Amagat entre els jardins del Putxet, aquest palauet isabelí de mitjan segle XIX és un dels secrets més ben guardats de la ciutat. Va ser la residència de Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), pintor, escriptor i un dels grans col·leccionistes d’art del segle XX a Barcelona. L’edifici, de dues plantes, golfes i jardí, conserva encara avui l’aspecte original, i acull la seu de la Fundació Rocamora.

Des del 1935, Rocamora hi va reunir més de vint col·leccions: ceràmica, pintura, escultures, mobiliari, indumentària, mascarons de proa, autòmats… Una mostra única que reflecteix la seva passió pel patrimoni i la cultura material. Destaca especialment el fons d’indumentària antiga, que va donar origen al Museu Tèxtil i d’Indumentària de la ciutat.

La casa, reformada el 1942 per l’arquitecte Josep Plantada, va patir la reducció del jardí arran de la construcció de la ronda del General Mitre. Tanmateix, conserva encara el caràcter recollit d’una casa museu privada, amb peces singulars, com el reclam d’Els Quatre Gats dissenyat per Picasso i quadres de Ramon Casas.

Un espai de memòria, art i col·leccionisme que revela la Barcelona íntima d’un temps i una sensibilitat gairebé desapareguts.

El Mas Fonollar és una antiga masia del segle XIV reconvertida en Centre de Recursos Juvenils, situada al carrer de Sant Jeroni de Santa Coloma de Gramenet. Durant més de cinc segles, va pertànyer a la família Fonollar, i va anar transformant-se amb el temps fins a adquirir la fesomia actual, amb estructura longitudinal, coberta a dues aigües, portal adovellat i elements com un forn artesanal i un hipogeu.

L’edifici es va rehabilitar el 1982 per adaptar-lo a nous usos i millorar-ne l’accessibilitat, amb una intervenció dirigida pels arquitectes Carles Lladó, Joan Iñíguez i Elena Gómez. Avui és un equipament públic dinamitzador de la vida juvenil del municipi i un bé cultural d’interès local que conserva, entre d’altres, arcs de pedra i maó que testimonien el seu llarg passat rural.

La Sala de Calderes forma part del conjunt patrimonial de l’antic recinte industrial Fabra i Coats, un espai únic a Catalunya, perquè encara conserva el sistema energètic complet i no alterat d’una gran fàbrica tèxtil. Construïda a principis del segle XX, era el cor energètic de la planta: hi arribaven les diferents fonts d’energia que alimentaven tot el recinte –vapor, fueloil, gas i electricitat– en funció del moment històric i dels avenços tecnològics.

L’any 1903, va néixer la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra i Coats, fruit de la fusió entre la família Fabra i la multinacional escocesa Coats. La fàbrica, dedicada a la producció de fils de cosir i xarxes de pesca, va tenir una gran influència en la vida social i econòmica del barri de Sant Andreu. Durant més de vuitanta anys, Fabra i Coats va ser un referent d’innovació industrial i un agent actiu en la promoció dels drets laborals. La crisi dels anys setanta, la reconversió industrial i la globalització van portar a tancar-a definitivament, el 2005.

La recuperació arquitectònica de la Sala de Calderes, de grans dimensions i amb una àmplia documentació històrica associada, ens permet endinsar-nos en la memòria tècnica i social de la Barcelona industrial. L’espai ofereix un testimoni excepcional sobre el funcionament d’una instal·lació energètica industrial i sobre la transformació del recinte en un centre cultural i patrimonial viu al segle XXI.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

A La Casa de Carlota, el disseny s’entén com una experiència radicalment inclusiva. L’estudi aposta per un model creatiu únic, on persones amb síndrome de Down o autisme treballen amb professionals del disseny, aportant una mirada inesperada i innovadora. El pis —situat a l’escala segona de la Casa de les Punxes— conserva els elements originals de l’habitatge, com les rajoles hidràuliques, vitralls i fusteries nobles, convertint l’espai en un lloc lluminós, viu i inspirador on l’arquitectura acull el talent divers.

L’estudi Stone Designs firma la renovació integral d’aquest hotel, situat al parc empresarial de Sant Joan Despí, sota el concepte de La casa de l’artista. El projecte s’inspira directament en la Casa Lana, dissenyada per Ettore Sottsass als anys seixanta, un manifest d’hibridació d’usos, paletes cromàtiques atrevides i innovació espacial. L’objectiu: traslladar aquell esperit creatiu i inconformista al món de l’hoteleria contemporània.

Els interiors aposten per l’ús del color com a vehicle emocional i per la transparència parcial entre estances, mitjançant gelosies i particions lleugers que permeten una lectura fluida dels espais. Aquesta connexió entre àmbits recorda la manera com Sottsass articulava els usos en un piset per maximitzar funcionalitat i identitat. El resultat és un espai acollidor i diferent, on cada racó convida a ser experimentat.

Situat en una antiga nau industrial al centre de Badalona, el Taller BDN és un espai de creació, producció i difusió escultòrica promogut per una associació sense ànim de lucre, amb el suport de l’Ajuntament de Badalona i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

Amb una superfície de 650 m² repartits en dues plantes diàfanes i plenes de llum natural, aquest taller de tallers acull una comunitat d’escultors i artistes tridimensionals. Funciona alhora com a espai físic de treball i com a xarxa professional que dona suport a la pràctica escultòrica contemporània.

Recorregut guiat pels edificis principals que Joan Amigó i Barriga (1875-1958), un dels arquitectes modernistes més destacats de Badalona, va projectar a la ciutat. Descobrirem les seves obres més emblemàtiques i el context històric i artístic en què es van construir.

La visita anirà a càrrec de la historiadora de l’art Margarida Abras, exdirectora del Museu de Badalona, i s’organitza en el marc de l’exposició Joan Amigó i Barriga (1875-1958). Arquitecte modernista de Badalona, que s’ha acabat recentment.

El volum s’adapta al canvi de secció i alçades del carrer del Progrés jugant amb les alineacions de la normativa actual. El programa s’organitza amb una àrea comuna en planta baixa i quatre nivells de pisos, concebent les àrees comunes de l’edifici, incloent-hi l’escala de cargol, com a espais habitables. Les dues façanes tenen un disseny d’alt contrast: la façana sud és senzilla i té grans obertures, per captar el sol a l’hivern, i proteccions per a l’estiu. En canvi, la façana principal és de ceràmica foradada brillant i acolorida, i forma una gelosia que protegeix els pisos del sol d’oest, a l’estiu, i ofereix privacitat als habitants.

Situada dins del conjunt assistencial de les Llars Mundet, aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Manuel Baldrich i inaugurada l’any 1957, amb una clara inspiració en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto. Forma part d’un ambiciós projecte residencial i sanitari finançat per l’empresari català Artur Mundet, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de col·lectius vulnerables.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

Al barri del Poblenou, trobem aquest singular edifici industrial de mitjans del segle XX, una antiga fàbrica tèxtil molt a prop del mar, una zona abans força oblidada i més aviat destinada a la indústria. L’any 1999, es va abordar la rehabilitació integral de l’edifici i els espais de cada planta es van transformar en habitatges i estudis professionals. A la primera planta, hi ha l’estudi d’Úbeda i Reverter, que aleshores van portar a terme la transformació d’aquesta nau situada al primer nivell. Un espai amb els sostres alts i de grans dimensions, una nau buida i amb grans finestrals, que es va convertir en un espai multidisciplinari de treball, taller i plató ocasional. Un espai que sembla tret del SoHo novaiorquès, i que ha mantingut l’essència del seu origen en l’estructura, i ha donat vida a la diversitat i la creativitat. Ara hi ha el showroom de TotCor, un projecte que parla d’amor, art, disseny i artesania, a través del qual podem contribuir a l’esperança de recuperar la humanitat, el respecte i la cultura en la nostra societat.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.

En un moment de relocalització industrial, canvis urbanístics, fluxos migratoris de creatius i la descentralització de la cultura a les grans ciutats, sorgeix la necessitat de trobar nous espais d’exposició, creació i producció. Davant d’aquesta recerca de matèria primera, en les mines de cultura urbana, neix el projecte Urbine, realitzat per Anna Duelo i Pilar Bustillo. Urbine és un espai singular pensat per desenvolupar-hi activitats diverses, com ara rodatges, esdeveniments i reunions de treball, amb sostres a doble alçada, paviments, estructures d’acer, instal·lacions vistes, pòrtics metàl·lics i contrastos de llum i color.

Icona del disseny i de la vida cultural barcelonina, la truiteria Flash-Flash va obrir el 1970 i ràpidament es va convertir en lloc de trobada per a la Gauche Divine i altres cercles creatius. El projecte, obra dels arquitectes Correa i Milá, amb imatges del fotògraf Leopoldo Pomés, va rebre el Premi FAD d’Interiorisme aquell mateix any.

L’espai, dominat pel blanc, els traços negres i una imatgeria pop, trenca amb la idea de restaurant tradicional i proposa una escenografia única amb una reportera fotogràfica —interpretada per Karin Leiz— com a figura omnipresent a les parets. Aquest imaginari, conjuntament amb una carta de més de cinquanta truites, ha mantingut Flash-Flash com un clàssic viu i actiu de la ciutat, indissociable del seu caràcter transgressor i popular.

Aquesta masia tradicional catalana representa la supervivència de l’arquitectura vernacle dins el gran projecte modernitzador de Montjuïc. Durant l’Exposició, va quedar integrada en el paisatge naturalista del jardí i va adoptar un paper complementari, com a testimoni viu del món rural.

De tipologia basilical, amb coberta a dues aigües i murs de pedra i maó, presenta una estructura senzilla però funcional. Actualment, acull activitats vinculades a l’agricultura tradicional i l’educació ambiental. Els interiors conserven elements originals com ara bigues de fusta, terres de rajola i espais adaptats a usos agrícoles, que connecten passat i present d’una manera tangible.

Situat al districte tecnològic 22@, l’edifici Media-TIC és una icona de l’arquitectura digital i sostenible a Barcelona. Dissenyat per Enric Ruiz-Geli (Cloud 9), aquest edifici intel·ligent de vuit plantes combina recerca tecnològica, innovació formal i eficiència energètica per respondre als reptes del segle XXI.

El projecte aposta per una arquitectura bioclimàtica activa: la façana sud està recoberta per una pell d’ETFE —un polímer transparent i ultralleuger—, amb cambres inflables que regulen la llum i la temperatura interiors. Aquesta solució redueix la demanda energètica en més d’un 20%. Les estructures metàl·liques es deixen a la vista i defineixen una retícula que respon als usos flexibles dels espais interiors, pensats com a plataformes obertes per al coneixement i la col·laboració.

Pensat com un node d’activitat del sector TIC, el Media-TIC acull espais per a empreses emergents, centres de recerca i serveis digitals. És una arquitectura que connecta el món físic amb el digital, capaç de gestionar informació en temps real i adaptar-se als usuaris.