Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

La intervenció a l’antiga fàbrica de Can Framis per convertir-la en espai expositiu de la Fundació Vila Casas mostra la seva pell deteriorada formant un collage contemporani i construeix un nou edifici que connecta les dues naus existents, coincidint a la vegada amb el traçat d’una altra antiga nau. D’aquesta manera, els tres edificis configuren un pati que es converteix en un vestíbul polivalent per al museu.

El disseny arquitectònic de l’edifici ha estat a càrrec de Fernando Ansorena i Iván Serrano, de Circular Studio, i la construcció ha rebut el certificat de sostenibilitat BREEAM en nivell d’excel·lència. El projecte tenia com a objectiu crear un campus sostenible que potenciés la interacció entre estudiants de diferents especialitats i que assumís el paper de nau capitana de LCI Education a Europa. Entre les seves característiques arquitectòniques sostenibles, destaca la façana d’alumini en sec, un material 100% reciclable i reutilitzable, així com l’estructura metàl·lica de l’edifici, que també és completament recuperable i reciclable. L’edifici té una coberta enjardinada per facilitar l’aïllament tèrmic, així com també una façana dissenyada per reduir la incidència solar, maximitzant la llum natural per mitjà d’una bona distribució dels espais. En una aposta per la sostenibilitat, el campus farà servir energia fotovoltaica i inclourà sistemes de recuperació d’aigües grises, a més de recollir l’aigua de pluja per al reg de les zones enjardinades.
LCI Barcelona és una escola de disseny i arts visuals reconeguda a escala internacional, part de la xarxa global LCI Education, que té 23 centres en cinc continents. Ofereix una àmplia gamma de programes en àrees com moda, disseny gràfic, interiors, producte, animació, videojocs i fotografia.

El festival s’uneix ara a la celebració de la 19 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat la nova seu de la xarxa global LCI Education a Barcelona com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte.

Espai de treball i retail situat en una planta de mil metres quadrats al centre de Barcelona, dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura i l’interiorisme. El projecte s’adapta a les noves formes de treball i crea diferents espais multifuncionals, espais comuns, espais de cocreació, etc. L’eix principal del projecte és l’experiència de l’usuari i el seu benestar, tenint cura de tots els detalls, des de la il·luminació fins a la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per la cura del medi ambient i l’usuari). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de la terracota, les gelosies de fusta, els tons càlids i l’ús de plantes autòctones.

La Planta Integral de Valorització de Residus (PIVR) és una instal·lació de tractament integral dels residus municipals de l’AMB en la qual conviuen dues instal·lacions amb dos processos de tractament diferenciats i complementaris: la del tractament mecànic – biològic (que separa els materials recuperables de la matèria orgànica, de la qual es produeix biogàs) i la de la valorització energètica (que condueix tot el que no s’ha pogut valoritzar a una línia de recuperació energètica per incineració que també genera electricitat i calor).

L’arquitectura de Juno House combina espais dissenyats per a la relaxació i el creixement personal, amb materials naturals i una il·luminació acollidora. L’interiorisme fomenta la col·laboració i la connexió, amb zones flexibles per a fitnes, meditació i benestar emocional. Cada detall està pensat per empoderar les dones, oferint un espai on puguin equilibrar la seva vida personal i professional. Juno House actua com a catalitzador de sinergies, promovent el lideratge femení i la innovació a través d’un entorn que celebra la diversitat i la creativitat.

Antic arsenal de la ciutadella militar (magatzem de pólvora i armes lleugeres) construït l’any 1717 i actual seu del Parlament de Catalunya des de l’any 1932. A través de la seva transformació arquitectònica, podem llegir la història de la ciutat i del país.
Les obres bàsiques de l’edifici militar es van enllestir l’any 1727 però l’edifici va seguir en obres fins l’any 1749. Un cop enderrocada la ciutadella, l’arsenal es va adaptar per allotjar-hi les tropes però de seguida es va rehabilitar per formar part de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Tot i que l’edifici formava part d’un conjunt odiat pels barcelonins, símbol de tortures i repressió, l’organització de l’Exposició va prendre la decisió de reutilitzar-lo per a l’esdeveniment (juntament amb els edificis de la plaça d’armes del Palau del Governador i la Capella castrense) i de mantenir-lo per a usos posteriors. El motiu d’aquesta decisió va ser que l’Exposició s’havia de construir amb poc temps de previsió i les construccions militars, tot i ser més antigues que els nous pavellons que es construirien i seguir estils ben diferents, s’havien construït amb més mitjans i més temps. En el cas de l’arsenal, a més, aquesta característica encara es feia més evident ja que s’havia construït com a magatzem d’armes i material de guerra i, per tant, com una construcció molt resistent. A partir de l’Exposició l’edifici pateix grans transformacions que alteren el seu aspecte original.
En un primer moment, l’edifici es va voler adaptar com a Palau Reial (com a residència de la reina Maria Cristina en els seus desplaçaments a la ciutat) i l’arquitecte Pere Falqués va fer-hi nombroses reformes. Entre altres intervencions, es va fer una remunta sobre el cos central de l’edifici per a ubicar-hi la planta noble del Palau; la façana principal es va decorar amb esgrafiats d’estil noucentista i s’hi van obrir tres balcons; es va cobrir un dels patis interiors (amb una claraboia d’estil modernista) i s’hi va ubicar una gran escalinata de marbre amb barana de balustrada; es van decorar sales interiors amb marbres, fusta i bigues de ferro recobertes amb treballs artesanals molt elaborats; i es van transformar sales en salons de festes i menjadors de gala col·locant pilastres de marbre.
Tot i les reformes, l’ús de l’edifici com a Palau Reial no va prosperar (a principis del segle XX es va construir el Palau Reial de Pedralbes) i l’Ajuntament de Barcelona hi situà el Museu Municipal d’Art. En aquest període, el mateix arquitecte Pere Falqués va afegir dos cossos laterals al conjunt decorats amb bustos d’artistes catalans. L’any 1931, el President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, va decidir ubicar el Parlament en aquest edifici històric envoltat de jardins, i va entrar en funcionament el 6 de desembre de 1932. Durant la Guerra Civil Española, però, a l’edifici no s’hi va legislar i del 1945 fins el 1980 va tornar-hi l’ús de museu d’art. Des de llavors i fins l’any 2004, Parlament i museu van conviure i compartir espai però finalment es van traslladar les obres d’art al Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’edifici va quedar únicament amb l’ús parlamentari actual.
En un exercici important de resignificació de l’arquitectura, cadascuna de les peces de l’edifici actual permet llegir el pas del temps i ens ajuda a entendre la història i la cultura per poder mirar endavant.

El Col·legi Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià va ser projectat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells i inaugurat el 1892 a l’antiga finca Gardenyes. L’edifici, d’estil neogòtic, té una estructura simètrica, articulada al voltant de dos claustres, amb un cos central on hi ha l’entrada principal. Inspirat en el model dels col·legis anglesos en règim d’internat, construïts amb maó vist, ben aviat va esdevenir el centre d’ensenyament més emblemàtic de la burgesia barcelonina. Està catalogat com bé cultural d’interès local (BCIL).
La intervenció d’Aquidos s’hi va iniciar el 2018 amb l’objectiu d’adaptar els espais educatius per donar resposta a les noves necessitats i metodologies pedagògiques, funcionals i patrimonials.
El procés de transformació consisteix en la rehabilitació i restauració de façanes i cobertes, i la reforma dels espais interiors. La intervenció resol les diferents deficiències estructurals i dels materials preexistents, respecta els valors patrimonials de l’edifici, i destaca i subratlla els elements constructius i arquitectònics amb més interès.
Les intervencions s’organitzen en fases successives que s’adapten a les dinàmiques de la comunitat educativa. El projecte vincula el passat i la modernitat en els espais d’aprenentatge, adaptant el complex històric a les noves necessitats pedagògiques i la flexibilitat dels entorns d’aprenentatge. L’alçada de les aules, les encavallades amb una gran quantitat de llum, la presència de la fusta i de l’obra vista acompanyen el creixement dels alumnes i donen una resposta coherent a les diferents etapes educatives.

El Col·legi Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià va ser projectat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells i inaugurat el 1892 a l’antiga finca Gardenyes. L’edifici, d’estil neogòtic, té una estructura simètrica, articulada al voltant de dos claustres, amb un cos central on hi ha l’entrada principal. Inspirat en el model dels col·legis anglesos en règim d’internat, construïts amb maó vist, ben aviat va esdevenir el centre d’ensenyament més emblemàtic de la burgesia barcelonina. Està catalogat com bé cultural d’interès local (BCIL).
La intervenció d’Aquidos s’hi va iniciar el 2018 amb l’objectiu d’adaptar els espais educatius per donar resposta a les noves necessitats i metodologies pedagògiques, funcionals i patrimonials.
El procés de transformació consisteix en la rehabilitació i restauració de façanes i cobertes, i la reforma dels espais interiors. La intervenció resol les diferents deficiències estructurals i dels materials preexistents, respecta els valors patrimonials de l’edifici, i destaca i subratlla els elements constructius i arquitectònics amb més interès.
Les intervencions s’organitzen en fases successives que s’adapten a les dinàmiques de la comunitat educativa. El projecte vincula el passat i la modernitat en els espais d’aprenentatge, adaptant el complex històric a les noves necessitats pedagògiques i la flexibilitat dels entorns d’aprenentatge. L’alçada de les aules, les encavallades amb una gran quantitat de llum, la presència de la fusta i de l’obra vista acompanyen el creixement dels alumnes i donen una resposta coherent a les diferents etapes educatives.

El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt de construccions monàstiques obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències al voltant del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós.
El material principal que es va fer servir és el totxo vist, que atorga al conjunt una aparença mudèjar. L’església és d’intenció goticista de nau llatina, on destaca la volta del creuer, amb interessants reforços ornamentals, els finestrals amb els vitralls i les columnes.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister, que va sorgir l’any 1098 com un moviment de reforma i de canvi. A Barcelona, es van assentar per primer cop a prop de Vallvidrera el 1237, i van anar passant per diferents ubicacions fins que van acabar al monestir actual.

Depuradora d’aigües residuals domèstiques i d’aigües industrials pretractades que dona servei a més de la meitat de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona, sanejant el tram final de la conca del Besòs. L’any 2005, coincidint amb la creació de la plaça del Fòrum, es va cobrir la planta i s’hi van construir unes infraestructures especials molt compactes amb dispositius de renovació d’aire i un sistema de rentatge químic d’olors molt sofisticat que redueix els impactes ambientals. Aquest fet va permetre adequar la infraestructura a l’entorn urbà on se situa i recuperar espai per als ciutadans. Actualment, es tracta de la depuradora amb més capacitat de processament de Catalunya.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

Cebrià Camprubí, famós roserista, va demanar a Josep Maria Jujol que li construís aquesta casa a la finca agrícola de Cornellà de Llobregat dedicada al conreu de roses i plantes de la família.
L’edifici està format per diferents volums rectangulars interconnectats i a diferents altures, a excepció del cos circular de l’escala, adossada a la torre mirador. La decoració exterior està formada per esgrafiats que remeten a sants i deesses relacionades amb l’agricultura, un pagès feinejant, els ocells característics de l’arquitecte i la referència constant a la professió del seu propietari: el cultiu de les roses. La façana, pintada de color rosa suau, també reforça aquesta idea.
A part de l’esgrafiat, altres tècniques que va fer servir Jujol a l’hora de construir l’edifici són el trencadís i la forja.