L’antiga fàbrica de filatures de cotó Can Batlló (1870) es va pensar seguint el model de les colònies industrials (amb obradors i residència de treballadors) i ocupava quatre illes de l’Eixample de Cerdà. La fàbrica va estar tancada des de l’any 1889 fins al 1908, quan el recinte va ser adquirit per la Diputació de Barcelona per crear-hi un centre d’ensenyament industrial (l’actual Escola Industrial de Barcelona).

Al recinte s’hi poden distingir dues etapes arquitectòniques: la primera, etapa industrial del complex i amb edificacions dissenyades per l’arquitecte Rafael Guastavino (1868-1870), destaca constructivament per l’aparició de voltes de maó atirantades (una solució desenvolupada a partir de la tradició constructiva de la volta catalana), que aportaven una gran amplitud als espais interiors i per les quals l’arquitecte es va fer un nom internacional; la segona etapa, durant la transformació de l’antic complex industrial en centre d’ensenyament, va ser desenvolupada per Joan Rubió i Bellvé (1927-1931), i va aportar noves solucions constructives i decoratives d’estil modernista – noucentista.

Dins l’edició del festival 48h Open House BCN 2024 les visites s’organitzen per edifici de forma independent, per més informació consulta la fitxa de cada edifici del següent llistat (enllaçada amb el seu nom):

– EDIFICI DEL RELLOTGE

– PARANIMF

– XEMENEIA

La Casa dels Cargols es va construir el 1911 a petició de Miguel Ribera i Mora, propietari d’un solar a la cantonada dels carrers del Montseny (abans l’Hospitalet) i del Llobregat, on volia construir una casa unifamiliar. L’obra va ser creada pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba com a habitatge aïllat envoltat per un jardí. Hi destaca la combinació de colors de les façanes, així com la rica decoració en rajola vidriada, en pedra i de ferro forjat. La Casa dels Cargols és un dels pocs exemples del modernisme a l’Hospitalet. Des del 2009 és la seu de l’Oficina Jove de l’Hospitalet.

Construcció industrial formada per dues naus rectangulars a dues alçades i coberta a dos vessants que formen un pati central, presidit per la casa del vapor, pendent de restauració.

Va iniciar les activitats el 1881. La nau de la dreta és la seu de la biblioteca pública de Vilassar, amb espais molt diàfans a dos nivells. Destaca el paviment hidràulic del pis superior de la biblioteca, com l’estructura de voltes sobre pilars de fosa de tota l’estructura de la planta baixa.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs (1882) era un model innovador construït per subministrar aigua potable als barcelonins que, posteriorment, va integrar-se en un complex siderúrgic (1993). L’any 2010, es va iniciar un procés de recuperació de tot el conjunt per fer-lo accessible a la ciutadania. Aquest projecte de restauració és fidel a les dues construccions originals. Entre altres aspectes, ha rehabilitat la volta catalana en la formació d’escales interiors i exteriors de la Torre, i únicament ha introduït nous elements constructius en aquells casos imprescindibles (les dues edificacions originals estaven construïdes amb maó massís i s’hi han introduït nous elements metàl·lics, clarament diferenciables dels materials d’origen). S’ha fet un gran treball d’artesania per reproduir materials perduts o massa desgastats, i s’ha actuat amb molta delicadesa per mantenir la textura dels materials constructius de base sense perdre la tonalitat d’un envelliment natural. Tot plegat per conservar l’aspecte original del complex. La intervención realizada por los arquitectos Antoni Vilanova y Eduard Simó ha sido galardonada con el Premio Europa Nostra 2021 de Conservación, que concede la Unión Europea.

El Museu de les Ciències Naturals de Barcelona complementa el seu discurs amb la construcció de 7.100 m² de coberta verda silvestre: un espai experimental per conèixer les espècies més adients per a cobertes i terrats sostenibles a la ciutat, organitzat en tres prats i tres llacunes silvestres d’aigua dolça adaptades al clima mediterrani. La realització del Terrat Viu ha suposat el condicionament i la impermeabilització de la coberta original de l’edifici (concebuda originalment com una gran extensió d’aigua), i forma part de l’estratègia de la ciutat per incrementar-ne el verd (Barcelona és una ciutat compacta i densa amb un dèficit d’espais verds). L’augment de cobertes verdes a Barcelona ajudarà a millorar la qualitat de vida de les persones i fer una ciutat més habitable, saludable, sostenible, autosuficient i resilient.

Antiga quadra del complex industrial de la Fabra i Coats, rehabilitada com a Centre d’Interpretació dels Tres Tombs. El projecte de rehabilitació parteix d’una sèrie de premisses: recuperar la materialitat essencial de la nau; l’existència d’una franja lliure entre Can Fontanet i l’edifici contigu; la futura creació d’una plaça interior pública del recinte Fabra i Coats, i la necessitat d’incrementar la superfície per situar-hi el nou programa. Aquestes premisses es materialitzen en l’aparició d’un nou cos annex a la nau que esdevé l’accés per a visitants i el punt d’articulació entre tot el programa. El volum annex es troba un metre i mig per sobre de la cota de la nau, fet que permet la creació i l’accés a un altell de fusta sobre les quadres. A l’interior, aquest altell esdevé alhora un mirador cap a la zona expositiva de carruatges i una sala polivalent multimèdia necessària per al seu ús museístic.

La nau G de l’antiga fàbrica de Fabra i Coats conté 46 habitatges de lloguer social per a gent jove i la nova seu de la Colla Castellera Jove de Barcelona. Aquesta seu ocupa quatre crugies del costat oest de la nau i la gran sala d’entrenament (10 x 10 x 10 metres) es configura a partir de l’anàlisi dels castells: estructures piramidals que funcionen, idealment, a compressió pura. Com més càrrega té un pis, més secció té, i el descens de càrregues es visualitza en la forma del castell i, per evitar–ne el col·lapse, es col·loquen les traves (pinya, folre i manilles). La nova estructura es concep de manera complementària a la del castell i funciona com una closca que crea un buit a l’interior.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

Antic edifici destinat a la filatura del cotó, conegut, en el seu moment, com l’edifici Gran. Es tracta d’un volum de planta rectangular de cinc pisos d’alçada construït amb estructura de pilars de ferro colat i jàsseres de fusta que aguanten el pes d’unes voltes fetes amb maó de pla atirantades. L’edifici es va poder construir amb aquesta alçada perquè el pes de les màquines de filat ho permetia (els telers eren molt més pesats i es van situar al soterrani de l’actual edifici de l’Escola Industrial). Dins l’edifici destaquen l’espai de la Sala Noble del primer pis (amb doble alçada i coberta de volta rebaixada amb lluerna, que es va construir als anys vint del segle xx) i la biblioteca (també amb una doble alçada i una porta que conserva la fusteria original, amb els vitralls decoratius i un rètol al mateix vidre que senyalitza l’espai).

Xemeneia de 62,5 metres d’alçada, una de les més altes de Catalunya, que se situa en el punt de convergència de tres galeries que canalitzaven el vapor de les màquines i les calderes de la fàbrica de Can Batlló. És una construcció de planta amb forma de piràmide truncada octogonal (una forma que oferia menys resistència al vent) i va ser construïda amb més de 244.000 maons. L’any 1970, se’n va reformar el coronament, es va reforçar l’estructura amb set anelles de ferro que en falcaven la part més alta i es va substituir l’escala interior. Actualment, la xemeneia funciona com a pas d’instal·lacions i parallamps de l’Esquerra de l’Eixample.