Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

Tot i que sovint és més conegut per les col·laboracions amb Antoni Gaudí, l’obra de Domènec Sugrañes i Gras és ben lliure de tota imitació gaudiniana. A Barcelona, en podem trobar diversos exemples, però un dels més interessants és aquest edifici d’estil noucentista que Sugrañes va construir per als marquesos de la Pobla de Claramunt, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer de Tuset. A Barcelona, és la primera casa que es construeix amb ciment armat, i en destaca l’esplèndid pati interior ovalat.

La model havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari del moment i era un edifici on la forma mostrava la seva funció: les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans i la funció s’evidenciava amb una distribució innovadora en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia controlar els presos des d’un punt central d’observació.

Aquesta antiga residència particular va ser el primer encàrrec de Joan Rubió i Bellver un cop va haver acabat la formació a l’estudi de Gaudí, influència que encara es pot percebre en el joc de volums, combinació de materials i ús d’elements neomedievals de l’edifici. La rehabilitació de l’any 1987 per transformar-lo en centre cívic va recuperar-ne l’aspecte original, ja que l’edifici havia patit grans transformacions. El nou projecte va enderrocar part d’un volum annex que impedia la lectura de la casa original i, en el seu lloc, va adossar-hi una nova escala, decisió que aconseguia mantenir la relació visual amb la casa antiga des de tots els vestíbuls del nou centre cívic. A l’interior de l’habitatge es va mantenir l’estructura de sales disposades al voltant d’un nucli central, es van refer mimèticament els elements que es trobaven en més bones condicions i es van substituir alguns elements puntuals per materials contrastats.

Centre d’arquitectura i recerca contemporània dedicat a fomentar la passió d’Enric Miralles per la innovació i l’experimentació en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, amb l’objectiu principal de preservar el seu llegat.

Està situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el Centre de Documentació i Arxiu Enric Miralles. La Fundació acull diversos tipus d’activitats, com ara workshops, festivals d’art i exposicions, que s’enfoquen tant en l’arquitectura contemporània com en l’arxiu de la fundació, particularment, en la col·lecció de maquetes, collages i dibuixos originals de l’arquitecte, del qual enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort.

Reforma d’una casa catalogada, situada en un dels carrers principals del call. La casa respon a una quarta part d’un antic palau del qual s’havien restaurat les façanes als anys seixanta i no es podien modificar. La intervenció ha volgut, sobretot, recuperar part del pati original: d’una banda, enderrocant forjats afegits que l’amagaven; de l’altra, construint-hi una nova escala d’acer que permet retrobar una presència imaginària de l’escala original medieval.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

El projecte per a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes va néixer d’un concurs que es va celebrar l’any 1958 i consta de dues parts: un cos baix de forma trapezoidal (que conté l’espai d’exposicions i la sala d’actes) i una torre de vuit pisos d’alçada.

La darrera intervenció a l’edifici es fa amb la voluntat de convertir-lo en el Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona. El nou projecte, aprofitant-se de la seva ubicació privilegiada, crea una àgora central connectada amb l’espai públic exterior i comunica físicament i visual una seqüència d’espais comuns existents. Aquests espais comuns són l’accés a l’edifici, una planta altell (per a exposicions), la sala d’actes, l’Espai Picasso (que es flexibilitza i es donen opcions de compartimentació), la planta segona i la terrassa, que genera el canvi de volumetria de l’edifici. Com a conseqüència, en planta segona apareix un nou mirador interior-exterior sobre la plaça Nova on es preveu que s’hi puguin dur a terme diferents esdeveniments culturals oberts a la ciutadania, i que emfasitza la voluntat de convertir l’edifici en un punt de trobada.

Edifici en forma de L distribuït en una torre de 110 metres d’altura que conté l’hotel i en un sòcol de vidre de 30 metres d’altura, amb l’auditori i un centre esportiu. Ambdós elements queden connectats per una plaça pública, que s’estén per sota la torre i la vincula amb els edificis adjacents. La part superior de la torre allotja un restaurant cobert per una cúpula d’acer i vidre que es va construir a terra per elevar-la, un cop feta, fins a la coberta de l’edifici.