Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

Durant la reforma del casal d’entitats, es va descobrir un refugi de la Guerra Civil en molt bon estat que es troba just a sota de l’equipament. Les parets i el sostre són de maons de diferents tipus, per l’escassetat de materials, i disposava de llum elèctrica i pou. El Mas Guinardó, ara un casal d’entitats, era una masia del segle XV que deu la fesomia actual, amb un llenguatge classicista, a les intervencions fetes a finals del segle XIX, tot i que el capcer és modernista. Aquest edifici, amb 600 anys d’història, des d’on es van dirigir els atacs a Barcelona durant la Guerra de Successió, s’integra avui dins els Jardins de Frederica Montseny.

Situat entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Recinte Modernista, el centre Kàlida ofereix un refugi a les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, en el que és un clar exemple d’innovació social, raó per la qual aquest edifici està inclòs dins l’àmbit innovador del Campus Sant Pau Barcelona.

L’edifici està pensat al voltant del concepte arquitectura per cuidar i pren forma entorn de la calidesa dels materials, textures, colors, geometries i espai verd del recinte original. És un edifici de 400 m² distribuït en dues plantes: a la planta baixa, se situen espais flexibles oberts al jardí, 650 m², protegits per vegetació, murs i pèrgoles que els aïllen de l’Hospital i aporten privacitat als usuaris; a la primera planta, hi ha altres dependències, que miren a un menjador a doble alçada. La façana es materialitza amb un mur ceràmic que filtra la llum del Mediterrani, ajuda a ventilar i preservar la intimitat, i al mateix temps s’integra en el recinte històric a través del color, la textura i la composició.

Petita residència del segle XIX, construïda per a l’astrònom Josep Comas i Solà, reconvertida en equipament. Al nou projecte se li ha reconegut, en diferents ocasions, el baix impacte ambiental i el consum energètic reduït, fet que apareix, sobretot, en la creació d’un espai intermedi amb diferent comportament climàtic a l’estiu i a l’hivern: a l’estiu, l’espai funciona com un umbracle amb un tancament de vidre obert, un espai molt ventilat i dens en vegetació, que protegeix l’edifici del sobreescalfament, a l’hivern, el tancament resta tancat per crear efecte d’hivernacle i acumular la calor a les lloses de formigó massís del nou edifici, i la vegetació es poda per permetre la màxima captació solar.

Centre Internacional de Ciències Humanes i Socials patrocinat per la Unesco

Aquest edifici constitueix l’homenatge que va fer Josep Puig i Cadafalch a la tipologia de palau medieval barceloní, distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una escala que ens condueix al pis principal. En destaquen la pedra treballada de les façanes estucades blanques, la tribuna, d’estil gòtic, la porta principal i les dues torres laterals, cobertes amb teulada a quatre vessants. L’edifici, propietat de la Fundació ”la Caixa” i reformat el 2012, és un espai per impulsar el diàleg i el coneixement entre tots els agents que impacten en el món social. L’any 2024, la Unesco va reivindicar la trajectòria del Palau Macaya com a centre de debat i diàleg de referència, i el va reconèixer com Centre Internacional de Ciències Humanes i Socials.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista. Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes són una clara influència de Puig i Cadafalch, de qui l’arquitecte Antoni de Falguera va ser deixeble i col·laborador. En destaca, sobretot, l’espai interior anomenat la peixera, a partir del qual s’organitzen les aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de 130 metres quadrats queda tancat amb una claraboia envitrallada i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions i diferents esdeveniments.

Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

Exemple d’arquitectura catalana dels anys cinquanta que segueix l’ideari racionalista amb un projecte de dimensions proporcionades i rigor tecnològic. Situat a l’interior d’una illa de l’Eixample, l’edifici es caracteritza per una volumetria fragmentada molt ben articulada que aconsegueix una seqüència dinàmica d’espais. A l’exterior, uns patis responen a les necessitats d’il·luminació i ventilació del programa i, alhora, mantenen la voluntat d’Ildefons Cerdà de projectar interiors d’illa verds. A l’interior, els arquitectes aprofiten les possibilitats tècniques i expressives de les estructures de formigó armat que apareixen en aquell moment, i creen un espai diàfan amb grans obertures que dota de representativitat el vestíbul de l’edifici.
Actualment, l’edifici és la seu de Manifesta, la Biennal Nòmada Europea d’art i cultura contemporània que, l’any 2024 celebrarà la 15a edició. Manifesta crea esdeveniments transformadors específics per reimaginar, amb la ciutadania i les comunitats locals, com vivim, com treballem i com veiem els nostres futurs.

Centre d’arquitectura i recerca contemporània dedicat a fomentar la passió d’Enric Miralles per la innovació i l’experimentació en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, amb l’objectiu principal de preservar el seu llegat.

Està situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el Centre de Documentació i Arxiu Enric Miralles. La Fundació acull diversos tipus d’activitats, com ara workshops, festivals d’art i exposicions, que s’enfoquen tant en l’arquitectura contemporània com en l’arxiu de la fundació, particularment, en la col·lecció de maquetes, collages i dibuixos originals de l’arquitecte, del qual enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort.

Reforma d’una casa catalogada, situada en un dels carrers principals del call. La casa respon a una quarta part d’un antic palau del qual s’havien restaurat les façanes als anys seixanta i no es podien modificar. La intervenció ha volgut, sobretot, recuperar part del pati original: d’una banda, enderrocant forjats afegits que l’amagaven; de l’altra, construint-hi una nova escala d’acer que permet retrobar una presència imaginària de l’escala original medieval.