La seu de l’AMB està situada en un conjunt de cinc edificis –un d’aïllat, l’edifici A, i un conjunt de quatre edificis més concatenats–, projectats el 1973 per l’estudi Mitjans-Borrell. El conjunt respon a una composició unitària, amb façanes còncaves i una planta allargada que genera un ampli espai central. L’estructura de formigó armat amb pantalles perpendiculars a façana permet grans espais diàfans, mentre que el mur cortina original de vidre i alumini conferia transparència i ritme a l’edifici, amb una imatge identitària molt característica, definida per les lames blanques verticals i orientables de la pell de façana. La proposta arquitectònica de Francesc Mitjans per als edificis d’oficines del Consorci de la Zona Franca troba paral·lelismes evidents amb l’edifici Estel, de l’avinguda de Roma, projectat pel mateix arquitecte a la mateixa època.

Recentment, l’estudi DATAAE ha rehabilitat parcialment l’edifici A, tot preservant-ne l’essència. La intervenció a la planta baixa ha recuperat el vestíbul com a espai central i polivalent, organitzat entorn dels serveis d’atenció ciutadana, sales de reunió i una nova cafeteria vinculada al jardí. La nova façana incorpora una pell d’acer i vidre amb alta eficiència energètica i possibilitat d’obertura total en determinats punts, i millora la relació amb l’exterior. El projecte introdueix criteris de sostenibilitat i flexibilitat —amb sistemes de ventilació natural i enllumenat eficient—, i adapta un edifici emblemàtic dels anys setanta, amb una alta activitat diària, a les necessitats contemporànies de confort, eficiència i servei públic.

Per accedir a l’edifici es demanarà un document d’identitat.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació (IMHAB), ha dut a terme la rehabilitació integral d’un edifici al carrer Hospital, per incorporar-lo al parc públic d’habitatge. El projecte, que ha comptat amb una subvenció dels fons europeus Next Generation UE, ha permès crear 17 habitatges i 1 local, millorant-ne l’accessibilitat i aplicant criteris d’eficiència energètica i sostenibilitat. Tots els habitatges es destinen a lloguer assequible per a joves i s’adjudicaran entre les persones inscrites al Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial de Barcelona que compleixin els requisits de la convocatòria.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació (IMHAB), ha dut a terme la rehabilitació integral d’un edifici històric al carrer Botella, incloent-hi la restauració dels esgrafiats barrocs de la façana, per incorporar-lo al parc públic d’habitatge. El projecte, que ha comptat amb una subvenció dels fons europeus Next Generation UE, ha permès crear 11 habitatges, 4 oficines i 2 locals, aplicant criteris d’eficiència energètica i sostenibilitat. Tots els habitatges es destinaran a habitatge públic en règim de dret de superfície i s’adjudicaran a través del Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial de Barcelona entre les persones inscrites que compleixin els requisits de la convocatòria. D’aquesta manera, es contribueix a ampliar l’oferta assequible al barri del Raval.

La Casa Fullà, reformada per studio PER, recupera un edifici racionalista emblemàtic dels anys 70 projectat per Clotet i Tusquets. L’especial relació entre el solar i les alineacions del pati d’illa va generar una gran mitgera al pati interior. Amb voluntat de suavitzar-ne la presència, l’edifici es va tractar íntegrament amb els mateixos materials i recursos constructius propis de les mitgeres tradicionals de Barcelona, per tal que els veïns percebin aquesta façana com una més, i no com un darrere.

El projecte mostra una gran atenció per temes com la convivència —amb un accés comú ampli que vol esdevenir lloc de trobada—, la diversitat —amb una àmplia varietat de tipologies d’habitatges— i la llum natural —amb claraboies que aprofiten l’espai dels àtics per il·luminar els pisos inferiors. També s’exploren solucions per millorar la privacitat i la ventilació en banys i cuines interiors. Una obra que demostra que l’arquitectura domèstica pot ser tant innovadora com compromesa amb l’entorn urbà.

Situats a l’interior d’un antic magatzem tèxtil al barri de l’Eixample, a les plantes baixes de la Casa Antònia Puget i la Casa Felip, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas són un centre d’art contemporani dedicat a difondre i posar en valor l’obra d’artistes catalans. El seu programa expositiu combina mostres temporals i retrospectives que permeten descobrir figures consolidades i emergents. L’edifici, rehabilitat respectant la seva estructura original, ofereix sales àmplies i lluminoses que mantenen el caràcter industrial de l’espai.

La pèrgola de Villa Condal (Casa Rovira) forma part del jardí d’una parcel·la al teixit de ciutat jardí de Sitges conformada per El Vinyet i Terramar, urbanitzacions desenvolupades a la primera part del segle XX. El jardí es va construir a principis dels anys 50 segons projecte de l’arquitecte Fernando de la Escosura que va incloure la piscina amb torre de salts, pèrgola i pista de ball, de sota de la pèrgola es situa el bar i dos habitacions amb lavabos. Aquestes tres peces formen un conjunt arquitectònic coherent, caracteritzat per la seva lleugeresa racionalista.
La finca que es coneix pel nom de la casa que es va construir l’any 1926, que ja no existeix, representa les tendències socials i arquitectòniques en diversos moments del segle XX a Catalunya. El Noucentisme de les cases que van construir els indians, la arquitectura de l’oci dels primers estiuejants i l’arquitectura del turisme.
El valor patrimonial de la pèrgola és inqüestionable per la seva gosadia en el disseny però també per la seva capacitat de crear façana tant cap el carrer com cap el jardí. Tanmateix és i ha estat un element configurador de la finca, en el passat i actualment forma part del Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i catàleg del municipi de Sitges des del 1991.

El Palau Robert és un palauet privat d’estil classicista construït entre el 1897 i el 1903 com a residència de Robert Robert i Surís, financer gironí i marquès de Robert. L’edifici s’ubica en un dels punts més emblemàtics de la ciutat, a la confluència entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. El projecte va ser adjudicat per concurs a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, i les obres van ser dirigides per Joan Martorell i Montells. L’edifici es va construir amb pedra de la muntanya del Montgrí, un material que contribueix al seu caràcter sòlid i noble.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.

Masia d’origen medieval documentada des del segle XI, profundament reformada entre els segles XVII i XVIII, moment en què pertanyia al comte de la Rosa. L’edifici actual conserva l’estructura típica de les masies senyorials: planta baixa per als masovers, planta noble amb les sales principals i planta superior amb els dormitoris.

El recorregut permet descobrir com era la vida a pagès fins a inicis del segle XX i entendre les transformacions del camp català durant l’època moderna. Es visiten espais com el celler, la sala de cups, les premses, la cuina, el safareig i les estances nobles.

Una part de la masia està dedicada al pintor i escenògraf Antoni Ros i Güell, l’últim propietari abans que l’Ajuntament de Badalona n’assumís la titularitat. Actualment, acull la seu de l’Escola de Natura Angeleta Ferrer i una petita capella adossada, construïda posteriorment.

Situada en un turó que domina la façana marítima de Sitges, l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla és un dels símbols més reconeixibles de la vila. D’estil barroc i construïda entre el 1665 i el 1672, presenta una composició monumental amb tres naus i dues torres. La torre de l’esquerra és el comunidor, amb el rellotge municipal, i la de la dreta, acabada el 1863, és el campanar neoclàssic, amb cúpula, pinacles i una imatge de la Puríssima que corona els seus més de 40 metres d’alçada.

A l’interior, el temple conserva un destacat patrimoni artístic, amb retaules barrocs, pintures murals de Pere Pruna i Darius Vilàs, escultures de Pere Jou i un orgue barroc del 1697. El retaule renaixentista de Sant Bartomeu i Santa Tecla, obra de Nicolau de Credença, i diversos sepulcres medievals completen un conjunt ric en història i art que, gràcies a la tasca de preservació, avui es presenta com un veritable museu barroc viu.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

Sota l’espectacular escalinata de fonts i cascades que connecta la plaça d’Espanya amb el Palau Nacional, s’amaga una de les infraestructures més sorprenents de Montjuïc: les galeries tècniques que donen suport al complex sistema hidràulic i escenogràfic que va concebre Carles Buïgas per a l’Exposició Internacional del 1929.

Aquest recorregut subterrani, que habitualment és inaccessible, permet descobrir l’enginyeria oculta que fa possible els jocs d’aigua, llum i música de la Font Màgica i el seu entorn. La galeria recorre el tram final de les cascades i acull sales de màquines originals, sistemes de bombeig, dipòsits, conduccions i túnels de manteniment.

Ampliació i transformació de l’edifici de l’Escola Pia de Sitges per integrar-lo en l’entorn urbà, millorar-ne l’eficiència energètica i adaptar-lo a les noves necessitats pedagògiques, garantint la seva permanència al nucli antic i convertint-lo en un equipament que fomenta la pertinença, activa els vincles socials i promou la sostenibilitat, l’equitat i la igualtat.

La transformació dels espais de l’Escola Pia de Sitges parteix de la necessitat d’adaptar l’arquitectura a les noves necessitats pedagògiques, i alhora millora la seva integració en l’entorn, el nucli antic de Sitges. A partir del reconeixement dels potencials de l’edifici existent, es planteja una intervenció mínima que optimitza els recursos disponibles i redueix al màxim l’empremta de la nova edificació. Les estratègies principals consisteixen en: baixar el pati a la cota de carrer, la qual cosa permet convertir el soterrani en una nova planta baixa amb connexió directa a l’exterior; construir una ampliació que funciona com un sòcol al voltant del pati, completant el conjunt funcional i dotant-lo d’una nova façana que s’obre cap al carrer; incorporar una façana bioclimàtica que amplia les aules cap a l’exterior i millora l’accessibilitat, gràcies a un nou nucli d’escales exterior que enllaça el pati en PB amb el terrat; millorar l’accessibilitat interior transformant l’escala i el vestíbul per facilitar l’accés des de l’altre carrer, i intervenir l’interior de l’edifici existent. La configuració de la proposta genera quatre espais exteriors naturalitzats vinculats a cadascuna de les etapes educatives. El procés de codisseny aconsegueix fomentar l’autonomia, trencar jerarquies i establir relacions horitzontals.

Lumen’s és un estudi d’il·luminació i showroom amb més de quaranta anys d’experiència. Especialistes en projectes integrals, ofereixen des del disseny tècnic fins a la instal·lació i el control domòtic, sempre amb l’objectiu de crear atmosferes úniques. El seu espai al Poblenou, situat al passatge de Carlota Mena, conserva l’empremta d’una història industrial que avui conviu amb la creativitat i la innovació.

L’edifici que avui acull el Servei Estació és una mostra singular d’arquitectura industrial situada al cor de l’Eixample. L’obra original, signada per l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau el 1924, va ser concebuda com a magatzem i nau de càrrega de la companyia de ferrocarrils MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante). Aquesta funció inicial explica l’amplitud i la solidesa de l’estructura, així com la ubicació estratègica, vinculada als corredors ferroviaris de la ciutat.

El nou edifici es va projectar el 1962, a càrrec dels arquitectes Soteras i Cavaller. Es tracta d’una obra d’arquitectura moderna i racionalista, amb planta lliure, on l’únic element fix és el nucli de comunicacions verticals, que incorpora unes escales metàl·liques singulars, les primeres d’aquest tipus instal·lades a Barcelona. Els pilars visibles a la façana i una marquesina metàl·lica rematen l’edifici i li confereixen una imatge industrial i funcional, d’acord amb el caràcter de l’activitat que acull.

El 2011, el conjunt va ser rehabilitat per l’estudi A+M Arquitectes, amb l’objectiu d’adaptar-lo a les noves necessitats comercials sense perdre l’essència de la seva arquitectura original.

Situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquest nou equipament municipal que es va inaugurar el 2023 esdevé un projecte pioner a la ciutat, ja que combina en un mateix edifici un casal de gent gran i una residència temporal per a persones adultes en risc d’exclusió social. L’edifici, format per dos volums superposats i interconnectats, té una superfície construïda d’uns 1.775 m², amb accessos diferenciats però espais compartits, com el menjador i l’espai exterior.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.