A la plaça d’Europa i al costat de la Fira Barcelona Gran Via s’aixeca aquest original hotel de 27 pisos d’altura. L’edifici està compost per dues torres de 110 metres i un espectacular restaurant panoràmic, Palmer Restaurant, i al capdamunt, una terrassa amb piscina. Palmeres i vegetació s’integren en el disseny de l’edifici per construir un autèntic refugi natural en plena ciutat. A més, l’efecte cromàtic del blanc i el negre es manté fins i tot a les habitacions. Disposa d’11 sales de reunió, dos bars i una àrea de fitnes amb piscina interior, solàrium i aparcament.

El Museu de Badalona, edificat sobre part de l’antiga ciutat romana de Baetulo, té 3.400 metres quadrats de restes visitables al subsol, en la que és una de les superfícies arqueològiques cobertes més grans de Catalunya. La museïtzació d’aquest circuit minimitza la presència de l’arquitectura contemporània per ressaltar les restes de Baetulo, i fa servir recursos com la il·luminació, el so o les ambientacions amb mobiliari i objectes per tal que els visitants se sentin immersos en la vida quotidiana de la ciutat. També inclou una exposició permanent amb peces procedents de les intervencions arqueològiques portades a terme a la ciutat.

Projecte que agrupa totes les activitats tècniques i esportives del FCB, tant professionals com amateurs, en un àmbit aproximat de 20 ha. La ciutat esportiva s’organitza en dues plataformes situades a diferent cota: d’una banda, els diversos camps d’entrenament (situats al llarg d’un eix central i separats entre ells mitjançant tanques vegetals i murs verds); d’altra banda, les edificacions (situades al perímetre del camp d’entrenament del primer equip de futbol i delimitant el tancament de la ciutat esportiva). Aquestes edificacions inclouen, entre d’altres, el pavelló esportiu, un edifici amb graderia coberta (i vestuaris a la part inferior), oficines, serveis mèdics, serveis tècnics i una residència per a esportistes orientada al foment de la Masia. Totes queden englobades sota una única coberta que les unifica, i que alhora fa de porxo d’accés al recinte. Els sistemes de captació d’energia s’han disposat en vertical, sobre una torre que s’erigeix com a fita i que busca ser referència i imatge del Club.

Estil romànic. Utilitzada per documentar el pas dels vianants que s’hi aturaven per demanar un bon viatge a la Mare de Déu.
La capella actual és un edifici de tradició gòtica que evidencia diverses reformes sofertes modernament, tal com està documentat: el 1727 estava enrunada; el 1740 s’estava restaurant; a partir del 1818 havia servit de presó i magatzem; el 1833 estava, segons el rector, en un estat deplorable, i el 1851 es diu que la capella s’havia reparat i es demanava autorització per reobrir-la al culte.

Guanyadora, l’any 1905, del Premi d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, aquesta torre abastia d’aigua la Colònia del Dr. Andreu. La seva ubicació, al punt més alt de la ciutat (532 m sobre el nivell del mar), va fer que l’arquitecte optés per una solució emblemàtica (torre de 40 m d’alçada) i ornamental, descartant l’opció lògica d’un dipòsit soterrat. La torre, per tal de poder accedir més còmodament al dipòsit, amb capacitat de 100 m³, incorpora un dels primers ascensors elèctrics de l’Estat espanyol.

Aquestes dues torres de planta quadrada i 44 metres d’alçada es van concebre com la porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona i estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia (d’aquí ve el seu nom). Fidels als principis arquitectònics del moment, es van construir amb pedra artificial i obra vista, materials poc nobles, però coherents amb la voluntat de ser enderrocades un cop acabada l’Exposició.

Edifici de menjadors per als treballadors de la fàbrica SEAT que s’organitza en forma de pinta per crear una sèrie de patis enjardinats i connectats mitjançant unes pèrgoles que aportaven un ambient càlid als treballadors que trencava amb la monotonia pròpia del sistema de producció en sèrie. La construcció d’aquest edifici va ser molt innovadora: per primer cop, degut al fet que l’edifici s’havia de construir sobre terrenys de reblert de baixa densitat, es va fer servir l’alumini com a material estructural (un material lleuger que fins al moment únicament s’havia utilitzat en la indústria aeronàutica).

La depuradora del Prat de Llobregat és una de les plantes de sanejament d’aigües residuals més grans i modernes d’Europa, capaç de tractar fins a 420 milions de litres diaris. Arquitectònicament, destaca per l’eficiència en integrar diferents processos tècnics i sostenibles dins d’un complex avançat i funcional. L’estructura inclou elements com el pou de graves, bombes d’elevació, reactors biològics i tamisos ultrafins, tots dissenyats per optimitzar el procés de depuració. A més, la planta inclou un digestor per a la producció de biogàs i una central de cogeneració que genera energia per a l’autoconsum. Un dels aspectes més innovadors és la presència d’una de les estacions de regeneració d’aigua més grans del món, que permet augmentar els recursos hídrics de la regió en 50 milions de litres anuals. Amb un disseny funcional i sostenible, aquesta planta és un exemple de gestió ambiental eficient i tecnologia aplicada al tractament d’aigües.

La nau central de l’antiga fàbrica Fabra i Coats és un edifici de quatre plantes amb una estructura exterior de murs de càrrega (amb un ritme marcat de grans finestrals) i una estructura interior formada per una retícula de pilars i jàsseres d’acer laminat importat d’Anglaterra. El nou projecte adequa tot el conjunt a un programa d’usos complex (fàbrica de creació artística, centre d’art contemporani, escola de les arts i centre d’interpretació industrial). Totes les intervencions es pensen per afavorir l’espai existent: d’una banda, únicament s’intervé a les façanes per enderrocar els cossos afegits i restaurar-les (mantenint l’obra de fàbrica i les fusteries originals); d’altra banda, s’incorporen peces tecnològiques per als usos específics i s’instal·la un sistema de cables tensats i lones que flexibilitzen l’espai per adaptar-lo a diferents necessitats.

L’edifici central del VHIR, amb una superfície total de 16.792 m², en pocs mesos (es va inaugurar el desembre del 2024) s’ha convertit en un referent per a Barcelona i en el guanyador del Premi FAD d’Arquitectura 2025. BAAS Arquitectura i Espinet / Ubach són els responsables d’aquest edifici icònic, que es fon amb l’entorn a través d’una arquitectura mediterrània i sostenible. Es tracta d’una proposta d’una sola façana, situada entre l’actual edifici de la Universitat Autònoma de Barcelona al Campus Vall d’Hebron i el de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, als terrenys de l’antiga bugaderia de l’hospital. La coberta de l’edifici l’ocupa un jardí, amb la qual cosa es converteix en una extensió del parc que hi ha al voltant, que funciona com a lloc de descans i coberta vegetal per reduir el consum energètic.

L’edifici és un punt de trobada per impulsar la recerca d’avantguarda, l’excel·lència científica, la innovació i la docència, amb un enfocament clar en la millora de la qualitat de vida de les persones. Es tracta d’un edifici amb identitat pròpia, representatiu dels valors de la innovació i l’excel·lència que ens acompanyen dia rere dia.

L’edifici té una superfície total de 16.792 m², distribuïts de la manera següent:

Planta –1: Suport científic i tècnic (5.435 m²). En aquest espai se situen el ciclotró, que ocupa una superfície de 810 m², i el centre de teràpies avançades, al qual s’han destinat 207 m².
Planta 0: Recepció, administració i sala d’actes (3.576 m²).
Plantes 1 i 2: Recerca (5.569 m²).

Hub d’Innovació / espai reserva (2.212 m²).

L’edifici no només resol amb èxit una topografia complexa i un programa funcional exigent, sinó que també genera ciutat: crea nous recorreguts per a vianants, transforma el concepte d’edifici docent i de recerca en un espai amable i accessible, i incorpora la coberta com a mirador i espai públic obert a la ciutadania. A més, la coberta vegetal ajuda a reduir el consum energètic. Malgrat la seva escala colossal, s’integra amb naturalitat en el paisatge urbà, genera una nova lectura del lloc i enriqueix l’espai públic.

Altres aspectes destacats són l’ús de materials en el seu estat natural, com ara el formigó —que comparteix tonalitat amb la terra del lloc—, la fusta i el ferro en brut, que mantenen el caràcter original. També és innovador pel que fa a les instal·lacions, que habitualment estan ubicades a les cobertes: en aquest cas, s’han col·locat entre el talús de la muntanya i l’edifici, de manera que queden ocultes i, alhora, contribueixen a una millor contenció acústica.

En aquesta visita es podrà conèixer la transformació del Campus.