Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

L’edifici del Pavelló de la República és una rèplica de l’edifici que la República Espanyola va encarregar als arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, per tal de representar-la, en plena Guerra Civil espanyola, a l’Exposició Internacional de París del 1937. Construït amb una gran limitació de materials d’acord amb les circumstàncies d’aquell difícil moment, va suposar una important fita arquitectònica. Al pati obert, Picasso hi va exposar el famós Gernika, i avui n’hi podem veure una reproducció.

Al final de la Rambla del Carmel, es va construir aquest pas vertical per a vianants que salvava el relleu accidentat propi del barri del Carmel i millorava la comunicació entre barris. Amb una alçada màxima de 24,88 metres i un diàmetre de 19,35 metres, la construcció fa de mur de contenció de la Rambla, al mateix temps que una rampa interior de formigó armat connecta els dos punts de desnivell i fa de trava estructural del mateix edifici.

Durant la reforma del casal d’entitats, es va descobrir un refugi de la Guerra Civil en molt bon estat que es troba just a sota de l’equipament. Les parets i el sostre són de maons de diferents tipus, per l’escassetat de materials, i disposava de llum elèctrica i pou. El Mas Guinardó, ara un casal d’entitats, era una masia del segle XV que deu la fesomia actual, amb un llenguatge classicista, a les intervencions fetes a finals del segle XIX, tot i que el capcer és modernista. Aquest edifici, amb 600 anys d’història, des d’on es van dirigir els atacs a Barcelona durant la Guerra de Successió, s’integra avui dins els Jardins de Frederica Montseny.

Situat entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Recinte Modernista, el centre Kàlida ofereix un refugi a les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, en el que és un clar exemple d’innovació social, raó per la qual aquest edifici està inclòs dins l’àmbit innovador del Campus Sant Pau Barcelona.

L’edifici està pensat al voltant del concepte arquitectura per cuidar i pren forma entorn de la calidesa dels materials, textures, colors, geometries i espai verd del recinte original. És un edifici de 400 m² distribuït en dues plantes: a la planta baixa, se situen espais flexibles oberts al jardí, 650 m², protegits per vegetació, murs i pèrgoles que els aïllen de l’Hospital i aporten privacitat als usuaris; a la primera planta, hi ha altres dependències, que miren a un menjador a doble alçada. La façana es materialitza amb un mur ceràmic que filtra la llum del Mediterrani, ajuda a ventilar i preservar la intimitat, i al mateix temps s’integra en el recinte històric a través del color, la textura i la composició.

Rehabilitació d’una antiga nau industrial entre mitgeres del barri de Gràcia per situar-hi un equipament basat en el model FabLab (model que posa a l’abast dels ciutadans noves eines de fabricació digital i formació per al desenvolupament de prototipus i projectes personals). Concretament, el projecte incorpora uns tallers per a ús de maquinària digital, petits espais per a la gestió i la formació, i una àgora (espai obert i flexible) per fer-hi activitats de format divers. L’actuació manté el caràcter de l’espai diàfan original (definit, en gran mesura, per una estructura de fusta a la teulada) i genera nous espais funcionals i flexibles capaços d’adaptar-se a l’evolució de l’equipament. A la coberta, es rehabiliten les antigues encavallades i s’obre una nova lluerna a la teulada per fer entrar la llum a l’interior de l’edifici. A l’interior, es col·loquen uns mòduls autoportants amb estructura d’entramat de fusta construïts al taller i acoblats i revestits a l’obra (mòduls que no contacten amb la coberta i permeten la percepció de l’espai original complet).

Aquest edifici constitueix l’homenatge que Josep Puig i Cadafalch fa a la tipologia de palau medieval barceloní, distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una escala que ens condueix al pis principal. En destaquen la pedra treballada de les façanes estucades blanques, la tribuna, d’estil gòtic, la porta principal i les dues torres laterals, cobertes amb teulada a quatre vessants. L’edifici, propietat de la fundació “la Caixa” i reformat el 2012, és un espai per impulsar el diàleg i el coneixement entre tots els agents que impacten en el món social.

La Fundació Mies van der Rohe va ser creada el 1983 per l’Ajuntament de Barcelona,a més d’atendre la conservació i el coneixement del Pavelló, la Fundació impulsa el debat, la difusió i la sensibilització sobre temes d’arquitectura i urbanisme contemporanis. D’acord amb les seves finalitats, la Fundació organitza nombrosos esdeveniments i molts d’ells es duen a terme al mateix Pavelló i a l’espai de treball del carrer Provença. Aquest és un espai obert a tothom que estigui interessat en el desenvolupament i millora del territori i on es pot visitar una part de la col·lecció de maquetes; l’arxiu de 2.881 projectes d’arquitectura contemporània que inclou esbossos, plànols, fotos i vídeos; la biblioteca i documents històrics.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista. Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes són una clara influència de Puig i Cadafalch, de qui l’arquitecte Antoni de Falguera va ser deixeble i col·laborador. En destaca, sobretot, l’espai interior anomenat la peixera, a partir del qual s’organitzen les aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de 130 metres quadrats queda tancat amb una claraboia envitrallada i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions i diferents esdeveniments.

L’antiga editorial Montaner i Simon es considera una de les primeres obres modernistes de la ciutat, ja que, tot i que el conjunt no recull la decoració pròpia del moviment, sí que introdueix elements de fabricació artesanal en ferro, vidre i pedra. La façana, de maó vist, combina estils clàssics (simetria) i musulmans (composició geomètrica arabesca). L’interior seguia una organització espacial sòbria i racional, adient a l’ús industrial que tenia, i s’estructurava amb pilars de fosa i il·luminació per claraboies. L’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir l’edifici i el va cedir a la Fundació Tàpies, que va emprendre un seguit d’obres per adaptar-lo al nou ús. La darrera intervenció arquitectònica planteja una espacialitat múltiple que s’adapta a la diversitat de pràctiques artístiques de la Fundació.

Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.