La seu de la Fundació Joan Brossa està ubicada en una part del que va ser la Seca Reial o la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó, un edifici documentat, per primera vegada, a mitjan segle XV, i situat al barri del Born de Barcelona.
Aquesta fàbrica ocupava l’actual illa de cases entre el carrer dels Flassaders, el carrer de la Seca i el carrer de les Mosques. Quan la Seca va cessar l’activitat, l’edifici es va dividir en diferents immobles i així ha arribat fins a l’actualitat.
Des del 2018, aquest espai ha estat cedit per l’Ajuntament de Barcelona per tal que la Fundació hi desplegui un projecte expositiu i d’activitats que esdevingui un indret de referència de l’univers brossià, de les escriptures radicals, de la performance i de les arts parateatrals. La remodelació de l’espai la va fer l’arquitecta Meritxell Inaraja i Genís, la mateixa persona que va remodelar l’Escenari Joan Brossa, inaugurat el 2011. De fet, la Fundació i l’Escenari disposen de tres connexions internes, tot formant un espai únic de 1.723 m2. Es tracta d’un conjunt versàtil, amb molta llum natural, que respecta les estructures i la volumetria com a memòria d’un passat històric significatiu.

La Casa Vilella, avui Hotel-Restaurant Casa Vilella, és un edifici d’estil noucentista amb alguns elements del llenguatge modernista, però, en general, eclèctic noucentista, que es va construir a partir del 1919, seguint les ordres de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. La casa la va encarregar Joan Vilella Estivill, un banquer i empresari destacat que es va voler construir un xalet al passeig Marítim de Sitges. Aquesta casa va ser una de les primeres que es van construir al nou passeig sitgetà. Així, doncs, va ser una casa d’estiueig fins als anys trenta. Durant la Guerra Civil, va acollir nens refugiats, però la casa d’acollida es va desmantellar el 1939. Als anys seixanta, amb el boom del turisme, va esdevenir la Residència Helvètica, activitat que va durar fins als anys noranta. Des dels anys noranta fins al 2017, la casa va estar abandonada. Gràcies a la nova adquisició, la casa va passar d’estar en clar deteriorament a recuperar l’esplendor, oberta com a hotel-restaurant.

El Palau del Rei Moro és un edifici gòtic que es devia construir cap al 1390 (segle XIV). Tant el Palau com el contigu Estudi Vidal es corresponien amb habitatges grans i rics de l’època medieval. Les seves parts posteriors formaven la muralla, i als seus peus hi ha el carrer de la Vall, que no és altra cosa que l’espai terraplenat que antigament era el fossat o la vall a peu de muralla que feia el tomb a la vila tot resseguint-ne la part exterior per tal de dificultar atacs d’enemics exteriors. No va ser fins a finals del segle XIX i principis del XX que certa gent es va interessar pels casals i, així, va evitar que s’alteressin. En aquell moment, es van reformaren els interiors i la torre, però la façana es manté tal com estava al segle XIV. El Palau del Rei Moro és, actualment, propietat de l’Ajuntament de la vila. L’Agrupació de Balls Populars de Sitges hi fa estada, pràcticament de manera ininterrompuda, des que es va fundar, l’any 1978, i ara hi conviu amb el Grup Pessebrista de Sitges, la Colla Jove de Castellers de Sitges i, entre d’altres, la SACA, col·lectius dedicats a festejar, conservar i promoure el folklore sitgetà i la cultura popular del nostre país.

Cebrià Camprubí, famós roserista, va demanar a Josep Maria Jujol que li construís aquesta casa a la finca agrícola de Cornellà de Llobregat dedicada al conreu de roses i plantes de la família.
L’edifici està format per diferents volums rectangulars interconnectats i a diferents altures, a excepció del cos circular de l’escala, adossada a la torre mirador. La decoració exterior està formada per esgrafiats que remeten a sants i deesses relacionades amb l’agricultura, un pagès feinejant, els ocells característics de l’arquitecte i la referència constant a la professió del seu propietari: el cultiu de les roses. La façana, pintada de color rosa suau, també reforça aquesta idea.
A part de l’esgrafiat, altres tècniques que va fer servir Jujol a l’hora de construir l’edifici són el trencadís i la forja.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

Enmig de la quotidianitat veïnal del Farró, es troben les Mont-rogenques, dos habitatges dins d’una casa unifamiliar amb una llarga història constructiva. La casa és la rehabilitació d’una construcció amb dues etapes clarament diferenciades: la primera respon a una edificació rural del primer terç del segle XIX, la segona a una ampliació modernista de principis del segle XX. El projecte recupera les dues cases de cós originals, i alhora dona valor als espais i els elements de l’època modernista posterior: galeries, vitralls de colors, terres de mosaic hidràulic i voltes, entre d’altres.
Els habitatges es componen de diferents sales successives, sense un ús preestablert, que donen valor a l’equitat habitacional i aposten per la flexibilitat. La transició entre aquestes sales es fa a través de grans portals, que enriqueixen la circulació i esdevé més complexa i dinàmica.
Les sales centrals, que són les úniques que es comuniquen entre elles verticalment, són alhora un gran pati interior que es converteix en l’eix articulador de cada casa.
La galeria i el pati generen un coixí tèrmic i és on confereixen la resta de sales, recuperant i valorant la importància d’aquests espais vernacles oblidats.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana, va quedar amagat dintre de diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, quan es va idear el pati on es troben ara situades 3 columnes de l’antic temple, recuperant la seva importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, que actualment té 4.000 socis i sòcies, i on es conserven espais magnífics de l’edifici original.

L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.