Aquesta intervenció arquitectònica es fa al jaciment arqueològic de la Fornaca, que presenta tres forns industrials romans del segle i dC que encara conserven la cambra de combustió. Calia una protecció per garantir la conservació del jaciment, ja que es tracta de tres forns excavats a l’argila, i alhora l’edifici donava solució al passeig de vianants situat sobre el jaciment. El projecte arquitectònic manté les restes en un espai soterrat, provocant una entrada de llum natural en l’espai zenital i una façana que s’integra en l’espai reproduint un estrat arqueològic en pedra seca.

Guastavino va dissenyar una sala circular coberta amb una cúpula de 17 metres de diàmetre i rebaixada amb una fletxa de 3 metres, amb un llanterna central coronada amb un cupulí de 4 metres de diàmetre que il·lumina tot l’espai. La novetat per a l’època és el sistema constructiu d’aquesta cúpula: una doble capa de maons plans lligats per ciment importat que té un gruix d’entre 5 i 7 centímetres, reforçada per 18 meridianes i 5 paral·leles –comptades les extremes– de maó de pla.
La sala està formada per dues parts: al centre i sota la cúpula, hi ha la platea, mentre la cúpula descansa sobre una zona perimetral de voltes de canó que emmarquen les llotges amb columnes. Les divuit parts que dibuixen els meridians de la cúpula es projecten sobre la zona perimetral: tres corresponen a l’escenari, una part a cada banda de l’escenari corresponia a l’accés a les llotges, i les tretze restants cobreixen simètricament les llotges del primer pis, que corresponien als dotze socis fundadors i a la junta de l’entitat.
Aquest teatre és l’última obra de Rafael Gustavino a Catalunya abans d’esdevenir un dels referents més destacats de l’arquitectura dels segles xix i principis del xx als Estats Units d’Amèrica.

Cal Notari és una masia senyorial de tres cossos, amb dues plantes i golfes i sala de lluir sobre la porta principal. L’aspecte final de Cal Notari es va confeccionar amb la reforma del 1717, com a mostra la inscripció de la portalada de fusta. En el moment de la reforma, Cal Notari conjuga a la perfecció els usos agrícoles entorn del vi, i l’habitatge familiar i de prestigi social propi de la nissaga de notaris que hi residien. La casa es va reformar l’any 1997 per convertir-la en multihabitatge, conservant espais comuns com el distribuïdor principal, que és l’objecte de visita de l’Open House d’enguany.

El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt està situat en una masia del nucli urbà de Vilassar de Dalt documentada al segle XIV com a mas Canal, als segles XV i XVI com a mas Serra i des del segle XVII com a can Banús. Conserva dos bonics finestrals gòtics i la porta principal, amb arc de plec a llibre. L’any 1886, l’era del mas es va transformar en un jardí romàntic que encara es conserva. El Museu Arxiu de Vilassar acull la col·lecció arqueològica local i porta a terme diferents exposicions temporals, durant l’any.

Jujol va construir el mur de tancament de la finca i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, l’edificació d’una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol va dissenyar diversos arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Betevé és un creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, divulgatius, culturals, d’entreteniment…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio, web, xarxes socials…). L’edifici on desenvolupa l’activitat betevé no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així, doncs, hi trobareu sales d’edició i postproducció, de sonorització, platós, maquillatge, estudis de ràdio, cabines d’edició, càmeres, micros, mòbils…. Tot el necessari per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.