt ornamentat, il·luminat per vitralls noucentistes. Amb els anys, l’edifici ha recuperat l’espai del soterrani per allotjar-hi l’arxiu del districte.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Som davant la construcció de 200 metres de túnels d’una alçada de 2,10 metres i una amplada variable entre 1,5 i 2 metres, que disposava de lavabos, font, infermeria, sala d’infants i llar de foc, entre altres peces. És un bon exemple dels refugis construïts durant la Guerra Civil a Barcelona i permet sentir la brutalitat de les guerres i l’esforç dels ciutadans en la cerca de la supervivència.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

Antic parc de bombers del Poble-sec, aixecat per a l’Exposició Internacional del 1929, i reconvertit en un nou equipament, part de la xarxa d’espais culturals Montjuïc, Muntanya dels Museus. El nou projecte suposa una rehabilitació integral per aconseguir la major transparència entre els diferents espais expositius, fent servir, majoritàriament, el vidre en el nou cos i amb noves obertures als murs interiors, emmarcant així l’estructura de maó i acer.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.

Es tracta d’un dels quatre barris de cases barates construït pel Patronat Municipal de l’Habitatge l’any 1929, i de l’únic que sobreviu com un poble dins la gran ciutat. Inicialment, es va concebre per reallotjar els barraquistes de Montjuïc, arran de l’Exposició Universal. Actualment, continua sent propietat del PMHB (actualment anomenat IMHAB) i els habitatges estan en règim de lloguer. Recentment, els veïns han acordat conservar la fesomia i l’estructura actual del barri i n’han proposat la catalogació com a patrimoni històric de la ciutat: per la seva arquitectura singular i per salvar-lo de la demolició proposada per diferents plans urbanístics.