El projecte original del Parc de la Ciutadella, dissenyat per Josep Fontserè l’any 1872, preveia l’existència d’un dipòsit d’aigua camuflat per una muntanya de terra en un extrem del parc. Tanmateix, l’any 1874, el mestre d’obres va rebre l’encàrrec de construir una font de petites dimensions i sense rellevància per al conjunt del parc. Les dimensions de la font encarregada es van anar engrandint fins a arribar a ser la Cascada Monumental que es coneix avui dia, situada a la zona del jardí romàntic del parc, i a la qual s’arriba per camins sinuosos. Les obres es van iniciar l’any 1875, i l’any 1888 s’hi va col·locar el conjunt escultòric.
La cascada es va alinear a l’eix de la Meridiana del Pla Cerdà i es va dissenyar amb un estil eclèctic. El monument s’estructura al voltant d’un cos central en forma d’arc triomfal, dues escalinates laterals simètriques i una font elevada (potser per recordar la muntanya inicial del projecte del 1872) envoltada per un llac artificial en dos nivells, formant un conjunt d’inspiració neoclàssica que contrasta amb el naturalisme d’alguns elements decoratius. A la part de darrere de la cascada, hi ha una gruta artificial amb un dipòsit d’aigua a la part superior. La font s’alimentava d’aigua d’un dipòsit situat al carrer de Wellington, de 15.000 m³ de capacitat, que regava la cascada i els jardins (actual biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra).

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

Per raons alienes a l’organització, aquest espai ja no forma part de la programació del festival.

El restaurant Direkte canvia d’entorn, des de la Boqueria fins a l’Eixample. El xef Arnau Muñío s’allibera de les limitacions dels 14 metres quadrats de Direkte Boqueria i amplia la capacitat de sala i cuina, però mantenint el concepte de barra japonesa que el caracteritza.

El Palau Güell va ser construït per Antoni Gaudí entre el 1886 i el 1890 per encàrrec de l’industrial, polític i mecenes barceloní Eusebi Güell Bacigalupi, i destaca per la concepció innovadora de l’espai i pel tractament de la llum. Gaudí introdueix al Palau solucions variades, basades en plantejaments molt personals i en formes expressives fruit de la seva imaginació, a partir de la utilització de materials nobles, com el marbre, la ceràmica i el ferro forjat, entre d’altres.
Des del 1945, és propietat de la Diputació de Barcelona, i va reobrir les portes el 2011, després de diverses restauracions. L’any 1984, va ser inscrit a la llista de Patrimoni Mundial per la Unesco, pel seu valor universal i excepcional. Es pot considerar que el Palau Güell conté l’essència de tota l’obra posterior de l’arquitecte, i esdevé imprescindible per entendre la seva arquitectura.

L’edifici forma part del conjunt de cases-fàbrica de la Ciutat Antiga del període 1808-1856, un model d’ocupació de l’interior del parcel·lari per una tipologia industrial que es va anar repetint durant els segles XVIII i XIX. Aquí és on Rafael Ramoneda, fabricant de teixits que ja era propietari de dues fàbriques a la ciutat, a la dècada del 1840, va fer enderrocar els edificis existents per construir-hi una casa-fàbrica, sota la direcció d’un mestre d’obres desconegut.
La fàbrica Ramoneda, després de la fallida de l’empresa, el 1868, va reduir les seves funcions industrials. Es van llogar els espais a altres empreses i l’ús predominant de l’edifici va passar a ser el residencial. L’edifici i altres del voltant que formaven part de la casa-fàbrica han subsistit fins avui, però amb algunes transformacions importants, sense que pugui identificar-se res més que tres dels quatre eixos de finestres i balcons i algunes obertures sota coberta.
Actualment, és la residència artística de Robert Llimós Oriol, on té establert el seu estudi i una galeria d’exposicions oberta al públic a la planta principal.

La seu de la Fundació Joan Brossa està ubicada en una part del que va ser la Seca Reial o la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó, un edifici documentat, per primera vegada, a mitjan segle XV, i situat al barri del Born de Barcelona.
Aquesta fàbrica ocupava l’actual illa de cases entre el carrer dels Flassaders, el carrer de la Seca i el carrer de les Mosques. Quan la Seca va cessar l’activitat, l’edifici es va dividir en diferents immobles i així ha arribat fins a l’actualitat.
Des del 2018, aquest espai ha estat cedit per l’Ajuntament de Barcelona per tal que la Fundació hi desplegui un projecte expositiu i d’activitats que esdevingui un indret de referència de l’univers brossià, de les escriptures radicals, de la performance i de les arts parateatrals. La remodelació de l’espai la va fer l’arquitecta Meritxell Inaraja i Genís, la mateixa persona que va remodelar l’Escenari Joan Brossa, inaugurat el 2011. De fet, la Fundació i l’Escenari disposen de tres connexions internes, tot formant un espai únic de 1.723 m2. Es tracta d’un conjunt versàtil, amb molta llum natural, que respecta les estructures i la volumetria com a memòria d’un passat històric significatiu.

Reforma d’un habitatge amb l’objectiu principal de millorar la privacitat dels diferents espais existents, resultants de conviure en un espai únic on la doble alçada i la inexistència de divisòries impedien la simultaneïtat d’activitats. Tot i així, es manté el caràcter d’aquest espai únic i la presència de la coberta vista, creant un filtre subtil i efectiu entre la planta altell i la principal, on s’integra la cuina amb el menjador ampliat, a través de fusteries transparents que aporten filtre acústic i unes cortines corredisses que hi aporten el visual.
Els acabats harmonitzen el sistema constructiu centenari de l’habitatge i li donen valor: parquet de fusta natural, que, juntament amb la coberta, aporta caràcter i caliu. La resta de materials són silenciosos: compleixen una funció des del punt de vista constructiu, però no destaquen visualment ni estilísticament.
La lluminària escollida per a l’espai de doble alçada completa el conjunt espacial: cables elèctrics negres dibuixen geometries en tres dimensions que, tot i la mida, creen un efecte de transparència i no carreguen el conjunt.

Edifici situat la rambla del Centre, emmarcat entre el Teatre del Liceu i el Teatre Principal. Es va reformar entre el 1863 i el 1864, amb el mestre d’obres Pere Casany, per encàrrec de la família Güell. Va ser la residència d’Eusebi Güell al llarg d’una dècada, fins al seu matrimoni.
Des de l’any 1892, al principal s’hi ubica el Centro Galego de Barcelona. Aquesta institució manté el ferm compromís de mantenir la identitat gallega i projectar la cultura de Galícia a Catalunya, desenvolupant activitats per divulgar la idiosincràsia, la cultura i els costums gallecs entre els socis, els seus descendents i el públic en general. Disposa de la Biblioteca Otero Pedrayo, especialitzada en temes gallecs, amb obres de literatura, història, geografia, tradicions populars, música, guies de Galícia i bibliografia sobre el Camí de Santiago, entre d’altres.

La Casa Vilella, avui Hotel-Restaurant Casa Vilella, és un edifici d’estil noucentista amb alguns elements del llenguatge modernista, però, en general, eclèctic noucentista, que es va construir a partir del 1919, seguint les ordres de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. La casa la va encarregar Joan Vilella Estivill, un banquer i empresari destacat que es va voler construir un xalet al passeig Marítim de Sitges. Aquesta casa va ser una de les primeres que es van construir al nou passeig sitgetà. Així, doncs, va ser una casa d’estiueig fins als anys trenta. Durant la Guerra Civil, va acollir nens refugiats, però la casa d’acollida es va desmantellar el 1939. Als anys seixanta, amb el boom del turisme, va esdevenir la Residència Helvètica, activitat que va durar fins als anys noranta. Des dels anys noranta fins al 2017, la casa va estar abandonada. Gràcies a la nova adquisició, la casa va passar d’estar en clar deteriorament a recuperar l’esplendor, oberta com a hotel-restaurant.

El Palau del Rei Moro és un edifici gòtic que es devia construir cap al 1390 (segle XIV). Tant el Palau com el contigu Estudi Vidal es corresponien amb habitatges grans i rics de l’època medieval. Les seves parts posteriors formaven la muralla, i als seus peus hi ha el carrer de la Vall, que no és altra cosa que l’espai terraplenat que antigament era el fossat o la vall a peu de muralla que feia el tomb a la vila tot resseguint-ne la part exterior per tal de dificultar atacs d’enemics exteriors. No va ser fins a finals del segle XIX i principis del XX que certa gent es va interessar pels casals i, així, va evitar que s’alteressin. En aquell moment, es van reformaren els interiors i la torre, però la façana es manté tal com estava al segle XIV. El Palau del Rei Moro és, actualment, propietat de l’Ajuntament de la vila. L’Agrupació de Balls Populars de Sitges hi fa estada, pràcticament de manera ininterrompuda, des que es va fundar, l’any 1978, i ara hi conviu amb el Grup Pessebrista de Sitges, la Colla Jove de Castellers de Sitges i, entre d’altres, la SACA, col·lectius dedicats a festejar, conservar i promoure el folklore sitgetà i la cultura popular del nostre país.

Cebrià Camprubí, famós roserista, va demanar a Josep Maria Jujol que li construís aquesta casa a la finca agrícola de Cornellà de Llobregat dedicada al conreu de roses i plantes de la família.
L’edifici està format per diferents volums rectangulars interconnectats i a diferents altures, a excepció del cos circular de l’escala, adossada a la torre mirador. La decoració exterior està formada per esgrafiats que remeten a sants i deesses relacionades amb l’agricultura, un pagès feinejant, els ocells característics de l’arquitecte i la referència constant a la professió del seu propietari: el cultiu de les roses. La façana, pintada de color rosa suau, també reforça aquesta idea.
A part de l’esgrafiat, altres tècniques que va fer servir Jujol a l’hora de construir l’edifici són el trencadís i la forja.

La recerca al Sant Pau – Campus Salut Barcelona es basa en una aposta ferma per la innovació i el talent, posicionant així el centre en l’avantguarda en l’àmbit de la investigació científica, amb el big data i la intel·ligència artificial com a palanques de transformació i millora de la salut de les persones.

FUNDACIÓ KÀLIDA