El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt de construccions monàstiques obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències al voltant del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós.
El material principal que es va fer servir és el totxo vist, que atorga al conjunt una aparença mudèjar. L’església és d’intenció goticista de nau llatina, on destaca la volta del creuer, amb interessants reforços ornamentals, els finestrals amb els vitralls i les columnes.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister, que va sorgir l’any 1098 com un moviment de reforma i de canvi. A Barcelona, es van assentar per primer cop a prop de Vallvidrera el 1237, i van anar passant per diferents ubicacions fins que van acabar al monestir actual.

El projecte consisteix en la construcció d’una torre de pràctiques per als bombers de la Vall d’Hebron que compleixi els requisits funcionals de l’activitat prevista i alhora ajudi a cohesionar l’entorn complex on se situa.
L’estructura vertical dissenyada es relaciona morfològicament amb el parc de bombers i el mercat, mentre que la seva materialitat connecta paisatgísticament amb els barris de Sant Genís i el Carmel, i alhora respon a criteris de durabilitat, manteniment, resistència als impactes i facilitat constructiva.
Es planteja una torre com un sistema obert que permet una gran flexibilitat i adaptació funcional als futurs canvis d’ús. Consisteix en una planta quadrada a partir d’una retícula de pilars i jàsseres de formigó que generen una malla tridimensional d’on s’obtenen quatre espais buits a cada planta que poden acollir múltiples situacions espacials. La gelosia de la façana garanteix una ventilació permanent i permet reduir la temperatura exterior, amb la qual cosa es podria fer servir com a futur refugi climàtic. A més, s’hi inclouen dotze nius de falciot per promoure la biodiversitat i acollir una espècie que freqüentava la serra de Collserola.

Il Giardinetto, dissenyat el 1974 pels arquitectes Alfonso Milá i Federico Correa, destaca per l’interiorisme innovador i acollidor, inspirat en un jardí màgic al cor de Barcelona. L’espai combina elements naturals, com la fusta i la vegetació, amb una il·luminació suau que evoca un ambient íntim i serè. El disseny original va ser reconegut amb el Premi FAD d’Interiorisme, el mateix any que es va obrir. El 2012, va rebre el seu segon Premi FAD per la renovació de la planta baixa, obra de l’estudi Llamazares Pomés, que va obrir el local a l’exterior amb una barra i una finestra a peu de carrer. La reforma va modernitzar el restaurant sense perdre la seva essència, mantenint l’atmosfera sofisticada i única que el caracteritza. Il Giardinetto és un exemple destacat d’arquitectura interior, fusionant història, funcionalitat i un disseny que perdura en el temps, tot creant un ambient exclusiu i atemporal.

Rehabilitació d’un habitatge per adaptar-lo a l’estàndard de sostenibilitat d’una casa passiva, certificació que es basa en l’ús de solucions locals de l’arquitectura vernacular combinat amb les tecnologies actuals. El projecte, gràcies a un seguit d’obertures en parets, sostres i armaris, permet conèixer els sis principis d’una casa passiva: bona protecció solar; bon aïllament tèrmic i reducció de ponts tèrmics; ús de finestres eficients; reducció de les infiltracions d’aire, i ús de ventilació controlada amb recuperador de calor. Per tal de reduir l’impacte mediambiental de l’edifici, el sistema prioritza la utilització de materials de baix impacte mediambiental i amb una vida útil llarga, de tal manera que s’aconsegueix reduir les emissions de CO2 un 92% respecte a una rehabilitació convencional.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

El Palau Güell va ser construït per Antoni Gaudí entre el 1886 i el 1890 per encàrrec de l’industrial, polític i mecenes barceloní Eusebi Güell Bacigalupi, i destaca per la concepció innovadora de l’espai i pel tractament de la llum. Gaudí introdueix al Palau solucions variades, basades en plantejaments molt personals i en formes expressives fruit de la seva imaginació, a partir de la utilització de materials nobles, com el marbre, la ceràmica i el ferro forjat, entre d’altres.
Des del 1945, és propietat de la Diputació de Barcelona, i va reobrir les portes el 2011, després de diverses restauracions. L’any 1984, va ser inscrit a la llista de Patrimoni Mundial per la Unesco, pel seu valor universal i excepcional. Es pot considerar que el Palau Güell conté l’essència de tota l’obra posterior de l’arquitecte, i esdevé imprescindible per entendre la seva arquitectura.

La seu de la Fundació Joan Brossa està ubicada en una part del que va ser la Seca Reial o la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó, un edifici documentat, per primera vegada, a mitjan segle XV, i situat al barri del Born de Barcelona.
Aquesta fàbrica ocupava l’actual illa de cases entre el carrer dels Flassaders, el carrer de la Seca i el carrer de les Mosques. Quan la Seca va cessar l’activitat, l’edifici es va dividir en diferents immobles i així ha arribat fins a l’actualitat.
Des del 2018, aquest espai ha estat cedit per l’Ajuntament de Barcelona per tal que la Fundació hi desplegui un projecte expositiu i d’activitats que esdevingui un indret de referència de l’univers brossià, de les escriptures radicals, de la performance i de les arts parateatrals. La remodelació de l’espai la va fer l’arquitecta Meritxell Inaraja i Genís, la mateixa persona que va remodelar l’Escenari Joan Brossa, inaugurat el 2011. De fet, la Fundació i l’Escenari disposen de tres connexions internes, tot formant un espai únic de 1.723 m2. Es tracta d’un conjunt versàtil, amb molta llum natural, que respecta les estructures i la volumetria com a memòria d’un passat històric significatiu.

El Palau del Rei Moro és un edifici gòtic que es devia construir cap al 1390 (segle XIV). Tant el Palau com el contigu Estudi Vidal es corresponien amb habitatges grans i rics de l’època medieval. Les seves parts posteriors formaven la muralla, i als seus peus hi ha el carrer de la Vall, que no és altra cosa que l’espai terraplenat que antigament era el fossat o la vall a peu de muralla que feia el tomb a la vila tot resseguint-ne la part exterior per tal de dificultar atacs d’enemics exteriors. No va ser fins a finals del segle XIX i principis del XX que certa gent es va interessar pels casals i, així, va evitar que s’alteressin. En aquell moment, es van reformaren els interiors i la torre, però la façana es manté tal com estava al segle XIV. El Palau del Rei Moro és, actualment, propietat de l’Ajuntament de la vila. L’Agrupació de Balls Populars de Sitges hi fa estada, pràcticament de manera ininterrompuda, des que es va fundar, l’any 1978, i ara hi conviu amb el Grup Pessebrista de Sitges, la Colla Jove de Castellers de Sitges i, entre d’altres, la SACA, col·lectius dedicats a festejar, conservar i promoure el folklore sitgetà i la cultura popular del nostre país.