L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un hospital de referència en tractaments que requereixen una tecnologia capdavantera i una alta especialització dels professionals. El seu àmbit d’actuació se centra en la ciutat de Barcelona, tot i que també té una incidència notable a la resta de l’Estat i una important projecció internacional.

HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU

L’edifici es va construir a la dècada de 1920 del segle XX com a habitatge. Es tracta d’una casa de planta rectangular amb soterrani, planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a tres trams amb capcer trapezoidal. La façana principal obre a un pati lateral que té accés des del carrer del Llobregat. Les obertures són en arc de mig punt amb guardapols curvilini i tribuna a la façana de carrer. L’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament, als anys quaranta va ser llar d’infants i, des del 1948, caserna de la Guàrdia Civil. L’any 1965 es podria haver enderrocat per tal de construir un edifici més gran per a la Guàrdia Civil i per allotjar-hi la tinença d’alcaldia, la biblioteca i habitatge de renda limitada, però el projecte no es va tirar endavant. Des del 1982, l’Ajuntament cedeix l’edifici a entitats sense ànim de lucre; actualment és la seu de la fundació Akwaba i de l’associació educativa Itaca.

La Villa Havemann és un testimoni arquitectònic d’estil eclèctic, construïda a principis del segle XX sota la direcció inicial de l’arquitecte Juan Luis Calvo Catarineu, i posteriorment modificada per Josep Domènech i Estapà. Situada a Sitges, aquesta residència majestuosa es va aixecar a instàncies d’Ursicina Sanahuja, vídua de Víctor Havemann. El projecte incloïa una capella gòtica, dedicada al culte catòlic i dissenyada amb una gran elegància. Té vitralls de la casa Rigalt i Granell i un altar decorat amb un preciós llenç de l’artista Isidoro Garnelo. Les obres escultòriques són obra de Ramir Rocamora. La casa, envoltada d’un jardí espaiós, combina elements clàssics amb detalls decoratius modernistes, creant un espai que reflecteix el gust refinat de la propietària. El conjunt arquitectònic va esdevenir un punt de referència en la urbanització de Sitges i va mantenir una forta activitat religiosa fins a mitjans del segle XX.

L’abril del 1954, el mestre xocolater Francesc Agràs, va fer un llarg viatge per Europa per visitar les millors pastisseries del continent. Arran d’aquell aprenentatge, va fundar Blanxart, que llavors era un petit obrador de bombons, instal·lat al barri de les Corts de Barcelona. El 2002, es va traslladar a la nau actual, a Sant Joan Despí.
Des dels inicis, Blanxart elabora xocolata amb la mateixa filosofia artesanal, que requereix un gran coneixement i respecte pel producte des de l’origen. Blanxart col·labora directament amb petites cooperatives i productors de cacau del Congo, el Brasil, el Perú, Nicaragua i l’Equador (Santiago de Guayaquil), d’on es proveeix del cacau més selecte. Un cop a la fàbrica, Blanxart crea la xocolata a través del mètode bean to bar, és a dir, partint directament de la fava de cacau que rep d’origen, i, posteriorment, li dona forma en diferents productes: rajoles de xocolata, bombons de tota mena i figures de Pasqua.
El Departament de Qualitat de la companyia supervisa i analitza cada lot de cacau per ajustar-ne el temps de torrat i detalls de l’elaboració de cada origen.
Durant la visita, es podrà conèixer el procés productiu, des de la recollida i preparació de la fava del cacau en el lloc d’origen (mitjançant l’observació d’unes maquetes reproduïdes) fins a la selecció del cacau, el processament i l’empaquetatge del producte final. També es podran veure algunes màquines originals que es feien servir per produir xocolata des de l’origen de la fàbrica.
Aquest 2024, Blanxart celebra el setantè aniversari de la seva fundació.

Amb aquest itinerari descobrirem la història de Sant Joan Despí des dels seus inicis i fins a l’actualitat, tot passejant pels seus carrers i observant els seus edificis i infraestructures més emblemàtiques. Parlarem dels seus orígens en època romana, quan la zona era coneguda com a Vicomicià; continuarem amb l’època medieval i la història del petit poble nascut al voltant de l’església de Sant Joan Baptista; coneixerem la importància del riu Llobregat i del canal de la Infanta en el seu passat agrícola, i acabarem coneixent la importància de l’arribada del tren i dels estiuejants barcelonins.

El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt de construccions monàstiques obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències al voltant del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós.
El material principal que es va fer servir és el totxo vist, que atorga al conjunt una aparença mudèjar. L’església és d’intenció goticista de nau llatina, on destaca la volta del creuer, amb interessants reforços ornamentals, els finestrals amb els vitralls i les columnes.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister, que va sorgir l’any 1098 com un moviment de reforma i de canvi. A Barcelona, es van assentar per primer cop a prop de Vallvidrera el 1237, i van anar passant per diferents ubicacions fins que van acabar al monestir actual.

L’origen de la casa cal trobar-lo a mitjans del segle XVIII, com la resta de les grans masies que hi ha al carrer Major (la veïna Can Serra és del 1746). La primera família propietària de la qual tenim coneixement va ser la família Seguí, i, al segle XIX, la família Sandiumenge, que dona nom a la casa.
Aquesta antiga masia consta de dues plantes i golfes. La rehabilitació i reforma de l’any 2003 les va dur a terme l’empresa municipal ADSA. Malgrat algunes modificacions, com ara l’obertura de noves finestres per adaptar l’edifici a les necessitats actuals, es van conservar bona part dels volums de la casa.
A l’interior, hi trobem dotze apartaments de lloguer social per a gent gran de més de 65 anys. Aquests habitatges, d’entre 40 i 47 m2, disposen de menjador amb cuina office, un bany i un dormitori. L’edifici no té barreres arquitectòniques i els pisos disposen d’un sistema de calefacció i aigua calenta eficients mediambientalment. A l’exterior, els veïns poden gaudir d’una zona comunitària enjardinada.
Un dels elements més singulars de la casa són les pintures murals de l’escala, que actualment estan emmarcades, datades estilísticament entre els anys 1790 i 1810. Inicialment, aquest conjunt de pintures neoclàssiques adornaven la sala, i s’han recuperat i reinstal·lat en aquesta zona de pas.

Depuradora d’aigües residuals domèstiques i d’aigües industrials pretractades que dona servei a més de la meitat de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona, sanejant el tram final de la conca del Besòs. L’any 2005, coincidint amb la creació de la plaça del Fòrum, es va cobrir la planta i s’hi van construir unes infraestructures especials molt compactes amb dispositius de renovació d’aire i un sistema de rentatge químic d’olors molt sofisticat que redueix els impactes ambientals. Aquest fet va permetre adequar la infraestructura a l’entorn urbà on se situa i recuperar espai per als ciutadans. Actualment, es tracta de la depuradora amb més capacitat de processament de Catalunya.

Projecte que es centra en la simplicitat i l’ús de sistemes constructius de baix impacte ambiental amb una petjada de carboni molt reduïda.
Els materials es deixen en el seu estat natural, sense revestiments, fet que permet contenir el pressupost i dota a la casa de una materialitat especial. La casa s’organitza al voltant d’un espai central de certa monumentalitat al que es volquen totes les estances i serveix de regulador tèrmic. Proposta basada en el confort i la relectura de la tipologia de casa de cos. Ceràmica, calç, suro i fusta posen en valor els materials de l’arquitectura tradicional.

Reforma d’una casa entre mitgeres del segle XIX que, al llarg dels anys, va patir diverses intervencions que en van anar modelant l’estructura i la volumetria. El projecte dona protagonisme als antics murs de pedra i les mitgeres d’obra, afegint-hi noves capes de materialitat i fent present la història del lloc diferenciant el que existia del que s’hi ha incorporat.
La casa s’organitza al voltant d’un pati exterior que envolta i omple de llum el menjador, la cuina i la sala d’estar. Una gran claraboia central recull la llum natural i la distribueix a través de la nova caixa d’escala. D’aquesta manera, l’ampli espai central es converteix en un distribuïdor de claror que arriba a totes les estances a través de grans obertures als murs de l’escala, que es materialitza amb un bloc de formigó alleugerit que aporta una nova textura als materials existents.

El projecte consisteix en la construcció d’una torre de pràctiques per als bombers de la Vall d’Hebron que compleixi els requisits funcionals de l’activitat prevista i alhora ajudi a cohesionar l’entorn complex on se situa.
L’estructura vertical dissenyada es relaciona morfològicament amb el parc de bombers i el mercat, mentre que la seva materialitat connecta paisatgísticament amb els barris de Sant Genís i el Carmel, i alhora respon a criteris de durabilitat, manteniment, resistència als impactes i facilitat constructiva.
Es planteja una torre com un sistema obert que permet una gran flexibilitat i adaptació funcional als futurs canvis d’ús. Consisteix en una planta quadrada a partir d’una retícula de pilars i jàsseres de formigó que generen una malla tridimensional d’on s’obtenen quatre espais buits a cada planta que poden acollir múltiples situacions espacials. La gelosia de la façana garanteix una ventilació permanent i permet reduir la temperatura exterior, amb la qual cosa es podria fer servir com a futur refugi climàtic. A més, s’hi inclouen dotze nius de falciot per promoure la biodiversitat i acollir una espècie que freqüentava la serra de Collserola.

El recinte de la Maternitat, propietat de la Diputació i amb una superfície de 85.000 m², es va començar a construir el 1889 sobre la masia de Cal Cavaller, seguint un projecte de Camil Oliveres i Gensana, i va ser continuat després de la seva mort per General Guitart Lostaló i Josep Bori i Gensana. Els edificis, construïts fins a la dècada del 1910, estan influenciats pel primer modernisme, amb un disseny que afavoreix la llum i la ventilació per tal de millorar la salut dels infants.
Els pavellons es van bastir amb parets de pedra i maó vist, decorats amb ceràmica i detalls historicistes. A partir del 1920, s’hi van afegir nous pavellons per a mares, i la construcció va continuar fins al 1957.
El complex es divideix en dues parts: al sud, el nucli original, amb edificis simètrics organitzats al voltant d’un gran pati central, que inclouen pavellons com el de Lactància i l’Ave Maria; i al nord, edificis de disseny més dispers, com el pavelló Rosa, acabat el 1924, i el pavelló Blau, del 1942.
Malgrat la pèrdua de la funció original, el recinte manté un ús públic i educatiu, allotja diverses entitats públiques i escoles, i conserva una xarxa de túnels al subsol.

Dins l’edició del festival 48h Open House BCN 2024 les visites s’organitzen per edifici de forma independent, per més informació consulta la fitxa de cada edifici del següent llistat (enllaçada amb el seu nom):

– ANTIC PAVELLÓ DE LACTÀNCIA (PAVELLÓ MESTRAL)

– ANTIGUES CUINES (PAVELLÓ CENTRAL)

– ARXIU GENERAL DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA (PAVELLÓ XALOC)

– ANTIC PAVELLÓ AVE MARIA (DEPARTAMENT DE SALUT)