El pavelló Ave Maria està situat a la part sud del recinte, i forma part del nucli original d’edificis disposats al voltant d’un gran pati rectangular, amb una ordenació simètrica al llarg d’un eix central. Aquest pavelló, juntament amb el de Lactància (a l’altre costat de l’eix), és un dels dos edificis més grans i importants del conjunt. Aquests edificis responien a la necessitat d’oferir un espai higiènic, ben ventilat i amb accés a la llum natural, factors clau en la cura dels infants en aquell moment.
Arquitectònicament, el pavelló Ave Maria és un exemple clar del primer modernisme, un estil que combina funcionalitat amb una recerca estètica refinada. L’edifici està construït amb paredat de pedra combinat amb maó vist, un tret distintiu de molts edificis modernistes de l’època, i està decorat amb elements ceràmics, que hi aporten un toc ornamental. Les obertures de les finestres i les portes tenen formes diverses, emmarcades amb maó vist, i alguns detalls inclouen columnes i relleus amb influències historicistes.
L’interior del pavelló destaca per la funcionalitat, dissenyat per acollir infants en condicions òptimes, però també per la cura estètica, que reflecteix una síntesi entre funcionalitat i bellesa formal. Aquest enfocament es va mantenir en totes les construccions d’aquesta primera fase del recinte, garantint una coherència entre les diferents edificacions.
Al segle XX, després d’acabar la seva funció original com a centre d’acollida per a mares i infants, el pavelló Ave Maria va ser rehabilitat per adaptar-se a nous usos. A la dècada dels vuitanta, el pavelló va ser restaurat pels arquitectes Bosch, Botey i Cuspinera, una intervenció que va ser reconeguda amb el prestigiós premi FAD d’arquitectura, l’any 1983. Des d’aleshores, l’edifici allotja el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, amb què s’ha convertit en un exemple reeixit de reutilització del patrimoni arquitectònic.

El pavelló Xaloc, que originalment es va construir com a pavelló de les calderes, el 1893, i el pavelló adjacent de la bugaderia (construït el 1895), es van unificar en una restauració del 1987 a càrrec de Norman Cinnamond. Aquesta reforma va convertir-los en l’Arxiu Històric de la Diputació i va ser finalista dels premis FAD en la categoria de Reformes i Rehabilitacions. El pavelló es caracteritza per les xemeneies de ventilació, les grans obertures i la decoració de merlets al terrat, units per forja ornamental.

El pavelló central, que antigament allotjava les cuines, es va construir el 1903 seguint el projecte de Josep Bori i Gensana, després de la mort de Camil Oliveres. Aquest pavelló forma part del nucli original del recinte de la Maternitat, situat a la zona sud del complex. La construcció respecta l’ordenació simètrica i compositiva general del conjunt, que destaca per la qualitat arquitectònica, amb edificis d’obra vista i pedra. Aquest pavelló central, juntament amb altres dependències, va ser clau per al funcionament del recinte, subministrant menjar al complex, connectat amb altres edificis a través de túnels subterranis amb vagonetes.

El pavelló de Lactància és un dels cinc edificis que es van construir al sud del recinte, en un nucli original format per pavellons situats al voltant d’un pati rectangular, seguint una disposició simètrica. El pavelló de Lactància està situat a un costat d’aquest eix central, davant del pavelló Ave Maria, i es distingeix per l’arquitectura funcional, que respon a les necessitats de ventilació, higiene i accés a la llum natural, elements essencials per a la cura dels infants.
Aquest pavelló, com altres edificis del recinte, segueix l’estètica del primer modernisme, caracteritzat per l’ús de materials com el maó vist i la pedra combinada amb decoracions ceràmiques. Les obertures de portes i finestres estan emmarcades amb maó, i en alguns casos s’hi incorporen columnes i relleus de caràcter historicista. Aquests detalls aporten una qualitat arquitectònica notable tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici, on es combina la funcionalitat amb una recerca estètica acurada.
Les obres de construcció d’aquest pavelló es van acabar el 1910, però el recinte va continuar creixent amb nous edificis fins a la dècada del 1950. Amb el temps, el pavelló de Lactància va perdre la funció original, i actualment allotja escoles i altres serveis públics, mantenint la importància dins del conjunt de la Maternitat.

Actualment, el pavelló de la Lactància està ocupat pel Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat (CRID), la Delegació de Turisme, l’Àrea de Promoció Econòmica i Ocupació i l’Organisme de Gestió Tributària (ORGT).

El projecte de rehabilitació de l’antiga fàbrica Benet i Campabadal, convertida en la Biblioteca Montserrat Abelló i Soler, és obra de Ricard Mercadé i Aurora Fernández Arquitectes. L’edifici manté l’essència industrial, i hi destaca la nau principal, un espai esvelt i lluminós que recorda una església, pel ritme de les columnes i la il·luminació natural. La intervenció arquitectònica s’ha centrat a obrir l’espai, creant una connexió amb l’exterior gràcies a noves obertures. La catalogació patrimonial, que només incloïa la nau, va permetre conservar-ne el caràcter tot introduint-hi materials més càlids, com la fusta, per dotar-lo d’un ambient més acollidor. La biblioteca articula els dos espais de la fàbrica: la nau de producció i l’antic espai d’oficines, gràcies a buits i forats que harmonitzen ambdues arquitectures. El repte tècnic d’ocultar les noves instal·lacions s’ha resolt de manera que manté la identitat original de l’edifici.

L’àtic objecte de projecte se situa en un edifici racionalista de nou plantes del 1964, dissenyat per Jorge Dou, cosa que es reflecteix en la distribució original de llargs passadissos i espais compartimentats. L’objectiu de la reforma és aconseguir profunditat visual, amplitud espacial, ventilació creuada i llum natural, proposant un nou estàndard en la redistribució dels habitatges, dels anys seixanta i setanta.
L’estratègia de reforma consisteix en una redistribució radical dels espais, trencant amb el model d’espais servidors i servits propi de l’arquitectura moderna. L’objectiu és integrar la terrassa amb els espais comuns i inundar l’interior de llum natural des de les façanes, desvelant així les vistes a Montjuïc i diluint el límit entre l’interior i l’exterior a través de grans ventalls.
Es duu a terme la millora de l’eficiència energètica de l’àtic millorant la ventilació creuada, eliminant ponts tèrmics, aïllant la coberta, els murs i les finestres, i incorporant-hi filtres solars, cosa que fa que no es requereixi aire condicionat.

Reforma d’un habitatge que gira al voltant del color, la llum i la fusta amb l’objectiu principal de connectar funcionalment, espacialment i visualment la terrassa exterior amb l’interior, ja que durant molts anys s’havia donat l’esquena a aquest espai. Això s’aconsegueix construint un gran finestral que aporta llum a l’interior i crea aquesta fluïdesa entre l’interior i l’exterior. Com a conseqüència, la climatització se situa en el graó del deck de sortida a la terrassa, que forma una barrera perfecta contra el fred.
La distribució interior és flexible, amb la possibilitat d’afegir o reduir habitacions, per adaptar-se a les necessitats dels que viuen a l’habitatge. A l’exterior, dues grans claraboies que il·luminen l’aparcament de planta baixa interrompen la fluïdesa buscada: se soluciona fent un jardí elevat fins a l’altura dels barrets de les claraboies, cosa que ho dissimula i crea un espai diferenciador per relaxar-se i prendre el sol de tarda.

Es proposa una forma complexa com a resposta a un indret amb una gran barreja d’interferències urbanes. L’elecció d’aquesta forma parteix, d’una banda, del caràcter que adopta la façana principal com a teló de fons del solar; i, de l’altra, de les transformacions d’ús i concepte que s’operaran en aquesta zona gràcies a la connexió del corredor verd amb la plaça de Lesseps. En planta, això es tradueix en un perímetre romboidal que completa la morfologia iniciada per aquelles edificacions.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Edifici d’estil modernista per encàrrec de l’artista Josep Rius i Mestres (Barcelona, 1866-1958). Rius, amb vint anys, va fundar la indústria Casa Rius, dedicada a la indústria d’imatges religioses i pessebrista. Malgrat que no tenia formació econòmica i era totalment autodidacte, la seva natural habilitat artística el va portar a convertir-se en un dels escultors catalans més cotitzats de l’època, i podem trobar obres seves en edificis civils i religiosos.
Casa Rius és un complex format pel taller i un bloc d’habitatges, que es va construir per allotjar-hi empresa i família. El taller familiar es va mantenir amb diversos noms fins ben entrats els anys seixanta. Els darrers deu anys del segle XXI, la fàbrica va tancar i es va convertir en un magatzem.
La Fundació ACICAC (Agrupació de Cases de Innovació, Cultura i Art de Catalunya) va adquirir i restaurar la casa per convertir-la en un espai de transformació creativa. S’hi fan esdeveniments, residències d’artistes, espais gastronòmics i una àmplia programació cultural.

Edifici d’oficines de 24 plantes i 83 metres d’alçada, inaugurat l’any 1969, que es va dissenyar com a seu del Banco Atlántico i que va suposar un canvi significatiu en l’skyline de la ciutat de Barcelona, ja que va ser el primer a desenganxar-la del pla horitzontal per projectar-la verticalment. Aquest edifici emblemàtic és un exemple destacat de l’arquitectura del moviment modern, dissenyat per Francesc Mitjans i Santiago Balcells, inspirat en la Torre Pirelli de Milà, de Gio Ponti. Va ser el primer gratacel racionalista de Barcelona fins al 1970, quan es va completar la construcció de la Torre Colom.
El disseny de l’edifici n’adapta la planta lenticular a la geometria del xamfrà, integrant-lo harmoniosament en el context urbà de l’Eixample, i alhora s’orienta cap a l’avinguda Diagonal, aprofitant-ne la profunditat visual. La façana de l’edifici està formada, principalment, per un mur cortina que n’ocupa la major part, deixant unes franges d’ombra als vèrtexs, formades per pantalles portants revestides de marbre blanc, on se situen els nuclis de comunicació i serveis. L’estructura, innovadora en el moment en què es va construir, inclou quatre pilars metàl·lics al centre de gravetat de la planta i deixa la resta diàfan.
La torre, actualment propietat de Hines European Core Fund (HECF), s’ha rehabilitat recentment, per part de l’estudi Batlle i Roig i BGY, mantenint-ne l’emblemàtica façana de vidre, i alhora s’han actualitzat els espais interiors en termes de comoditat i usabilitat. Reanomenada Diagonal Vertical, la intervenció d’aquest edifici icònic en vol millorar l’eficiència energètica i reduir la petjada de carboni amb una façana de vidres fotovoltaics i vegetació autòctona. El projecte aspira a obtenir les certificacions WELL, LEED, Wiredscore i Smartscore, en la categoria Platí.
Un cop inaugurada, serà la seu de companyies de tot el món, oferint una experiència professional d’alta qualitat, així com també serveis i instal·lacions d’última generació, com ara un sky lobby, un gimnàs i un exclusiu rooftop.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.