Explorarem obres d’art públic (muralisme, mosaic) i la identitat de la ciutat, tot passejant per diferents models d’intervenció comunitària lligada a l’art urbà que tenen la voluntat de generar empoderament i pertinença a l’espai públic. En aquesta ruta farem un recorregut per les intervencions que s’han fet els últims anys a la ciutat de l’Hospitalet, coneixerem millor què és l’art urbà, el grafiti i el muralisme comunitari i altres formes d’intervenir sobre la nostra ciutat mitjançant l’art a l’espai públic. https://www.contornourbano.com

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Oasi és el nom d’un projecte arquitectònic, però prové del procés de recerca de trobar un espai verd, sostenible i amb una bona qualitat de vida en una de les ciutats més denses del país. Als inicis va ser una parròquia, i més tard una impremta i un basar. L’objectiu del projecte era transformar aquests baixos en un espai mixt, on es pogués viure i treballar, i qualificar-lo d’una alta eficiència energètica. El repte era trobar el punt de flexibilitat per plantejar un habitatge que cobrís les necessitats d’una parella jove, però considerant la possible adaptació a deu, vint o trenta anys vista. El resultat és un pulmó verd com a nucli central de l’habitatge, que treballa com a espai termoregulador i com a sala d’estar. Seguint els models mediterranis de la domus romana o els patis àrabs, la resta d’estances s’articulen al seu voltant nodrint-se de la qualitat de l’aire, la llum i la temperatura que proporciona aquest gran jardí. L’aspecte final és una casa mediterrània, amb ceràmica vidriada, fang i fusta, però amb un aire industrial –o sincer–, ja que deixa veure totes les instal·lacions i els desperfectes.

Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

L’origen d’aquest edifici el trobem en l’antiga casa Milà dels Ferrers, d’una família de pagesos molt lligada a la història de Sitges, ja que la tradició explica que l’any 878 va ser un esclau moro dels amos de la casa qui, treballant una vinya, va desenterrar una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una troballa que va suposar la construcció, en aquelles terres, de l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet.  La imatge de la masia es deu a reformes i ampliacions posteriors, fetes entre el 1927 i el 1941, projectes de Josep Maria Martino, autor de la caseta de planta baixa que completa el conjunt.  Actualment és de propietat pública, i s’ha reformat per convertir-la en un espai informatiu, amb una proposta de comunicació interactiva per potenciar el coneixement i la difusió del patrimoni cultural de Sitges i de la comarca del Garraf.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

Construït per substituir el mercat de pagès que s’organitzava al voltant del castell, originàriament, i fins que se li va adherir el mercat del peix, era un edifici aïllat, d’una sola nau i amb coberta a dos vessants. Seguint la tendència constructiva que, sorgida d’Europa, estava arrelant amb força a la Catalunya de finals del segle xix, Gaietà Buigas va dissenyar una gran estructura de ferro, substituint la pedra i la fusta, amb l’objectiu de crear un espai diàfan amb grans finestres que permetessin la màxima entrada de llum i una bona circulació de l’aire. La utilització de menys quantitat de materials servia per impedir l’absorció de les olors i millorar la higiene. Quan celebrava el centenari, va tancar com a mercat i va passar a tenir diversos usos culturals, fins que l’any 2010 va convertir-se en seu de la Casa Bacardí. A mitjan 2021, el projecte s’ha acabat i el mercat torna a buscar quin és el seu millor ús.

La construcció d’aquest saló d’actes acadèmic va començar durant la dictadura de Primo de Rivera, coincidint amb l’activitat constructora de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, però l’obra es va aturar i no es va acabar mai. Es tracta d’un volum situat al cos central d’entrada de l’edifici central del recinte, amb una cúpula poligonal acabada amb superfícies còniques, del qual únicament es van completar la façana i l’entrada, i que, des d’aquell moment, ha estat tancat al públic. Els darrers anys, s’ha reformat com a espai escènic polivalent (conferències, congressos, obres de teatre, audicions musicals…), i avui la ciutat ha guanyat un edifici de 4.424 metres quadrats, amb un aforament de 584 localitats i una gran sala amb cúpula central de 20 metres de diàmetre.

La història del recinte de La Compañía Anónima de Hiladuras Fabra y Coats (1903-2005) comença abans que es constitueixi l’empresa i, en els seus més de cent anys d’història, s’ha anat transformant per adaptar-se a cada situació. Inicialment, a la parcel·la hi havia la fàbrica de la família Alsina (1853-1887), que va ser absorbida per una empresa britànica (1893-1903) que hi va construir la nau central. Amb la constitució de la Fabra i Coats (1903-1913), es van construir un magatzem de cotó i dos edificis auxiliars per al blanqueig i tintat, i es van renovar la sala de calderes i un edifici destinat a oficines. L’any 1919, es va incorporar a l’empresa l’antiga fàbrica del Rec, per a les seccions d’acabat; l’any 1965, es va iniciar la producció de fibres sintètiques i les naus es van reorganitzar tenint en compte els nous usos (magatzem de fil, taller de fibres sintètiques, cabdellat i plegat, condicionament i control de qualitat). Finalment, als anys vuitanta, la fàbrica es va quedar únicament els processos relacionats amb el tenyit, els acabats i el condicionament del fil. Actualment, les naus s’han transformat als usos actuals que necessita la ciutat, un pas més en l’evolució arquitectònica del recinte.

Dins l’edició del festival 48h Open House BCN 2024 les visites s’organitzen per edifici de forma independent, per més informació consulta la fitxa de cada edifici del següent llistat (enllaçada amb el seu nom):

– CAN FONTANET (CENTRE D’INTERPRETACIÓ DELS TRES TOMBS)

– CENTRE D’ART CONTEMPORANI DE BARCELONA

– ESPAI VERTICAL (COLLA CASTELLERA JOVE DE BARCELONA)

– FÀBRICA DE CREACIÓ

– NAU F

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, fundat el 1401, és una de les institucions hospitalàries més antigues del món. Situat al Pla de l’Eixample de la ciutat de Barcelona ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà, l’Hospital té una llarga trajectòria històrica. Durant més de sis-cents anys, ha passat per diferents etapes: des de la beneficència medieval, el naixement de les especialitats mèdiques modernes o la incorporació de l’higienisme, amb la construcció del Recinte Modernista de Sant Pau de Lluís Domènech i Montaner, fins al model assistencial actual. Durant aquests més de sis segles, l’Hospital ha tingut tres ubicacions diferents i s’ha transformat mantenint en tot moment l’esperit humanista de dedicació a la salut i a les persones. 

Actualment, Sant Pau té unes instal·lacions capdavanteres i innovadores, i amb una gran capacitat de creixement. Tot això és possible gràcies a un equip de professionals molt humà i compromès, amb valoracions excel·lents per part d’usuaris i pacients. 

En aquesta edició del festival 48h Open House Barcelona, l’organització ha incorporat la visita a diferents espais que formen el Sant Pau – Campus Salut Barcelona, un projecte multidisciplinari emmarcat en cinc eixos estratègics que formen el Campus: Assistència, Recerca, Innovació, Docència i Humanisme.

La configuració d’aquest Campus és la materialització del Pla Estratègic de l’entitat: Més Sant Pau. Aquest pla inclou tres grans línies de treball prioritàries –comunitat, empatia i avantguarda–, amb dues palanques de transformació –la innovació i el talent– i amb un eix vertebrador transversal en totes elles: l’ètica.

CAMPUS ASSISTENCIAL
CAMPUS DE RECERCA
CAMPUS D’INNOVACIÓ
CAMPUS DE DOCÈNCIA
CAMPUS HUMANISTA