El col·lectiu Ruderal neix a Vallcarca per defensar el dret a l’habitatge i lluitar contra l’especulació al barri, amb l’objectiu de promoure models alternatius que ajudin a reconstruir el teixit comunitari. El model de cessió d’ús es basa en la propietat col·lectiva i el dret d’ús dels habitatges per part de les persones sòcies, mitjançant una aportació inicial i quotes mensuals, tot garantint estabilitat i assequibilitat sense ànim de lucre.

L’edifici, dissenyat amb criteris de sostenibilitat i amb una arquitectura que busca integrar-se amb l’entorn, connecta el carrer amb uns horts públics a través d’un volum permeable i obert. Es construeix al voltant d’un gran pati central, que actua com a espai de trobada i accés als habitatges, i incorpora espais comuns, com bugaderies, sales d’ús compartit, una coberta activa i un aparcament per a bicicletes. Amb diverses tipologies d’habitatge que responen a formes de vida diverses, el projecte vol ser una eina per garantir el dret a l’habitatge, fomentar la vida comunitària i promoure un model urbà més just i sostenible.

Amb origen a la dècada de 1930 com a hospital militar, l’actual edifici històric del Parc Sanitari Pere Virgili forma part d’un recinte sanitari amb un marcat valor arquitectònic i urbanístic. Concebut inicialment com a infraestructura amb un ús exclusivament militar, la seva arquitectura respon als criteris constructius de l’època: solidesa, funcionalitat i sobrietat formal. Destaca per la presència de galeries subterrànies, espais de comunicació vertical i grans volums organitzats en pavellons.

Amb la seva reconversió, a final del segle XX, l’edifici esdevé part d’un complex públic obert a la ciutadania, on l’accessibilitat, la llum natural i les zones verdes passen a tenir un paper fonamental. Actualment, allotja serveis sanitaris i gestiona infraestructures dins d’un espai de més de 50.000 m², gairebé la meitat dels quals estan destinats a espais verds. Des del 1999, forma part del Parc Sanitari Pere Virgili, una institució pública referent en salut, docència i recerca.

Antiga masia i residència del segle XIX situada a la part més fonda de Vallcarca, a prop de la confluència entre la riera de Vallcarca i el torrent de la Farigola. És un dels edificis més antics de la part baixa de Vallcarca i un dels més notables del barri. Durant el primer terç del segle XX, va acollir una escola, el Colegio Nuevo, el segon centre educatiu que hi va haver a Vallcarca, a més de l’escola La Farigola.

Gràcies a l’esforç veïnal, que, en el marc d’unes jornades participatives, l’any 2014, va establir que aquest espai es rehabilités i es convertís en equipament cultural de proximitat, es va decidir, a través d’un concurs públic, rehabilitar-lo amb l’objectiu de fer-hi un casal de barri accessible a tothom.

L’objectiu principal d’aquest projecte és consolidar el Casal de Barri de Can Carol com un centre social i cultural autogestionat basat en la tradició de la cultura popular i alternativa al barri i la seva evolució social. Sempre pendent d’adaptar-se a les necessitats i les tendències actuals de les persones que el facin servir, el centre vol donar suport a creadores i difondre aquesta cultura popular.

Amb una situació privilegiada, a la zona més exclusiva de la ciutat, The One Barcelona és un nou hotel de 5*GL amb un interiorisme sofisticat que inspira l’elegància i la distinció. L’ús de les gammes cromàtiques suaus amb alguns tocs de color que aporten les obres d’art i les tapisseries, juntament amb la llum natural i els materials nobles, com marbres i fustes especials, tenen un paper important i creen un ambient de luxe atemporal. L’establiment, un projecte realitzat en col·laboració amb el prestigiós dissenyador Jaime Beriestain, ofereix habitacions àmplies i lluminoses, el Somni Restaurant & Cocteleria, el Despacio Spa at The One, una plunge pool exclusiva per a hostes situada a l’última planta, i l’impressionant Mood Rooftop Bar, amb vistes panoràmiques de la ciutat.

El nou Centre de Serveis Socials Sagrada Família és a l’interior d’illa de l’antiga fàbrica Myrurgia, un entorn tranquil i verd al cor de l’Eixample. Amb una superfície total de 800 m², el nou edifici reuneix condicions d’accessibilitat, qualitat espacial i sostenibilitat per oferir una atenció pública propera i digna a la ciutadania.

L’equipament s’organitza en dues plantes. A la planta baixa, s’hi concentra l’atenció directa a les persones usuàries, mentre que la planta primera es destina al treball intern dels professionals. L’edifici es desenvolupa al voltant de quatre patis de llum i ventilació natural que donen ritme i respiració als espais. El recorregut de circulació es resol mitjançant un eix central i un perímetre fluid, que facilita el moviment i l’orientació.

La calidesa i la qualitat del projecte es transmeten a través de l’ús acurat de materials com la fusta i la ceràmica, així com pel joc de transparències, que garanteix la continuïtat visual entre espais, tot respectant la privacitat on és necessària. El conjunt es remata amb una coberta verda que actua com a cinquena façana, ja que millora el confort tèrmic i la integració paisatgística.

Aquest nou centre permetrà millorar l’atenció a les gairebé 6.000 persones del barri que actualment són usuàries dels serveis socials, i reforça la funció d’aquest equipament com a punt de suport vital, socioeconòmic i comunitari.

El Hub Social és un espai únic situat en l’antiga fàbrica Lluís Campins de fideus del 1873, al cor de l’Eixample. Rehabilitat per la Fundació Bofill entre el 2019 i el 2021, l’edifici manté l’essència de l’arquitectura industrial del segle XIX —amb estructures robustes, sostres alts i llum natural— i dona continuïtat a una història rica i diversa: fàbrica de ‘pasta’, col·legi religiós, taller tèxtil de seda i corbates, i, ara, un espai obert a entitats, activistes i experts compromesos amb l’equitat i la justícia social.

El projecte arquitectònic, obra de GCA Architects, dona valor als materials i la funcionalitat originals, i integra criteris de sostenibilitat i disseny contemporani. Amb més de 1.000 m², hi ha les entitats membres i també ofereix 134 taules de coworking, 15 sales d’actes i reunions i un pati central que fomenta la col·laboració.

Visitar el Hub és conèixer una peça viva de la ciutat, on el passat industrial es converteix en motor de canvi social. Un passat amb molta història i amb molta projecció de futur.

El conjunt del Convent dels Àngels està format per diversos espais d’origen gòtic i renaixentista que daten, principalment, de la segona meitat del segle XVI. Els espais principals que se’n conserven són la nau gòtica, de cinc trams amb absis poligonal, la capella annexa del Peu de la Creu —considerada l’única capella renaixentista de la ciutat— i una torre-mirador que destaca per la posició estratègica dins la trama urbana. Amb motiu de les reformes urbanístiques de finals del segle XX, el convent va ser rehabilitat pels arquitectes Lluís Clotet, Carles Díaz i Ignacio Paricio, que hi van incorporar nous volums i el van adaptar als nous usos culturals.

El conjunt, que actualment està integrat dins del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), acull activitats museístiques, espais de documentació i accions vinculades a la creació contemporània. La visita permet accedir a dos espais que habitualment estan tancats al públic: la cripta, situada sota el Convent dels Àngels, i la torre-mirador, des d’on s’obté una visió panoràmica de 360 graus sobre la ciutat.

Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

La intervenció a l’antiga fàbrica de Can Framis per convertir-la en espai expositiu de la Fundació Vila Casas mostra la seva pell deteriorada formant un collage contemporani i construeix un nou edifici que connecta les dues naus existents, coincidint a la vegada amb el traçat d’una altra antiga nau. D’aquesta manera, els tres edificis configuren un pati que es converteix en un vestíbul polivalent per al museu.

El disseny arquitectònic de l’edifici ha estat a càrrec de Fernando Ansorena i Iván Serrano, de Circular Studio, i la construcció ha rebut el certificat de sostenibilitat BREEAM en nivell d’excel·lència. El projecte tenia com a objectiu crear un campus sostenible que potenciés la interacció entre estudiants de diferents especialitats i que assumís el paper de nau capitana de LCI Education a Europa. Entre les seves característiques arquitectòniques sostenibles, destaca la façana d’alumini en sec, un material 100% reciclable i reutilitzable, així com l’estructura metàl·lica de l’edifici, que també és completament recuperable i reciclable. L’edifici té una coberta enjardinada per facilitar l’aïllament tèrmic, així com també una façana dissenyada per reduir la incidència solar, maximitzant la llum natural per mitjà d’una bona distribució dels espais. En una aposta per la sostenibilitat, el campus farà servir energia fotovoltaica i inclourà sistemes de recuperació d’aigües grises, a més de recollir l’aigua de pluja per al reg de les zones enjardinades.
LCI Barcelona és una escola de disseny i arts visuals reconeguda a escala internacional, part de la xarxa global LCI Education, que té 23 centres en cinc continents. Ofereix una àmplia gamma de programes en àrees com moda, disseny gràfic, interiors, producte, animació, videojocs i fotografia.

El festival s’uneix ara a la celebració de la 19 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat la nova seu de la xarxa global LCI Education a Barcelona com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte.

Espai de treball i retail situat en una planta de mil metres quadrats al centre de Barcelona, dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura i l’interiorisme. El projecte s’adapta a les noves formes de treball i crea diferents espais multifuncionals, espais comuns, espais de cocreació, etc. L’eix principal del projecte és l’experiència de l’usuari i el seu benestar, tenint cura de tots els detalls, des de la il·luminació fins a la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per la cura del medi ambient i l’usuari). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de la terracota, les gelosies de fusta, els tons càlids i l’ús de plantes autòctones.

La Planta Integral de Valorització de Residus (PIVR) és una instal·lació de tractament integral dels residus municipals de l’AMB en la qual conviuen dues instal·lacions amb dos processos de tractament diferenciats i complementaris: la del tractament mecànic – biològic (que separa els materials recuperables de la matèria orgànica, de la qual es produeix biogàs) i la de la valorització energètica (que condueix tot el que no s’ha pogut valoritzar a una línia de recuperació energètica per incineració que també genera electricitat i calor).

L’arquitectura de Juno House combina espais dissenyats per a la relaxació i el creixement personal, amb materials naturals i una il·luminació acollidora. L’interiorisme fomenta la col·laboració i la connexió, amb zones flexibles per a fitnes, meditació i benestar emocional. Cada detall està pensat per empoderar les dones, oferint un espai on puguin equilibrar la seva vida personal i professional. Juno House actua com a catalitzador de sinergies, promovent el lideratge femení i la innovació a través d’un entorn que celebra la diversitat i la creativitat.

Antic arsenal de la ciutadella militar (magatzem de pólvora i armes lleugeres) construït l’any 1717 i actual seu del Parlament de Catalunya des de l’any 1932. A través de la seva transformació arquitectònica, podem llegir la història de la ciutat i del país.
Les obres bàsiques de l’edifici militar es van enllestir l’any 1727 però l’edifici va seguir en obres fins l’any 1749. Un cop enderrocada la ciutadella, l’arsenal es va adaptar per allotjar-hi les tropes però de seguida es va rehabilitar per formar part de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Tot i que l’edifici formava part d’un conjunt odiat pels barcelonins, símbol de tortures i repressió, l’organització de l’Exposició va prendre la decisió de reutilitzar-lo per a l’esdeveniment (juntament amb els edificis de la plaça d’armes del Palau del Governador i la Capella castrense) i de mantenir-lo per a usos posteriors. El motiu d’aquesta decisió va ser que l’Exposició s’havia de construir amb poc temps de previsió i les construccions militars, tot i ser més antigues que els nous pavellons que es construirien i seguir estils ben diferents, s’havien construït amb més mitjans i més temps. En el cas de l’arsenal, a més, aquesta característica encara es feia més evident ja que s’havia construït com a magatzem d’armes i material de guerra i, per tant, com una construcció molt resistent. A partir de l’Exposició l’edifici pateix grans transformacions que alteren el seu aspecte original.
En un primer moment, l’edifici es va voler adaptar com a Palau Reial (com a residència de la reina Maria Cristina en els seus desplaçaments a la ciutat) i l’arquitecte Pere Falqués va fer-hi nombroses reformes. Entre altres intervencions, es va fer una remunta sobre el cos central de l’edifici per a ubicar-hi la planta noble del Palau; la façana principal es va decorar amb esgrafiats d’estil noucentista i s’hi van obrir tres balcons; es va cobrir un dels patis interiors (amb una claraboia d’estil modernista) i s’hi va ubicar una gran escalinata de marbre amb barana de balustrada; es van decorar sales interiors amb marbres, fusta i bigues de ferro recobertes amb treballs artesanals molt elaborats; i es van transformar sales en salons de festes i menjadors de gala col·locant pilastres de marbre.
Tot i les reformes, l’ús de l’edifici com a Palau Reial no va prosperar (a principis del segle XX es va construir el Palau Reial de Pedralbes) i l’Ajuntament de Barcelona hi situà el Museu Municipal d’Art. En aquest període, el mateix arquitecte Pere Falqués va afegir dos cossos laterals al conjunt decorats amb bustos d’artistes catalans. L’any 1931, el President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, va decidir ubicar el Parlament en aquest edifici històric envoltat de jardins, i va entrar en funcionament el 6 de desembre de 1932. Durant la Guerra Civil Española, però, a l’edifici no s’hi va legislar i del 1945 fins el 1980 va tornar-hi l’ús de museu d’art. Des de llavors i fins l’any 2004, Parlament i museu van conviure i compartir espai però finalment es van traslladar les obres d’art al Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’edifici va quedar únicament amb l’ús parlamentari actual.
En un exercici important de resignificació de l’arquitectura, cadascuna de les peces de l’edifici actual permet llegir el pas del temps i ens ajuda a entendre la història i la cultura per poder mirar endavant.