La seu de l’AMB està situada en un conjunt de cinc edificis –un d’aïllat, l’edifici A, i un conjunt de quatre edificis més concatenats–, projectats el 1973 per l’estudi Mitjans-Borrell. El conjunt respon a una composició unitària, amb façanes còncaves i una planta allargada que genera un ampli espai central. L’estructura de formigó armat amb pantalles perpendiculars a façana permet grans espais diàfans, mentre que el mur cortina original de vidre i alumini conferia transparència i ritme a l’edifici, amb una imatge identitària molt característica, definida per les lames blanques verticals i orientables de la pell de façana. La proposta arquitectònica de Francesc Mitjans per als edificis d’oficines del Consorci de la Zona Franca troba paral·lelismes evidents amb l’edifici Estel, de l’avinguda de Roma, projectat pel mateix arquitecte a la mateixa època.

Recentment, l’estudi DATAAE ha rehabilitat parcialment l’edifici A, tot preservant-ne l’essència. La intervenció a la planta baixa ha recuperat el vestíbul com a espai central i polivalent, organitzat entorn dels serveis d’atenció ciutadana, sales de reunió i una nova cafeteria vinculada al jardí. La nova façana incorpora una pell d’acer i vidre amb alta eficiència energètica i possibilitat d’obertura total en determinats punts, i millora la relació amb l’exterior. El projecte introdueix criteris de sostenibilitat i flexibilitat —amb sistemes de ventilació natural i enllumenat eficient—, i adapta un edifici emblemàtic dels anys setanta, amb una alta activitat diària, a les necessitats contemporànies de confort, eficiència i servei públic.

Per accedir a l’edifici es demanarà un document d’identitat.

Situats a l’interior d’un antic magatzem tèxtil al barri de l’Eixample, a les plantes baixes de la Casa Antònia Puget i la Casa Felip, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas són un centre d’art contemporani dedicat a difondre i posar en valor l’obra d’artistes catalans. El seu programa expositiu combina mostres temporals i retrospectives que permeten descobrir figures consolidades i emergents. L’edifici, rehabilitat respectant la seva estructura original, ofereix sales àmplies i lluminoses que mantenen el caràcter industrial de l’espai.

La intervenció s’emmarca en una tipologia molt característica del teixit urbà de Badalona: una casa entre mitgeres amb un badiu al fons, una casa estreta i profunda, amb poca llum natural i escassa ventilació. El repte era transformar aquest espai allargassat en una llar lluminosa, oberta i amb sensació d’amplitud. Per aconseguir-ho, s’ha plantejat un buidat central que travessa la casa i actua com a claraboia interior. Aquest gest no només aporta llum natural i ventilació creuada, sinó que també genera una nova percepció d’espai, més ample i habitable. L’interior deixa de ser un passadís fosc per convertir-se en una successió d’espais connectats i oberts. Un altre dels criteris principals ha estat respectar la façana existent al carrer, mantenint així la coherència amb el context urbà. Les ampliacions i noves obertures es concentren cap al pati posterior, on la casa pot créixer i obrir-se sense alterar la seva presència històrica a la via pública. Aquesta combinació entre preservació i transformació permet donar una nova vida a la casa, adaptant-la a les necessitats actuals sense perdre el caràcter propi de la seva tipologia original.

Lumen’s és un estudi d’il·luminació i showroom amb més de quaranta anys d’experiència. Especialistes en projectes integrals, ofereixen des del disseny tècnic fins a la instal·lació i el control domòtic, sempre amb l’objectiu de crear atmosferes úniques. El seu espai al Poblenou, situat al passatge de Carlota Mena, conserva l’empremta d’una història industrial que avui conviu amb la creativitat i la innovació.

Situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquest nou equipament municipal que es va inaugurar el 2023 esdevé un projecte pioner a la ciutat, ja que combina en un mateix edifici un casal de gent gran i una residència temporal per a persones adultes en risc d’exclusió social. L’edifici, format per dos volums superposats i interconnectats, té una superfície construïda d’uns 1.775 m², amb accessos diferenciats però espais compartits, com el menjador i l’espai exterior.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.

La Sala de Calderes forma part del conjunt patrimonial de l’antic recinte industrial Fabra i Coats, un espai únic a Catalunya, perquè encara conserva el sistema energètic complet i no alterat d’una gran fàbrica tèxtil. Construïda a principis del segle XX, era el cor energètic de la planta: hi arribaven les diferents fonts d’energia que alimentaven tot el recinte –vapor, fueloil, gas i electricitat– en funció del moment històric i dels avenços tecnològics.

L’any 1903, va néixer la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra i Coats, fruit de la fusió entre la família Fabra i la multinacional escocesa Coats. La fàbrica, dedicada a la producció de fils de cosir i xarxes de pesca, va tenir una gran influència en la vida social i econòmica del barri de Sant Andreu. Durant més de vuitanta anys, Fabra i Coats va ser un referent d’innovació industrial i un agent actiu en la promoció dels drets laborals. La crisi dels anys setanta, la reconversió industrial i la globalització van portar a tancar-a definitivament, el 2005.

La recuperació arquitectònica de la Sala de Calderes, de grans dimensions i amb una àmplia documentació històrica associada, ens permet endinsar-nos en la memòria tècnica i social de la Barcelona industrial. L’espai ofereix un testimoni excepcional sobre el funcionament d’una instal·lació energètica industrial i sobre la transformació del recinte en un centre cultural i patrimonial viu al segle XXI.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

Situada dins del conjunt assistencial de les Llars Mundet, aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Manuel Baldrich i inaugurada l’any 1957, amb una clara inspiració en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto. Forma part d’un ambiciós projecte residencial i sanitari finançat per l’empresari català Artur Mundet, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de col·lectius vulnerables.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.

Situat al districte tecnològic 22@, l’edifici Media-TIC és una icona de l’arquitectura digital i sostenible a Barcelona. Dissenyat per Enric Ruiz-Geli (Cloud 9), aquest edifici intel·ligent de vuit plantes combina recerca tecnològica, innovació formal i eficiència energètica per respondre als reptes del segle XXI.

El projecte aposta per una arquitectura bioclimàtica activa: la façana sud està recoberta per una pell d’ETFE —un polímer transparent i ultralleuger—, amb cambres inflables que regulen la llum i la temperatura interiors. Aquesta solució redueix la demanda energètica en més d’un 20%. Les estructures metàl·liques es deixen a la vista i defineixen una retícula que respon als usos flexibles dels espais interiors, pensats com a plataformes obertes per al coneixement i la col·laboració.

Pensat com un node d’activitat del sector TIC, el Media-TIC acull espais per a empreses emergents, centres de recerca i serveis digitals. És una arquitectura que connecta el món físic amb el digital, capaç de gestionar informació en temps real i adaptar-se als usuaris.

El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

El recinte de Can Batlló és un complex fabril fundat per Joan Batlló i Barrera i construït entre el 1878 i el 1880. La Nau 4 actual és una reedificació d’un edifici anterior, que originalment estava orientat de nord a sud. L’edifici actual, amb les cobertes orientades d’est a oest, es va construir entre el 1947 i el 1955, substituint l’estructura anterior (1907-1923). Durant les obres de rehabilitació, es van trobar restes arqueològiques neolítiques i romanes, fet que afegeix valor històric al lloc.

La Nau 4 de Can Batlló s’ha rehabilitat integralment amb criteris de sostenibilitat ambiental i social, i s’ha convertit en el primer edifici públic de Barcelona amb auditoria energètica. El projecte ha volgut conservar l’esperit de l’arquitectura industrial original, mantenint elements històrics com les estructures metàl·liques, els murs de fàbrica i les cobertes amb dent de serra. També s’han reutilitzat materials existents, com fusta, totxos, teules i paviments hidràulics, i s’han integrat solucions sostenibles, com plaques fotovoltaiques, sistemes de geotèrmia, ventilació natural i finestres d’alta eficiència. Les instal·lacions són vistes, per facilitar-ne el manteniment, i l’edifici s’ha dissenyat seguint els principis de l’economia circular, amb una distribució interior flexible basada en contenidors modulables dins l’estructura original de la nau.

Actualment, la Nau 4 és un equipament de referència per a l’economia social i solidària, considerat el pol més gran d’Europa en aquest àmbit. L’edifici acull una gran varietat d’usos repartits en dues plantes: aules, tallers, zones de cotreball, espais per a empreses viver, sales polivalents, serveis comuns (com ara cafeteria, lavabos, sales de reunions) i espais administratius. L’accés és totalment accessible i està adaptat a tothom, amb ascensors, recorreguts accessibles i bucles inductius. A escala patrimonial i artística, es mantenen visibles les ferides dels diferents usos històrics i s’ha respectat l’estructura original de l’edifici, reforçant-ne el valor arquitectònic dins del conjunt de Can Batlló.

El projecte Fernando Poo consisteix en la reinterpretació de la planta baixa d’un edifici del segle XIX situat al barri del Poblenou de Barcelona, per transformar-la en un espai híbrid que combina habitatge i lloc de treball. Aquest projecte forma part de la investigació Proyectar el vacío, que defensa una nova concepció de l’habitatge com a infraestructura d’ús i no com a mercaderia.

En un context en què les fronteres entre espai domèstic i espai laboral es desdibuixen, el projecte proposa una arquitectura flexible i transformable, capaç d’adaptar-se a usos canviants. Es parteix d’un espai diàfan i sense memòria històrica aparent, on es deixen a la vista els materials originals per afavorir la transpiració dels murs i evitar humitats.

La proposta combina dues estratègies: l’acumulació del programa funcional i l’emmagatzematge en el perímetre, i la incorporació d’un volum central que conté serveis i elements mòbils per dividir l’espai segons les necessitats. Aquesta organització genera una sèrie de buits amb múltiples possibilitats d’ús. Finalment, la intervenció a la façana posterior i l’ús de materials clars busquen millorar la lluminositat d’un espai potencialment fosc.

L’Hospital d’Atenció Intermèdia del Parc Sanitari Pere Virgili està situat dins d’un entorn hospitalari consolidat i una topografia urbana singular. L’edifici respon a una arquitectura funcional i adaptada a les necessitats específiques de la rehabilitació i la recuperació clíniques, amb espais pensats per oferir una atenció integral, llum natural, circulacions accessibles i àrees terapèutiques especialitzades.

El centre acull serveis com l’hospital de dia, unitats de fisioteràpia i teràpia ocupacional, i desenvolupa projectes innovadors centrats en la millora del benestar i l’autonomia dels pacients. L’edifici forma part d’un model d’atenció que prioritza la qualitat de vida, l’activitat funcional i el retorn segur a l’entorn domiciliari.

El col·lectiu Ruderal neix a Vallcarca per defensar el dret a l’habitatge i lluitar contra l’especulació al barri, amb l’objectiu de promoure models alternatius que ajudin a reconstruir el teixit comunitari. El model de cessió d’ús es basa en la propietat col·lectiva i el dret d’ús dels habitatges per part de les persones sòcies, mitjançant una aportació inicial i quotes mensuals, tot garantint estabilitat i assequibilitat sense ànim de lucre.

L’edifici, dissenyat amb criteris de sostenibilitat i amb una arquitectura que busca integrar-se amb l’entorn, connecta el carrer amb uns horts públics a través d’un volum permeable i obert. Es construeix al voltant d’un gran pati central, que actua com a espai de trobada i accés als habitatges, i incorpora espais comuns, com bugaderies, sales d’ús compartit, una coberta activa i un aparcament per a bicicletes. Amb diverses tipologies d’habitatge que responen a formes de vida diverses, el projecte vol ser una eina per garantir el dret a l’habitatge, fomentar la vida comunitària i promoure un model urbà més just i sostenible.

Amb origen a la dècada de 1930 com a hospital militar, l’actual edifici històric del Parc Sanitari Pere Virgili forma part d’un recinte sanitari amb un marcat valor arquitectònic i urbanístic. Concebut inicialment com a infraestructura amb un ús exclusivament militar, la seva arquitectura respon als criteris constructius de l’època: solidesa, funcionalitat i sobrietat formal. Destaca per la presència de galeries subterrànies, espais de comunicació vertical i grans volums organitzats en pavellons.

Amb la seva reconversió, a final del segle XX, l’edifici esdevé part d’un complex públic obert a la ciutadania, on l’accessibilitat, la llum natural i les zones verdes passen a tenir un paper fonamental. Actualment, allotja serveis sanitaris i gestiona infraestructures dins d’un espai de més de 50.000 m², gairebé la meitat dels quals estan destinats a espais verds. Des del 1999, forma part del Parc Sanitari Pere Virgili, una institució pública referent en salut, docència i recerca.