El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

Itinerari a peu per conèixer el passat industrial de l’Hospitalet recorrent les xemeneies que han perdurat a la ciutat. Can Brugarolas, Can Goyta, Can Vilumara, Can Batllori, Can Llopis i Ca la Tecla Sala són part del patrimoni industrial de l’Hospitalet. L’activitat agrícola va predominar a l’Hospitalet fins al segle XIX, primer de supervivència i després d’excedent. A mitjans del segle XIX, amb el canal de la Infanta, amb la bona comunicació, gràcies a l’arribada del tren, i amb la disponibilitat de terreny lliure, la indústria va instal·lar-se al territori i les seves xemeneies van dominar l’skyline hospitalenc. Coneixerem les grans fàbriques, els seus usos, la tipologia de les xemeneies i el seu funcionament, lligat als generadors de vapor, que proporcionaven energia a partir de la combustió de carbó o pel forn de calor de productes ceràmics.

L’habitatge es troba en un edifici que forma part d’un conjunt façana frontal a la rambla de Just Oliveras, promogut per la família Solanas. Tot el conjunt va ser construït pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, que també va urbanitzar l’eixample on es troba, als antics terrenys de Can Tres. Es tracta d’un edifici d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres amb pati posterior, amb façanes de fàbrica de maó i pedra amb obertures verticals, balcons i baranes i reixes de forja, petits motius florals i geomètrics i fusteries de fusta treballada. L’interior de l’escala de veïns i de l’habitatge que es pot visitar, en procés de rehabilitació, conserven les escales i les baranes de ferro forjat, arrimadors ceràmics i paviments originals.

L’edifici forma part d’un conjunt amb façana frontal a la rambla de Just Oliveras, promogut per la família Solanas. Tot el conjunt va ser construït pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, que també va urbanitzar l’eixample on es troba, als antics terrenys de Can Tres. Es tracta d’un edifici d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres amb pati posterior, amb façanes de fàbrica de maó i pedra amb obertures verticals, balcons i baranes i reixes de forja, petits motius florals i geomètrics i fusteries de fusta treballada. Els interiors conserven les escales i les baranes de ferro forjat, arrimadors ceràmics i elements d’il·luminació.

La Casa de la Vila va ser construïda per l’arquitecte Francesc Mariné en vuit mesos i inaugurada l’any 1895, en els terrenys coneguts com a camp del rector, propietat de Rossend Arús. L’edifici formava part del projecte d’urbanització del primer eixample de la vila. Es tracta d’un edifici de planta rectangular de planta baixa i dos pisos amb coberta plana i façana principal a la plaça de l’Ajuntament. En destaquen el gran portal i el balcó corregut del pis principal. Davant d’aquesta façana, es conserven dos fanals de ferro originals. L’any 1932 va ser reformat per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. A més de casa consistorial, l’edifici va allotjar les escoles, la caserna de la Guàrdia Civil i la biblioteca. L’edifici es va ampliar l’any 1975 amb un cos adossat a la façana posterior. Té la protecció de bé cultural d’interès local.

La casa Boleda és una torre residencial composta d’un conjunt de volumetries amb torretes i cobertes inclinades que va ser construïda l’any 1932 per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Es tractava d’una casa en cantonada aixamfranada als carrers de la ronda de la Torrassa i de Rafael de Campalans, amb grans vistes sobre la Marina de l’Hospitalet, ja que es troba al límit de la cornisa de la Torrassa. Al davant, tenia un jardí espaiós que va ser eliminat per ampliar l’edifici. Actualment, és un centre ocupacional coordinat per la Fundació Pere Mitjans.
Té la protecció de bé cultural d’interès local.

Exemple de casa pairal transformada en residència senyorívola gràcies a un seguit de modificacions que van permetre adaptar l’ús agrícola a un de residencial: ampliació de la casa; modificació del traçat del camí d’accés; afegit de les galeries laterals i les torres de la façana posterior; planificació dels espais exteriors i disseny dels jardins; etc. Can Buxeres va passar a ser propietat municipal l’any 1968, amb l’objectiu de convertir-lo en el primer gran parc públic de la ciutat.

La casa coneguda com a Cal Manets (nom d’una casa que es trobava al barri de Sant Josep que havia estat propietat de la mateixa família, la família Solanas) va ser construïda l’any 1923 per l’arquitecte Lluís G. Colomer i inaugurada el 25 d’abril del 1928 amb l’assistència de grans personalitats de la ciutat. La casa és a la rambla de Just Oliveras, via oberta dins el projecte d’eixample de l’any 1907, redactat pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, als antics terrenys de Can Tres. És una casa aïllada de planta quadrada amb semisoterrani i planta baixa. Té coberta amb un gran pendent amb teula plana a quatre vents. Les façanes presenten relleus decoratius, esgrafiats florals i respiralls calats. Tota la casa està envoltada de jardí, limitat per una tanca de forja amb una porta amb dues pilastres rematades amb fanals. A la part posterior de la finca, es va instal·lar un taller de serralleria, als anys cinquanta del segle XX.

El Reial Santuari Sant Josep de la Muntanya és un edifici de gran importància religiosa i cultural situat al barri de la Salut, al districte de Gràcia de Barcelona.
Va ser construït gràcies a la iniciativa de la Beata Petra de Sant Josep, fundadora de la Congregació de les Madres de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya. És un dels pocs santuaris al mon dedicats a Sant Josep i constitueix un centre de pelegrinatge reconegut. A més, el santuari funciona com una llar que acull infants tutelats per la Generalitat.
L’edifici va ser dissenyat i construït per Francesc Berenguer i Mestres, col·laborador habitual d’Antoni Gaudí, encara que el projecte oficial fou signat per l’arquitecte municipal Miquel Pasqual Tintorer per la falta del títol oficial de Berenguer. El mestre d’obres va ser Josep Barba, reconegut mestre d’obres habitual d’Enric Sagnier. El santuari té un estil neoromànic amb elements modernistes i consta d’una església d’una sola nau amb creuer i absis semicircular, amb grans vidrieres emplomades i un cor posterior per a la comunitat. També conserva elements decoratius de ceràmica de Josep Orriols i es va construir amb
pedra extreta de la mateixa cantera on s’ubica.
El Reial Santuari és un símbol de devoció a Sant Josep i una obra emblemàtica de l’arquitectura religiosa de Barcelona, impulsada per la fe i la vocació social de la Beata Petra de Sant Josep que va voler crear un lloc per acollir i educar infants en situació de vulnerabilitat.

Renovació i transformació d’una antiga fàbrica del segle XIX, situada a la part oest del Poblenou, per adaptar-la a 36 habitatges tipus loft. L’edifici conserva l’essència industrial amb elements com el maó vist, les fusteries de formigó i les cobertes en dent de serra, tot respectant la doble façana als carrers d’Àvila i d’Icària. Aquesta intervenció dona valor a l’autenticitat arquitectònica del passat fabril del barri i manté un fort vincle amb els orígens del Poblenou.
El projecte té la certificació BREEAM per la seva aposta per la sostenibilitat.

Antic hospital de clergues de Sant Saver, situat en l’àrea de l’antiga muralla romana i fundat el 1412 per Jaume Aldomar, prevere i beneficiat de la catedral de Barcelona. Aquest centre sanitari, d’estil renaixentista, tenia la finalitat d’acollir clergues i religiosos sense recursos. Aquesta institució va funcionar com a hospital fins al 1925, any en què es va traslladar a les Corts. A partir de llavors, l’edifici va passar a mans privades, fins a arribar a la família Casacuberta-Marsans.

Des de finals de l’any passat, la Col·lecció Casacuberta Marsans té la seu en aquesta construcció de principis del segle XV, situada al carrer de la Palla de Barcelona. Ara recuperada com a seu expositiva, ocupa l’espai on hi havia hagut l’església, les dependències eclesiàstiques, el claustre i les seves estances annexes. La rehabilitació, a càrrec de Garcés – De Seta – Bonet Arquitectes, ha tingut com a idea central restituir la memòria de l’edifici i habilitar un nou espai expositiu per allotjar la Col·lecció Casacuberta Marsans i diferents propostes temporals relacionades.

Aquest projecte transforma un edifici de 150 anys, en desús i alterat al llarg dels anys, en un habitatge-estudi funcional per a un jove professional. La intervenció aposta per recuperar l’essència original de l’edifici i alhora incorpora un disseny contemporani i eficient.

L’espai es divideix en dues àrees diferenciades: una oficina situada a la part frontal, més pública, i una zona residencial que s’obre a un pati interior. Ambdues zones es connecten a través d’un passadís que garanteix la privacitat sense perdre llum ni amplitud.

A l’interior, un monòlit funcional organitza els usos: emmagatzematge, electrodomèstics integrats i separació entre el saló i la zona de descans. La gran obertura cap al pati genera una fluïdesa entre interior i exterior, mentre que la combinació de rajoles i grava al terra ajuda a definir amb caràcter les diferents estances.

Una reforma acurada que conjuga memòria històrica i vida contemporània, amb una aposta per la simplicitat, la llum natural i la flexibilitat d’ús.

Projectada per l’arquitecte Joan Amigó i Barriga l’any 1907, per encàrrec d’Enric Mir i Carreras —conegut com el Mir ric i soci de Joan Gamper en la societat Cafès Mir-Gamper—, aquesta casa és un bon reflex d’una generació d’arquitectes que recuperaven el llenguatge modernista desproveït de les connotacions polítiques i socials, i n’exploraven les possibilitats ornamentals i compositives amb una nova sensibilitat.

L’edifici, de planta baixa, pis i golfes, presenta una façana unitària però asimètrica, amb dos cossos diferenciats per la composició de balcons i obertures. En destaquen els motius decoratius d’inspiració secessionista i la influència de Mackintosh: pinacles cilíndrics, vitralls geomètrics i una coberta amb carener sinuós. El sòcol, marcat cromàticament, i un pavelló interior amb coberta corba completen aquest exemple singular de modernisme tardà reinterpretat.

La seu de l’AMB està situada en un conjunt de cinc edificis –un d’aïllat, l’edifici A, i un conjunt de quatre edificis més concatenats–, projectats el 1973 per l’estudi Mitjans-Borrell. El conjunt respon a una composició unitària, amb façanes còncaves i una planta allargada que genera un ampli espai central. L’estructura de formigó armat amb pantalles perpendiculars a façana permet grans espais diàfans, mentre que el mur cortina original de vidre i alumini conferia transparència i ritme a l’edifici, amb una imatge identitària molt característica, definida per les lames blanques verticals i orientables de la pell de façana. La proposta arquitectònica de Francesc Mitjans per als edificis d’oficines del Consorci de la Zona Franca troba paral·lelismes evidents amb l’edifici Estel, de l’avinguda de Roma, projectat pel mateix arquitecte a la mateixa època.

Recentment, l’estudi DATAAE ha rehabilitat parcialment l’edifici A, tot preservant-ne l’essència. La intervenció a la planta baixa ha recuperat el vestíbul com a espai central i polivalent, organitzat entorn dels serveis d’atenció ciutadana, sales de reunió i una nova cafeteria vinculada al jardí. La nova façana incorpora una pell d’acer i vidre amb alta eficiència energètica i possibilitat d’obertura total en determinats punts, i millora la relació amb l’exterior. El projecte introdueix criteris de sostenibilitat i flexibilitat —amb sistemes de ventilació natural i enllumenat eficient—, i adapta un edifici emblemàtic dels anys setanta, amb una alta activitat diària, a les necessitats contemporànies de confort, eficiència i servei públic.

L’edifici Vilella és una joia patrimonial del barri del Poble-sec, construït a principis del segle XX per l’arquitecte Salvador Puiggròs. Originalment, va acollir la fàbrica de sifons Vídues Vilella, com encara recorda la façana característica, amb un gran frontó de línies arrodonides i el nom de la marca ben visible. Al llarg dels anys, l’espai ha anat canviant d’ús, des d’equipament cultural fins a escenari de teatre experimental, i actualment acull un projecte singular: l’Arxiu de Rajoles Hidràuliques, un espai dedicat a recuperar i difondre aquest element clau de la nostra arquitectura domèstica.

Amb una superfície de 500 m² i tres accessos diferenciats, l’edifici està dividit en diversos ambients, que permeten descobrir una part destacada de la col·lecció de rajoles i conèixer de prop un taller actiu especialitzat en la restauració i la creació de mosaic hidràulic.

Tot i que l’espai encara no ha obert oficialment al públic, ja s’hi treballa intensament: s’hi netegen i restauren peces originals, es recuperen mosaics malmesos i es transformen en objectes nous, tant decoratius com funcionals. A més, s’hi preparen tallers de creació artesanal de rajoles, dirigits per l’artesana Alicia Cifuentes, especialista en mosaic hidràulic i poliment de sòls, amb l’objectiu de preservar i transmetre aquest patrimoni viu.