La Masia Torribera, situada dins el recinte que porta el mateix nom, és el resultat de les successives modificacions d’una masia d’origen medieval. Al segle XVIII va ser ampliada pels monjos de Sant Jeroni de la Murtra per necessitats de tipus agrícola, i el 1922 la masia va ser adquirida per la Mancomunitat de Catalunya per instal·lar-hi un sanatori mental. En aquell moment, es va reformar d’acord amb els corrents neoclàssics del moment, i la recent rehabilitació ha permès adequar l’edifici per a ús administratiu i docent del Campus de l’Alimentació.

Construcció industrial formada per dues naus rectangulars a dues alçades i coberta a dos vessants que formen un pati central, presidit per la casa del vapor, pendent de restauració.

Va iniciar les activitats el 1881. La nau de la dreta és la seu de la biblioteca pública de Vilassar, amb espais molt diàfans a dos nivells. Destaca el paviment hidràulic del pis superior de la biblioteca, com l’estructura de voltes sobre pilars de fosa de tota l’estructura de la planta baixa.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs (1882) era un model innovador construït per subministrar aigua potable als barcelonins que, posteriorment, va integrar-se en un complex siderúrgic (1993). L’any 2010, es va iniciar un procés de recuperació de tot el conjunt per fer-lo accessible a la ciutadania. Aquest projecte de restauració és fidel a les dues construccions originals. Entre altres aspectes, ha rehabilitat la volta catalana en la formació d’escales interiors i exteriors de la Torre, i únicament ha introduït nous elements constructius en aquells casos imprescindibles (les dues edificacions originals estaven construïdes amb maó massís i s’hi han introduït nous elements metàl·lics, clarament diferenciables dels materials d’origen). S’ha fet un gran treball d’artesania per reproduir materials perduts o massa desgastats, i s’ha actuat amb molta delicadesa per mantenir la textura dels materials constructius de base sense perdre la tonalitat d’un envelliment natural. Tot plegat per conservar l’aspecte original del complex. La intervención realizada por los arquitectos Antoni Vilanova y Eduard Simó ha sido galardonada con el Premio Europa Nostra 2021 de Conservación, que concede la Unión Europea.

Antiga quadra del complex industrial de la Fabra i Coats, rehabilitada com a Centre d’Interpretació dels Tres Tombs. El projecte de rehabilitació parteix d’una sèrie de premisses: recuperar la materialitat essencial de la nau; l’existència d’una franja lliure entre Can Fontanet i l’edifici contigu; la futura creació d’una plaça interior pública del recinte Fabra i Coats, i la necessitat d’incrementar la superfície per situar-hi el nou programa. Aquestes premisses es materialitzen en l’aparició d’un nou cos annex a la nau que esdevé l’accés per a visitants i el punt d’articulació entre tot el programa. El volum annex es troba un metre i mig per sobre de la cota de la nau, fet que permet la creació i l’accés a un altell de fusta sobre les quadres. A l’interior, aquest altell esdevé alhora un mirador cap a la zona expositiva de carruatges i una sala polivalent multimèdia necessària per al seu ús museístic.

La nau G de l’antiga fàbrica de Fabra i Coats conté 46 habitatges de lloguer social per a gent jove i la nova seu de la Colla Castellera Jove de Barcelona. Aquesta seu ocupa quatre crugies del costat oest de la nau i la gran sala d’entrenament (10 x 10 x 10 metres) es configura a partir de l’anàlisi dels castells: estructures piramidals que funcionen, idealment, a compressió pura. Com més càrrega té un pis, més secció té, i el descens de càrregues es visualitza en la forma del castell i, per evitar–ne el col·lapse, es col·loquen les traves (pinya, folre i manilles). La nova estructura es concep de manera complementària a la del castell i funciona com una closca que crea un buit a l’interior.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

Bloc d’habitatges d’estil modernista, de planta baixa i quatre plantes pis d’alçada, situat en una parcel·la que fa cantonada. Tot i aquesta ubicació, el projecte renuncia a crear dues façanes principals i s’estructura com un bloc entre mitgeres: una façana principal sobre el carrer Gran de Gràcia i una façana secundària sobre el carrer de Santa Eugènia. La façana principal és simètrica respecte a l’eix vertical de la porta d’accés: a cada banda hi ha dos balcons (convertits en tribunes al pis principal) i el coronament es fa amb dos frontons esglaonats que s’allarguen cap a la façana del carrer lateral (senzilla i plana). A l’edifici destaquen elements ornamentals com els sotabalcons amb trencadís de colors, arrambadors ceràmics, elements de ferro forjat, emmarcats escultòrics de les obertures, esgrafiats de façana amb blanc sobre verd i vitralls de les tribunes, entre d’altres.

El recorregut combina medi ambient i història, i mostra el passat agrícola de la zona del Samontà, zona d’esbarjo per a la població de Sant Joan Despí fins a la primera meitat del segle XX. Posteriorment, amb la industrialització i el fort moviment migratori, la zona es va degradar, fins que el 1991 es van iniciar les obres de recuperació, fins a transformar-se en l’actual parc metropolità, molt vinculat amb els barris de les Planes i Residencial Sant Joan.