Tot i que sovint és més conegut per les col·laboracions amb Antoni Gaudí, l’obra de Domènec Sugrañes i Gras és ben lliure de tota imitació gaudiniana. A Barcelona, en podem trobar diversos exemples, però un dels més interessants és aquest edifici d’estil noucentista que Sugrañes va construir per als marquesos de la Pobla de Claramunt, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer de Tuset. A Barcelona, és la primera casa que es construeix amb ciment armat, i en destaca l’esplèndid pati interior ovalat.

Projecte que agrupa totes les activitats tècniques i esportives del FCB, tant professionals com amateurs, en un àmbit aproximat de 20 ha. La ciutat esportiva s’organitza en dues plataformes situades a diferent cota: d’una banda, els diversos camps d’entrenament (situats al llarg d’un eix central i separats entre ells mitjançant tanques vegetals i murs verds); d’altra banda, les edificacions (situades al perímetre del camp d’entrenament del primer equip de futbol i delimitant el tancament de la ciutat esportiva). Aquestes edificacions inclouen, entre d’altres, el pavelló esportiu, un edifici amb graderia coberta (i vestuaris a la part inferior), oficines, serveis mèdics, serveis tècnics i una residència per a esportistes orientada al foment de la Masia. Totes queden englobades sota una única coberta que les unifica, i que alhora fa de porxo d’accés al recinte. Els sistemes de captació d’energia s’han disposat en vertical, sobre una torre que s’erigeix com a fita i que busca ser referència i imatge del Club.

Situada als afores de la ciutat, a la vall Carcerenya, la torre és representativa de l’arquitectura catalana del segle XVI. Se’n data l’origen als voltants de l’alta edat mitjana i va ser declarada monument historicoartístic d’interès nacional el 1931. A finals del segle XIV, va passar de mans de la família Carcereny a les dels Pallarès, adoptant-ne el nom. L’any 1520, la vídua Pallarès la va vendre als Cardona, que la van transformar en el casal que trobem avui: una planta gòtica amb dues torres laterals desiguals, tot plegat coronat per galeries i guarnit amb una decoració mixta gòtica i renaixentista.

Aquestes dues torres de planta quadrada i 44 metres d’alçada es van concebre com la porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona i estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia (d’aquí ve el seu nom). Fidels als principis arquitectònics del moment, es van construir amb pedra artificial i obra vista, materials poc nobles, però coherents amb la voluntat de ser enderrocades un cop acabada l’Exposició.

Edifici de menjadors per als treballadors de la fàbrica SEAT que s’organitza en forma de pinta per crear una sèrie de patis enjardinats i connectats mitjançant unes pèrgoles que aportaven un ambient càlid als treballadors que trencava amb la monotonia pròpia del sistema de producció en sèrie. La construcció d’aquest edifici va ser molt innovadora: per primer cop, degut al fet que l’edifici s’havia de construir sobre terrenys de reblert de baixa densitat, es va fer servir l’alumini com a material estructural (un material lleuger que fins al moment únicament s’havia utilitzat en la indústria aeronàutica).

La nau central de l’antiga fàbrica Fabra i Coats és un edifici de quatre plantes amb una estructura exterior de murs de càrrega (amb un ritme marcat de grans finestrals) i una estructura interior formada per una retícula de pilars i jàsseres d’acer laminat importat d’Anglaterra. El nou projecte adequa tot el conjunt a un programa d’usos complex (fàbrica de creació artística, centre d’art contemporani, escola de les arts i centre d’interpretació industrial). Totes les intervencions es pensen per afavorir l’espai existent: d’una banda, únicament s’intervé a les façanes per enderrocar els cossos afegits i restaurar-les (mantenint l’obra de fàbrica i les fusteries originals); d’altra banda, s’incorporen peces tecnològiques per als usos específics i s’instal·la un sistema de cables tensats i lones que flexibilitzen l’espai per adaptar-lo a diferents necessitats.

L’Institut de Recerca de Sant Pau és una fundació de caràcter científic que data del 1992 i que té com a missió promoure la recerca bàsica, clínica, epidemiològica i de serveis sanitaris en el camp de les ciències de la salut i la biomedicina, contribuint així a una millora de la salut de les persones. El 15 de novembre del 2018, es va inaugurar el nou edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, que durant l’edició d’enguany del 48h Open House Barcelona es podrà visitar. 

L’any 2003, la Generalitat de Catalunya va aprovar l’adscripció de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau com a Institut Universitari de Recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

Sis anys després, el 2009, els esforços de l’Institut de Recerca i d’altres entitats de l’entorn van convergir en la creació de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques Sant Pau (IIB Sant Pau), un centre d’investigació orientat a desenvolupar noves tècniques i processos que permetin millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Des del 2011, l’Institut de Recerca és centre del sistema CERCA de Catalunya. Actualment, Sant Pau disposa de cinquanta-dos grups de recerca acreditats, per la qual cosa és un dels centres més actius en investigació translacional i multidisciplinària. 

A més, aquest edifici contemporani, caracteritzat per una ceràmica translúcida, incorpora els paràmetres més exigents en termes de sostenibilitat i economia circular (edifici desmuntable i convertible, dissenyat amb criteris d’arquitectura bioclimàtica, i edifici saludable i assequible).

Josep Gallart Forgas es va fer construir un palau d’estil château francès envoltat d’un jardí majestuós de gran valor paisatgístic, per competir amb el palau veí de la finca del Laberint d’Horta. Durant la Guerra Civil, hi va residir el president de la Generalitat, Lluís Companys, i s’hi va construir un refugi antiaeri, actualment en un estat de conservació magnífic. Amb la rehabilitació per adequar l’edifici en seu universitària, se’n van reproduir els elements més significatius per retornar-los a l’estat original: l’escala principal, amb la barana, el sòl, amb dibuix de tauler d’escacs, les motllures als passadissos, etc.

Arc triomfal segons les proporcions clàssiques, però amb alguns materials i alguns elements ornamentals que permeten parlar de neomudèjar. Va ser projectat i construït el 1888, com a entrada a l’Exposició Universal d’aquell any. Són remarcables els relleus escultòrics de Josep Reynés (que representen la ciutat acollint els visitants) i de Josep Llimona (que simbolitzen el lliurament de guardons). També hi ha altres motius escultòrics, de Torquato Tasso, Antoni Vilanova, Manuel Fuxà i Pere Carbonell.