La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

La història del recinte de La Compañía Anónima de Hiladuras Fabra y Coats (1903-2005) comença abans que es constitueixi l’empresa i, en els seus més de cent anys d’història, s’ha anat transformant per adaptar-se a cada situació. Inicialment, a la parcel·la hi havia la fàbrica de la família Alsina (1853-1887), que va ser absorbida per una empresa britànica (1893-1903) que hi va construir la nau central. Amb la constitució de la Fabra i Coats (1903-1913), es van construir un magatzem de cotó i dos edificis auxiliars per al blanqueig i tintat, i es van renovar la sala de calderes i un edifici destinat a oficines. L’any 1919, es va incorporar a l’empresa l’antiga fàbrica del Rec, per a les seccions d’acabat; l’any 1965, es va iniciar la producció de fibres sintètiques i les naus es van reorganitzar tenint en compte els nous usos (magatzem de fil, taller de fibres sintètiques, cabdellat i plegat, condicionament i control de qualitat). Finalment, als anys vuitanta, la fàbrica es va quedar únicament els processos relacionats amb el tenyit, els acabats i el condicionament del fil. Actualment, les naus s’han transformat als usos actuals que necessita la ciutat, un pas més en l’evolució arquitectònica del recinte.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, fundat el 1401, és una de les institucions hospitalàries més antigues del món. Situat al Pla de l’Eixample de la ciutat de Barcelona ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà, l’Hospital té una llarga trajectòria històrica. Durant més de sis-cents anys, ha passat per diferents etapes: des de la beneficència medieval, el naixement de les especialitats mèdiques modernes o la incorporació de l’higienisme, amb la construcció del Recinte Modernista de Sant Pau de Lluís Domènech i Montaner, fins al model assistencial actual. Durant aquests més de sis segles, l’Hospital ha tingut tres ubicacions diferents i s’ha transformat mantenint en tot moment l’esperit humanista de dedicació a la salut i a les persones. 

Actualment, Sant Pau té unes instal·lacions capdavanteres i innovadores, i amb una gran capacitat de creixement. Tot això és possible gràcies a un equip de professionals molt humà i compromès, amb valoracions excel·lents per part d’usuaris i pacients. 

Construcció industrial formada per dues naus rectangulars a dues alçades i coberta a dos vessants que formen un pati central, presidit per la casa del vapor, pendent de restauració.

Va iniciar les activitats el 1881. La nau de la dreta és la seu de la biblioteca pública de Vilassar, amb espais molt diàfans a dos nivells. Destaca el paviment hidràulic del pis superior de la biblioteca, com l’estructura de voltes sobre pilars de fosa de tota l’estructura de la planta baixa.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs (1882) era un model innovador construït per subministrar aigua potable als barcelonins que, posteriorment, va integrar-se en un complex siderúrgic (1993). L’any 2010, es va iniciar un procés de recuperació de tot el conjunt per fer-lo accessible a la ciutadania. Aquest projecte de restauració és fidel a les dues construccions originals. Entre altres aspectes, ha rehabilitat la volta catalana en la formació d’escales interiors i exteriors de la Torre, i únicament ha introduït nous elements constructius en aquells casos imprescindibles (les dues edificacions originals estaven construïdes amb maó massís i s’hi han introduït nous elements metàl·lics, clarament diferenciables dels materials d’origen). S’ha fet un gran treball d’artesania per reproduir materials perduts o massa desgastats, i s’ha actuat amb molta delicadesa per mantenir la textura dels materials constructius de base sense perdre la tonalitat d’un envelliment natural. Tot plegat per conservar l’aspecte original del complex. La intervención realizada por los arquitectos Antoni Vilanova y Eduard Simó ha sido galardonada con el Premio Europa Nostra 2021 de Conservación, que concede la Unión Europea.

Antiga quadra del complex industrial de la Fabra i Coats, rehabilitada com a Centre d’Interpretació dels Tres Tombs. El projecte de rehabilitació parteix d’una sèrie de premisses: recuperar la materialitat essencial de la nau; l’existència d’una franja lliure entre Can Fontanet i l’edifici contigu; la futura creació d’una plaça interior pública del recinte Fabra i Coats, i la necessitat d’incrementar la superfície per situar-hi el nou programa. Aquestes premisses es materialitzen en l’aparició d’un nou cos annex a la nau que esdevé l’accés per a visitants i el punt d’articulació entre tot el programa. El volum annex es troba un metre i mig per sobre de la cota de la nau, fet que permet la creació i l’accés a un altell de fusta sobre les quadres. A l’interior, aquest altell esdevé alhora un mirador cap a la zona expositiva de carruatges i una sala polivalent multimèdia necessària per al seu ús museístic.

La nau G de l’antiga fàbrica de Fabra i Coats conté 46 habitatges de lloguer social per a gent jove i la nova seu de la Colla Castellera Jove de Barcelona. Aquesta seu ocupa quatre crugies del costat oest de la nau i la gran sala d’entrenament (10 x 10 x 10 metres) es configura a partir de l’anàlisi dels castells: estructures piramidals que funcionen, idealment, a compressió pura. Com més càrrega té un pis, més secció té, i el descens de càrregues es visualitza en la forma del castell i, per evitar–ne el col·lapse, es col·loquen les traves (pinya, folre i manilles). La nova estructura es concep de manera complementària a la del castell i funciona com una closca que crea un buit a l’interior.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

L’objectiu d’aquest itinerari a peu pel barri de Collblanc – la Torrassa és descobrir i recuperar l’origen i les característiques d’una tipologia d’habitatge que va sorgir a principis del segle XX per poder atendre les necessitats d’habitatge derivades de l’onada migratòria d’aquella època: les cases en passadís. A l’última dècada del segle XIX, la zona va experimentar un procés de transformació urbana que va comportar la seva urbanització progressiva. Els propietaris residents a Barcelona i l’Hospitalet centre van veure l’oportunitat d’adquirir aquests terrenys sense urbanitzar i emprendre un negoci lucratiu. Els animava un aparent esperit proteccionista en la construcció d’habitatge per a persones amb pocs recursos; no obstant això, en realitat, es tractava d’edificacions de baix cost i ràpida amortització. Aquests habitatges, caracteritzats per la superfície reduïda i un disseny que propiciava la insalubritat, van ser objecte de nombroses denúncies, per part dels mateixos residents, per les seves condicions de vida inadequades. Una de les façanes s’orientava a un passadís, que podia ser o bé central o bé lateral.