El projecte urbanístic de la zona de la Vila Olímpica (Barcelona 92) es va estructurar en un sistema de franges (platges, passeig marítim, avinguda litoral, edificis aïllats i barri residencial). A la franja d’edificis aïllats es troba el gratacels de la Torre Mapfre, un edifici de 43 plantes i 154 metres d’alçària que, juntament amb la torre veïna, s’han convertit en fites visuals de la ciutat. La construcció de la torre es resol amb un nucli central de formigó armat, un perímetre de pilars retirat del pla de façana i vidres inclinats per al tancament. L’any 2016 es va fer una reforma important a la torre: se’n va millorar l’eficiència energètica, s’hi van introduir espais adequats per a les noves formes de treball i es van renovar els accessos i les zones comunes.

Construcció industrial formada per dues naus rectangulars a dues alçades i coberta a dos vessants que formen un pati central, presidit per la casa del vapor, pendent de restauració.

Va iniciar les activitats el 1881. La nau de la dreta és la seu de la biblioteca pública de Vilassar, amb espais molt diàfans a dos nivells. Destaca el paviment hidràulic del pis superior de la biblioteca, com l’estructura de voltes sobre pilars de fosa de tota l’estructura de la planta baixa.

Antiga quadra del complex industrial de la Fabra i Coats, rehabilitada com a Centre d’Interpretació dels Tres Tombs. El projecte de rehabilitació parteix d’una sèrie de premisses: recuperar la materialitat essencial de la nau; l’existència d’una franja lliure entre Can Fontanet i l’edifici contigu; la futura creació d’una plaça interior pública del recinte Fabra i Coats, i la necessitat d’incrementar la superfície per situar-hi el nou programa. Aquestes premisses es materialitzen en l’aparició d’un nou cos annex a la nau que esdevé l’accés per a visitants i el punt d’articulació entre tot el programa. El volum annex es troba un metre i mig per sobre de la cota de la nau, fet que permet la creació i l’accés a un altell de fusta sobre les quadres. A l’interior, aquest altell esdevé alhora un mirador cap a la zona expositiva de carruatges i una sala polivalent multimèdia necessària per al seu ús museístic.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

El recorregut combina medi ambient i història, i mostra el passat agrícola de la zona del Samontà, zona d’esbarjo per a la població de Sant Joan Despí fins a la primera meitat del segle XX. Posteriorment, amb la industrialització i el fort moviment migratori, la zona es va degradar, fins que el 1991 es van iniciar les obres de recuperació, fins a transformar-se en l’actual parc metropolità, molt vinculat amb els barris de les Planes i Residencial Sant Joan.

La Casa dels Dofins i la recent inaugurada Casa de l’Heura són dues domus o cases benestants romanes de finals del segle i aC, situades a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Són clars exemples d’arquitectura domèstica d’època romana i les úniques cases d’aquestes característiques museïtzades a Catalunya. En destaquen els mosaics i els paviments originals, d’una gran qualitat, les restes de pintures murals i un tram de carrer (cardo maximus) que separava les dues cases.
La visita de les cases incorpora diversos audiovisuals que expliquen i recreen des de la vida en aquestes cases fins a l’explicació de la producció i la comercialització del vi que tanta riquesa va generar per a la ciutat de Baetulo.

La casa, encarregada per Josefa Romeu, fou la primera obra de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, està formada per cinc cilindres de diferents alçades. La característica principal i la més atractiva és el cobriment d’aquests cilindres formant un teulat de cúpules parabòliques

Tot i no ser un edifici de nova planta de l’arquitecte, ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al seu propietari, Pere Negre. A l’exterior, una gran façana dedicada a la Verge Maria decorada amb una carrossa a la part central. A l’interior hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.

El celler ocupa la planta baixa de la casa de can Bruguera, una casa de senyors reformada a finals del segle xix i que ocupa l’antic emplaçament dels terrenys del mas Dilmer, que ja està documentat al segle xiv. El celler té dos grans àmbits: un espai d’entrada, amb diferents elements relacionats amb l’elaboració del vi (premses, tines, eines, portadores, etc.), i un espai lateral, on reposen una vintena de grans bótes de roure. El celler està format per diferents espais amb volta catalana de maó i arcs a plec de llibre.

Hi ha diversos factors que porten a concloure que la nau antiga de la fàbrica, la de l’esquerra, pot ser obra de l’arquitecte Rafael Guastavino. Actualment, acull la col·lecció tèxtil local i està en fase de remodelació, es poden veure les voltes de maó de pla del sostre i les columnes de forja, recentment rehabilitades.

És un exemple de l’aplicació de la volta catalana per cobrir espais industrials de grans dimensions i serà la seu del futur Museu Tèxtil de Can Manyer.

Aquesta intervenció arquitectònica es fa al jaciment arqueològic de la Fornaca, que presenta tres forns industrials romans del segle I dC que encara conserven la cambra de combustió. Calia una protecció per garantir la conservació del jaciment, ja que es tracta de tres forns excavats a l’argila, i alhora l’edifici donava solució al passeig de vianants situat sobre el jaciment. El projecte arquitectònic manté les restes en un espai soterrat, provocant una entrada de llum natural en l’espai zenital i una façana que s’integra en l’espai reproduint un estrat arqueològic en pedra seca.

Guastavino va dissenyar una sala circular coberta amb una cúpula de 17 metres de diàmetre i rebaixada amb una fletxa de 3 metres, amb un llanterna central coronada amb un cupulí de 4 metres de diàmetre que il·lumina tot l’espai. La novetat per a l’època és el sistema constructiu d’aquesta cúpula: una doble capa de maons plans lligats per ciment importat que té un gruix d’entre 5 i 7 centímetres, reforçada per 18 meridianes i 5 paral·leles –comptades les extremes– de maó de pla.
La sala està formada per dues parts: al centre i sota la cúpula, hi ha la platea, mentre la cúpula descansa sobre una zona perimetral de voltes de canó que emmarquen les llotges amb columnes. Les divuit parts que dibuixen els meridians de la cúpula es projecten sobre la zona perimetral: tres corresponen a l’escenari, una part a cada banda de l’escenari corresponia a l’accés a les llotges, i les tretze restants cobreixen simètricament les llotges del primer pis, que corresponien als dotze socis fundadors i a la junta de l’entitat.
Aquest teatre és l’última obra de Rafael Gustavino a Catalunya abans d’esdevenir un dels referents més destacats de l’arquitectura dels segles xix i principis del xx als Estats Units d’Amèrica.

Cal Notari és una masia senyorial de tres cossos, amb dues plantes i golfes i sala de lluir sobre la porta principal. L’aspecte final de Cal Notari es va confeccionar amb la reforma del 1717, com a mostra la inscripció de la portalada de fusta. En el moment de la reforma, Cal Notari conjuga a la perfecció els usos agrícoles entorn del vi, i l’habitatge familiar i de prestigi social propi de la nissaga de notaris que hi residien. La casa es va reformar l’any 1997 per convertir-la en multihabitatge, conservant espais comuns com el distribuïdor principal, que és l’objecte de visita de l’Open House d’enguany.

El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt està situat en una masia del nucli urbà de Vilassar de Dalt documentada al segle XIV com a mas Canal, als segles XV i XVI com a mas Serra i des del segle XVII com a can Banús. Conserva dos bonics finestrals gòtics i la porta principal, amb arc de plec a llibre. L’any 1886, l’era del mas es va transformar en un jardí romàntic que encara es conserva. El Museu Arxiu de Vilassar acull la col·lecció arqueològica local i porta a terme diferents exposicions temporals, durant l’any.