L’objectiu d’aquest itinerari a peu pel barri de Collblanc – la Torrassa és descobrir i recuperar l’origen i les característiques d’una tipologia d’habitatge que va sorgir a principis del segle XX per poder atendre les necessitats d’habitatge derivades de l’onada migratòria d’aquella època: les cases en passadís. A l’última dècada del segle XIX, la zona va experimentar un procés de transformació urbana que va comportar la seva urbanització progressiva. Els propietaris residents a Barcelona i l’Hospitalet centre van veure l’oportunitat d’adquirir aquests terrenys sense urbanitzar i emprendre un negoci lucratiu. Els animava un aparent esperit proteccionista en la construcció d’habitatge per a persones amb pocs recursos; no obstant això, en realitat, es tractava d’edificacions de baix cost i ràpida amortització. Aquests habitatges, caracteritzats per la superfície reduïda i un disseny que propiciava la insalubritat, van ser objecte de nombroses denúncies, per part dels mateixos residents, per les seves condicions de vida inadequades. Una de les façanes s’orientava a un passadís, que podia ser o bé central o bé lateral.

Aquesta antiga casa de pagesia transformada en finca d’estiueig del segle XIX és, en l’actualitat, el centre municipal de creació multimèdia de L’Hospitalet i el motor de la innovació social de la ciutat. L’edifici actual es caracteritza per la porxada de la façana sud, amb columnes octogonals i un fort ritme compositiu, que la diferencia de la resta de la construcció. Se situa al Parc de la Marquesa, nom popular donat als jardins pels moviments de reivindicació veïnal dels anys setanta, que en van reclamar l’ús públic quan l’antiga casa era un espai en decadència i en desús. El projecte de reforma i programa d’usos inclou un plató de televisió, un estudi de gravació i un de ràdio i aules amb Mac’s i Pc’s per desenvolupar projectes multimèdia. 

El projecte vol incidir en la transformació d’un solar en desús del districte de la Florida – les Planes per fer-lo més segur, apte per jugar-hi i inclusiu. El 2018, un procés participatiu impulsat per l’Ajuntament de l’Hospitalet va definir la recuperació de l’espai, i el 2019 la Fundación Contorno Urbano, entitat del barri, va liderar el projecte de regeneració de l’espai i va crear una xarxa comunitària al voltant del projecte que hi participa fent servir una metodologia horitzontal. A principis del 2020, es va decidir prioritzar la construcció de l’equipament sociocultural al parc per revertir situacions de desigualtat, dinamitzar l’espai i enfortir el teixit comunitari, que donarà resposta a la falta d’equipaments del barri. El 2022, es va ampliar l’equipament amb un nou mòdul, construït amb fusta, i s’hi ha instal·lat un bany sec ecològic. Aquest equipament està autogestionat per la xarxa d’agents i funciona com una aula comunitària oberta a l’aire lliure, per fer-hi activitats educatives, de lleure, esportives i culturals.

Francesc Vilumara, descendent de moliners del segle XVII, va construir aquesta fàbrica de seda natural el 1906. Va tancar el 1982 i es va rehabilitar com a institut. El conjunt que coneixem ara és fruit de moltes transformacions per adaptar-lo a les necessitats escolars. L’edifici, construït per l’arquitecte A. Audet Puig i ampliat per l’enginyer industrial Francisco Izard Bas el 1928, està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. Una casa-porteria modernista, una nau amb coberta de dent de serra, un edifici en planta en L que havia allotjat la tintoreria, un edifici on hi havia la sala de màquines i una xemeneia componen el conjunt. El sistema d’energia i el control de les condicions climàtiques és essencial per entendre’n el funcionament fabril.

Antic monestir situat a la vall de Betlem dins del parc de la serralada de Marina. Obra del gòtic català, va ser fundat al 1416 i va pertànyer a l’ordre dels jeronims, els quals el van habitar fins 1835 afectat per la desamortización de Mendizábal. El 1947, la Sra. Francesca Güell i López el va adquirir per convertir-lo en recinte de solitud i silenci, pel repòs religiós i cultural. Destaca el claustre pels seus capitells i les claus de volta, encara policromats, on es retraten personatges il·lustres que van contribuir a la prosperitat del monestir. AL 1974 va ser declarat BCIN.

Ca n’Arús és una residència senyorial de 1851 construïda per Jaume Arús Cuxart. Els seus cossos mantenen una certa simetria. L’edifici principal, de planta baixa, pis i golfes i tres crugies té la coberta a dues vessants paral·leles a la façana. A la façana principal, destaca l’acroteri decorat amb terracota i medalló ovalat amb decoració vegetal i l’anagrama S i A (probablement d’una restauració de 1900-1910 de Santiago Arús, nét de Jaume). L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La restauració de l’edifici respecta els espais més emblemàtics com l’escala, la “boisserie” de la planta baixa i la sala principal de la primera planta, amb decoració pintada a les parets i sostres i paviments hidràulics. Els seus jardins són un espai de descans que preserven la seva forma original i contenen una gran varietat d’espècies botàniques de la mediterrània.

Casa consistorial de planta baixa i tres pisos que, en els orígens, també va tenir funcions d’escola elemental, jutjat municipal i dipòsit de detinguts. Amb el pas del temps, els equipaments es van traslladar i s’hi ha afegit una remunta de dos pisos enretirats de les façanes. L’edifici actual permet la integració dels porxos amb la plaça i hi conviuen nous materials amb elements històrics i patrimonials, com el saló de plens i el despatx de l’alcaldia. També connecta amb una sala d’exposicions al subsòl de la plaça de la Vila, construïda com a refugi durant la Guerra Civil, i que va ser rehabilitada el 1982 i utilitzada com a oficina de la subseu de Badalona per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

Aquest projecte és un contenidor sobri i funcional que reagrupa serveis municipals diversos i dispersos. L’edifici, de quatre plantes d’oficines, s’organitza de la part pública a la privada i s’aprofita de la topografia per aixecar-se sobre un sòcol que recull la zona d’atenció al ciutadà en un espai a doble altura que omple tot el volum de llum natural. Tant les oficines com les reserves d’espais per a instal•lacions donen flexibilitat en la distribució evolutiva del projecte. Per unir el projecte, es col•loquen amb cura les comunicacions verticals i es defineix una gradació necessària entre els espais servidors i els que han de ser servits.

La Casa dels Dofins i la recent inaugurada Casa de l’Heura són dues domus o cases benestants romanes de finals del segle i aC, situades a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Són clars exemples d’arquitectura domèstica d’època romana i les úniques cases d’aquestes característiques museïtzades a Catalunya. En destaquen els mosaics i els paviments originals, d’una gran qualitat, les restes de pintures murals i un tram de carrer (cardo maximus) que separava les dues cases.
La visita de les cases incorpora diversos audiovisuals que expliquen i recreen des de la vida en aquestes cases fins a l’explicació de la producció i la comercialització del vi que tanta riquesa va generar per a la ciutat de Baetulo.

TRAM és una empresa de transport públic que gestiona les dues xarxes actuals de tramvies a la regió metropolitana de Barcelona. El tramvia de Barcelona és un Citadis Alstom sèrie 302, té una llargada de 32 metres i pot transportar fins a 218 persones, de les quals 64 poden viatjar assegudes. Es visitaran les cotxeres, que disposen d’una zona de manteniment, reparació i neteja dels tramvies; el centre de control, on es fa el seguiment de les operacions per garantir la qualitat i la seguretat del servei, i un tramvia.

La casa, encarregada per Josefa Romeu, fou la primera obra de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, està formada per cinc cilindres de diferents alçades. La característica principal i la més atractiva és el cobriment d’aquests cilindres formant un teulat de cúpules parabòliques

Tot i no ser un edifici de nova planta de l’arquitecte, ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al seu propietari, Pere Negre. A l’exterior, una gran façana dedicada a la Verge Maria decorada amb una carrossa a la part central. A l’interior hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.