L’arquitectura de Juno House combina espais dissenyats per a la relaxació i el creixement personal, amb materials naturals i una il·luminació acollidora. L’interiorisme fomenta la col·laboració i la connexió, amb zones flexibles per a fitnes, meditació i benestar emocional. Cada detall està pensat per empoderar les dones, oferint un espai on puguin equilibrar la seva vida personal i professional. Juno House actua com a catalitzador de sinergies, promovent el lideratge femení i la innovació a través d’un entorn que celebra la diversitat i la creativitat.

Antic arsenal de la ciutadella militar (magatzem de pólvora i armes lleugeres) construït l’any 1717 i actual seu del Parlament de Catalunya des de l’any 1932. A través de la seva transformació arquitectònica, podem llegir la història de la ciutat i del país.
Les obres bàsiques de l’edifici militar es van enllestir l’any 1727 però l’edifici va seguir en obres fins l’any 1749. Un cop enderrocada la ciutadella, l’arsenal es va adaptar per allotjar-hi les tropes però de seguida es va rehabilitar per formar part de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Tot i que l’edifici formava part d’un conjunt odiat pels barcelonins, símbol de tortures i repressió, l’organització de l’Exposició va prendre la decisió de reutilitzar-lo per a l’esdeveniment (juntament amb els edificis de la plaça d’armes del Palau del Governador i la Capella castrense) i de mantenir-lo per a usos posteriors. El motiu d’aquesta decisió va ser que l’Exposició s’havia de construir amb poc temps de previsió i les construccions militars, tot i ser més antigues que els nous pavellons que es construirien i seguir estils ben diferents, s’havien construït amb més mitjans i més temps. En el cas de l’arsenal, a més, aquesta característica encara es feia més evident ja que s’havia construït com a magatzem d’armes i material de guerra i, per tant, com una construcció molt resistent. A partir de l’Exposició l’edifici pateix grans transformacions que alteren el seu aspecte original.
En un primer moment, l’edifici es va voler adaptar com a Palau Reial (com a residència de la reina Maria Cristina en els seus desplaçaments a la ciutat) i l’arquitecte Pere Falqués va fer-hi nombroses reformes. Entre altres intervencions, es va fer una remunta sobre el cos central de l’edifici per a ubicar-hi la planta noble del Palau; la façana principal es va decorar amb esgrafiats d’estil noucentista i s’hi van obrir tres balcons; es va cobrir un dels patis interiors (amb una claraboia d’estil modernista) i s’hi va ubicar una gran escalinata de marbre amb barana de balustrada; es van decorar sales interiors amb marbres, fusta i bigues de ferro recobertes amb treballs artesanals molt elaborats; i es van transformar sales en salons de festes i menjadors de gala col·locant pilastres de marbre.
Tot i les reformes, l’ús de l’edifici com a Palau Reial no va prosperar (a principis del segle XX es va construir el Palau Reial de Pedralbes) i l’Ajuntament de Barcelona hi situà el Museu Municipal d’Art. En aquest període, el mateix arquitecte Pere Falqués va afegir dos cossos laterals al conjunt decorats amb bustos d’artistes catalans. L’any 1931, el President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, va decidir ubicar el Parlament en aquest edifici històric envoltat de jardins, i va entrar en funcionament el 6 de desembre de 1932. Durant la Guerra Civil Española, però, a l’edifici no s’hi va legislar i del 1945 fins el 1980 va tornar-hi l’ús de museu d’art. Des de llavors i fins l’any 2004, Parlament i museu van conviure i compartir espai però finalment es van traslladar les obres d’art al Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’edifici va quedar únicament amb l’ús parlamentari actual.
En un exercici important de resignificació de l’arquitectura, cadascuna de les peces de l’edifici actual permet llegir el pas del temps i ens ajuda a entendre la història i la cultura per poder mirar endavant.

A la NAU A122, situada als terrenys de la Zona Franca on es va establir la primera planta de la SEAT, hi trobem una col·lecció de cotxes històrics de la marca amb, aproximadament, 200 dissenys de cotxes recuperats i restaurats: des del SEAT 1400 (el primer cotxe que fabrica l’empresa als anys 50, que tant motoritzava les classes adinerades com els serveis públics de taxi o ambulància) fins a l’exposició de cotxes de competició (ral·lis i circuits) i de prototips que no han arribat mai a veure la llum, passant per diferents versions dels icònics 600, 127 o Panda.

El Col·legi Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià va ser projectat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells i inaugurat el 1892 a l’antiga finca Gardenyes. L’edifici, d’estil neogòtic, té una estructura simètrica, articulada al voltant de dos claustres, amb un cos central on hi ha l’entrada principal. Inspirat en el model dels col·legis anglesos en règim d’internat, construïts amb maó vist, ben aviat va esdevenir el centre d’ensenyament més emblemàtic de la burgesia barcelonina. Està catalogat com bé cultural d’interès local (BCIL).
La intervenció d’Aquidos s’hi va iniciar el 2018 amb l’objectiu d’adaptar els espais educatius per donar resposta a les noves necessitats i metodologies pedagògiques, funcionals i patrimonials.
El procés de transformació consisteix en la rehabilitació i restauració de façanes i cobertes, i la reforma dels espais interiors. La intervenció resol les diferents deficiències estructurals i dels materials preexistents, respecta els valors patrimonials de l’edifici, i destaca i subratlla els elements constructius i arquitectònics amb més interès.
Les intervencions s’organitzen en fases successives que s’adapten a les dinàmiques de la comunitat educativa. El projecte vincula el passat i la modernitat en els espais d’aprenentatge, adaptant el complex històric a les noves necessitats pedagògiques i la flexibilitat dels entorns d’aprenentatge. L’alçada de les aules, les encavallades amb una gran quantitat de llum, la presència de la fusta i de l’obra vista acompanyen el creixement dels alumnes i donen una resposta coherent a les diferents etapes educatives.

L’estudi de l’escultor Pere Jou, situat al carrer de Prat de la Riba, 13, a Sitges, és un espai diàfan que permet descobrir l’obra d’un dels grans noms de l’escultura catalana. Conegut pel seu estil arcaïtzant i medievalitzant, Jou va crear una obra influenciada pel noucentisme, amb un ús divers de materials i una predilecció per la talla directa. En aquest estudi, on es poden veure rèpliques i peces originals, destaca especialment el doble espai, que facilita la contemplació de les seves escultures des de diferents angles, oferint una visió completa de la seva mestria. Jou, format a Gràcia i influenciat per mestres com Pablo Gargallo, va deixar una empremta a tot Catalunya, amb obres que es poden trobar tant en espais públics com privats. Visitar el seu estudi és una oportunitat per endinsar-se en el procés creatiu d’un dels grans escultors del segle XX.

La Torre Vella de Badalona és un edifici històric situat al barri de Dalt de la Vila que destacat per l’arquitectura, que combina elements gòtics i renaixentistes. L’estructura rectangular, amb un pati central, reflecteix les diferents reformes que s’hi han fet al llarg dels segles, especialment al segle XVI. Les façanes de la torre mantenen elements característics, com el portal renaixentista d’estil plateresc, amb l’escut dels Santcliment al frontó, i algunes de les finestres gòtiques originals. A l’interior, una sala gòtica del segle XIII i el celler, amb voltes de canó de maó, del segle XV, són exemples notables d’aquest estil. La Torre, que es va ampliar als segles XVIII i XIX, va perdre l’antiga torre de defensa durant l’enderrocament del 1967. Actualment, l’edifici acull el Col·legi Cultural, que, tot i la funció educativa moderna, preserva l’essència d’aquesta construcció emblemàtica amb més de set segles d’història.

Tot i que les explicacions de l’estació de bombament i de la torre (xemeneia de compensació) les faran els guies d’ATL, a continuació presentem una mica d’informació general per poder donar resposta a algunes qüestions que es puguin plantejar.
Aquesta estació permet connectar els sistemes Ter – Llobregat (fonts de proveïment principals de la xarxa d’ATL, juntament amb els cabals procedents de les dessalinitzadores de la Tordera i del Llobregat) de manera directa i amb capacitat suficient.
Com a element imprescindible en aquesta connexió, tenim l’estació de bombament, situada dins de l’estació distribuïdora de Fontsanta. Aquesta estació permet impulsar l’aigua cap a l’estació de tractament del Llobregat (Abrera) i cap a l’estació distribuïdora de la Trinitat. El cabal bombejat cap a Abrera és de 3,3 m3/s i cap a la Trinitat és de fins a 4 m3/s.

Escola pública construïda el 2022 en un solar rectangular, compacte, fent cantonada en un barri de traçat i carrers estrets. De 2.800 m2, l’escola es divideix en dos edificis: un de quatre plantes, amb el gimnàs, les aules i zones de jocs a la terrassa del primer pis i al terrat, cobert per una pèrgola fotovoltaica, i un segon volum que allotja el menjador i la cuina. Amb aquests dos volums, es dona façana a carrer i el pati queda a interior, i al seu encontre hi ha l’accés principal a l’escola. L’edifici s’ha dissenyat per reduir el consum energètic aprofitant la ventilació creuada, amb paraments amb transmitància tèrmica baixa, cobertes i façanes ventilades amb proteccions solars. Els materials són reciclats i sostenibles.

El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt de construccions monàstiques obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències al voltant del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós.
El material principal que es va fer servir és el totxo vist, que atorga al conjunt una aparença mudèjar. L’església és d’intenció goticista de nau llatina, on destaca la volta del creuer, amb interessants reforços ornamentals, els finestrals amb els vitralls i les columnes.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister, que va sorgir l’any 1098 com un moviment de reforma i de canvi. A Barcelona, es van assentar per primer cop a prop de Vallvidrera el 1237, i van anar passant per diferents ubicacions fins que van acabar al monestir actual.

L’origen de la casa cal trobar-lo a mitjans del segle XVIII, com la resta de les grans masies que hi ha al carrer Major (la veïna Can Serra és del 1746). La primera família propietària de la qual tenim coneixement va ser la família Seguí, i, al segle XIX, la família Sandiumenge, que dona nom a la casa.
Aquesta antiga masia consta de dues plantes i golfes. La rehabilitació i reforma de l’any 2003 les va dur a terme l’empresa municipal ADSA. Malgrat algunes modificacions, com ara l’obertura de noves finestres per adaptar l’edifici a les necessitats actuals, es van conservar bona part dels volums de la casa.
A l’interior, hi trobem dotze apartaments de lloguer social per a gent gran de més de 65 anys. Aquests habitatges, d’entre 40 i 47 m2, disposen de menjador amb cuina office, un bany i un dormitori. L’edifici no té barreres arquitectòniques i els pisos disposen d’un sistema de calefacció i aigua calenta eficients mediambientalment. A l’exterior, els veïns poden gaudir d’una zona comunitària enjardinada.
Un dels elements més singulars de la casa són les pintures murals de l’escala, que actualment estan emmarcades, datades estilísticament entre els anys 1790 i 1810. Inicialment, aquest conjunt de pintures neoclàssiques adornaven la sala, i s’han recuperat i reinstal·lat en aquesta zona de pas.