El recinte de Can Batlló és un complex fabril fundat per Joan Batlló i Barrera i construït entre el 1878 i el 1880. La Nau 4 actual és una reedificació d’un edifici anterior, que originalment estava orientat de nord a sud. L’edifici actual, amb les cobertes orientades d’est a oest, es va construir entre el 1947 i el 1955, substituint l’estructura anterior (1907-1923). Durant les obres de rehabilitació, es van trobar restes arqueològiques neolítiques i romanes, fet que afegeix valor històric al lloc.

La Nau 4 de Can Batlló s’ha rehabilitat integralment amb criteris de sostenibilitat ambiental i social, i s’ha convertit en el primer edifici públic de Barcelona amb auditoria energètica. El projecte ha volgut conservar l’esperit de l’arquitectura industrial original, mantenint elements històrics com les estructures metàl·liques, els murs de fàbrica i les cobertes amb dent de serra. També s’han reutilitzat materials existents, com fusta, totxos, teules i paviments hidràulics, i s’han integrat solucions sostenibles, com plaques fotovoltaiques, sistemes de geotèrmia, ventilació natural i finestres d’alta eficiència. Les instal·lacions són vistes, per facilitar-ne el manteniment, i l’edifici s’ha dissenyat seguint els principis de l’economia circular, amb una distribució interior flexible basada en contenidors modulables dins l’estructura original de la nau.

Actualment, la Nau 4 és un equipament de referència per a l’economia social i solidària, considerat el pol més gran d’Europa en aquest àmbit. L’edifici acull una gran varietat d’usos repartits en dues plantes: aules, tallers, zones de cotreball, espais per a empreses viver, sales polivalents, serveis comuns (com ara cafeteria, lavabos, sales de reunions) i espais administratius. L’accés és totalment accessible i està adaptat a tothom, amb ascensors, recorreguts accessibles i bucles inductius. A escala patrimonial i artística, es mantenen visibles les ferides dels diferents usos històrics i s’ha respectat l’estructura original de l’edifici, reforçant-ne el valor arquitectònic dins del conjunt de Can Batlló.

Torre Diagonal One, propietat d’Emperador Properties des del 2019, és una icona de Barcelona i l’entrada nord al 22@, exemple d’arquitectura contemporània i icona de la ciutat. La torre fa 110 metres d’alçada, té 24 pisos i una superfície de lloguer d’oficines de més de 26.000 metres quadrats.

Torre Diagonal One és un referent nacional en tecnologia, benestar, sostenibilitat i serveis. La seva situació estratègica, entre la ciutat i l’obertura al mar, li reforça el caràcter de porta simbòlica al districte tecnològic i empresarial de Barcelona.

L’edifici té un auditori amb llum natural, una terrassa espectacular (Diagonal Sky), un coworking propi (Next Floor), sales de reunions i un gimnàs, entre altres espais.

L’edifici destaca per la façana de vidre i acer, que reflecteix la llum i el paisatge, i genera una relació dinàmica amb l’entorn. El disseny aposta per la claredat estructural i la funcionalitat de plantes diàfanes i llum natural abundant.

Les certificacions internacionals que té l’edifici, com ara BREEAM, WIREDSCORE, WELL i AIS, validen tot l’esforç i la inversió que s’hi ha fet per reforçar el seu compromís amb el medi ambient i la capacitat per renovar i oferir espais únics, complint els estàndards internacionals d’eficiència i qualitat més exigents.

Situat en una antiga nau industrial del carrer de Pallars, al cor del Poblenou, el showroom de Blit transforma un espai de passat fabril en un laboratori creatiu del futur. L’edifici, de grans volums i diverses plantes, manté l’esperit industrial original mentre es converteix en escenari per a les expressions més innovadores de l’art digital i la tecnologia immersiva.

El visitant entra en un univers canviant, on la llum, el so i el moviment redefineixen els límits de l’espai. Aquí es poden descobrir instal·lacions efímeres interactives, escenografies digitals, recorreguts en realitat virtual i projectes com NOCTURNA, una experiència gastronòmica multisensorial que combina art, tecnologia i emoció.

Blit Studio treballa en la creació de continguts visuals per a marques, música, esdeveniments i arts escèniques, i experimenta constantment amb intel·ligència artificial, màping i noves narratives digitals. El showroom no només és un espai expositiu, sinó una plataforma viva de pensament i creació visual, oberta a noves formes d’interacció amb el públic.

El projecte Fernando Poo consisteix en la reinterpretació de la planta baixa d’un edifici del segle XIX situat al barri del Poblenou de Barcelona, per transformar-la en un espai híbrid que combina habitatge i lloc de treball. Aquest projecte forma part de la investigació Proyectar el vacío, que defensa una nova concepció de l’habitatge com a infraestructura d’ús i no com a mercaderia.

En un context en què les fronteres entre espai domèstic i espai laboral es desdibuixen, el projecte proposa una arquitectura flexible i transformable, capaç d’adaptar-se a usos canviants. Es parteix d’un espai diàfan i sense memòria històrica aparent, on es deixen a la vista els materials originals per afavorir la transpiració dels murs i evitar humitats.

La proposta combina dues estratègies: l’acumulació del programa funcional i l’emmagatzematge en el perímetre, i la incorporació d’un volum central que conté serveis i elements mòbils per dividir l’espai segons les necessitats. Aquesta organització genera una sèrie de buits amb múltiples possibilitats d’ús. Finalment, la intervenció a la façana posterior i l’ús de materials clars busquen millorar la lluminositat d’un espai potencialment fosc.

Aquest habitatge rehabilitat integralment se situa en un bloc plurifamiliar de 13 plantes construït als anys 60 al barri de Sarrià-Sant Gervasi, al costat de Pedralbes. El projecte organitza, des de l’accés, una gran zona comuna oberta (sala, menjador i cuina) orientada al sud-est i una seqüència d’espais privats i semiprivats cap a l’est.

Un nucli central compacte, que agrupa serveis i estances menors, actua com a gran articulador del conjunt, i permet fer un recorregut circular i continu a l’habitatge. D’aquesta manera, es potencia la fluïdesa de l’espai entre les diferents zones amb llargues connexions visuals entre estances i cap a l’exterior, i, alhora, s’aconsegueix un aprofitament màxim de la llum natural cap a l’interior. Una construcció acurada i precisa està acompanyada de l’ús de materials nobles i clars.

El confort climàtic s’assoleix per mitjà d’estratègies passives, com ara la ventilació creuada i la llum tamisada, complementades amb sistemes actius d’aerotèrmia per a aigua calenta sanitària, terra radiant i climatització per aire, cosa que garanteix l’eficiència energètica i el benestar ambiental.

La intervenció transforma la manera de viure l’espai, realçant la qualitat espacial, lumínica i sensorial de l’hàbitat.

Els orígens de l’Escola es remunten al 1851 –enguany comencen les celebracions del 175è aniversari, fins a l’octubre del 2026–. La seu de l’Escola va estar en tres edificis que no s’havien dissenyat específicament per a aquesta finalitat: antic convent de Sant Sebastià (on ara acaba la Via Laietana), Universitat Literària (seu de la UB, a la plaça de la Universitat) i antiga fàbrica Batlló (recinte de l’Escola Industrial, al carrer del Comte d’Urgell). L’edifici de la zona universitària va ser el primer que es va dissenyar específicament per a l’Escola, situat en una zona que tot just es començava a edificar.

El projecte va ser eximit de concurs públic i es va decidir que el realitzés professorat de l’Escola d’Arquitectura. Robert Terradas va ser l’escollit per fer el projecte, entre el 1960 i el 1964, l’any de la inauguració, i ho va fer mentre era director de l’Escola d’Arquitectura.

El projecte constava d’un edifici definit com a aulari (amb planta en forma d’H i d’onze pisos d’alçada), un edifici d’administració (que fa façana amb l’actual avinguda Diagonal), set pavellons (destinats principalment a laboratoris) i un reactor nuclear (que es va inaugurar el 1962). A l’edifici d’administració, destaca una marquesina molt gran que cobreix un vestíbul exterior i que se sosté amb una estructura molt esvelta que permet que entri molta llum al vestíbul interior.

Les plantes de l’edifici alt són gairebé diàfanes, ja que les dues torres que el formen se sustenten sobre pilars situats a la façana. El travesser que uneix les dues torres hi està subjectat i, per tant, no té pilars. Aquest edifici va formalment de la planta 2 a la 11. A sota, hi ha unes altres construccions que, pel que fa a l’ús, es considera que en formen part; però, de fet, tenen estructures independents.

Els pavellons tenien, majoritàriament, un disseny molt industrial (que s’ha anat perdent amb les reformes), amb la intenció de submergir els alumnes de l’Escola en l’aspecte i l’ambient de les fàbriques de l’època. Cal tenir present que Terradas havia projectat, uns anys abans, la fàbrica de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación S.A. (ENMASA), i, per tant, coneixia bé aquest entorn.

El conjunt s’ha vist afectat per canvis importants:

– Construcció del gimnàs de la UPC (1990) on hi havia hagut un dels carrerons de servei.

– Enderroc del reactor nuclear (2005) i del pavelló A (2006).

– Construcció de l’edifici C’ (Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, juntament amb JG Associats, 2008) on hi havia hagut el reactor.

– Projecte del nou edifici L (Josep Lluís Mateo, MAP Arquitectes i IDOM, 2006) on hi havia hagut l’aparcament i el pavelló A, que es va començar a construir però només es va arribar a la rasant.

Aquest any, s’ha presentat un nou projecte per a l’edifici L (TAC Arquitectes, A&LL i TYPSA, 2025), que s’ha d’aixecar sobre la part que ja està construïda. Probablement, quan es faci la visita hi haurà les maquetes al vestíbul.

Situat al barri d’Horta, en un entorn de forts desnivells topogràfics i al costat del cementiri històric, aquest tanatori és un dels exemples més destacats de la nova generació d’equipaments funeraris apareguts a Barcelona després de la liberalització del servei, l’any 1996.

El projecte aposta per una arquitectura racionalista, serena i moderna, que contrasta amb la complexitat urbana de l’entorn. L’edifici es presenta com un paral·lelepípede blanc de línies netes, de tres plantes en alçada visibles des de la Ronda de Dalt, que s’estenen a dues plantes més subterrànies, destinades a serveis interns i aparcament.

La façana, definida per dues franges horitzontals i pilars cilíndrics, ofereix una imatge sòbria i elegant. Els grans finestrals panoràmics obren vistes cap a la ciutat, el turó del Carmel i el mar, mentre que una terrassa enjardinada orientada a Collserola connecta visualment amb el paisatge natural.

A l’interior, el programa es distribueix en vint sales de vetlla i dues sales de cerimònies, una d’elles subdivisible, amb espais amplis, oberts a la llum natural i als jardins amb influències orientals. La separació clara entre les àrees públiques i les privades, i l’ús de materials nobles com el marbre blanc, reforcen una atmosfera de calma i dignitat.

Aquest tanatori representa un canvi de paradigma en l’arquitectura funerària contemporània, en què el disseny, la llum i el paisatge contribueixen a generar un espai d’acompanyament íntim, sobri i respectuós.

L’Hospital d’Atenció Intermèdia del Parc Sanitari Pere Virgili està situat dins d’un entorn hospitalari consolidat i una topografia urbana singular. L’edifici respon a una arquitectura funcional i adaptada a les necessitats específiques de la rehabilitació i la recuperació clíniques, amb espais pensats per oferir una atenció integral, llum natural, circulacions accessibles i àrees terapèutiques especialitzades.

El centre acull serveis com l’hospital de dia, unitats de fisioteràpia i teràpia ocupacional, i desenvolupa projectes innovadors centrats en la millora del benestar i l’autonomia dels pacients. L’edifici forma part d’un model d’atenció que prioritza la qualitat de vida, l’activitat funcional i el retorn segur a l’entorn domiciliari.

El col·lectiu Ruderal neix a Vallcarca per defensar el dret a l’habitatge i lluitar contra l’especulació al barri, amb l’objectiu de promoure models alternatius que ajudin a reconstruir el teixit comunitari. El model de cessió d’ús es basa en la propietat col·lectiva i el dret d’ús dels habitatges per part de les persones sòcies, mitjançant una aportació inicial i quotes mensuals, tot garantint estabilitat i assequibilitat sense ànim de lucre.

L’edifici, dissenyat amb criteris de sostenibilitat i amb una arquitectura que busca integrar-se amb l’entorn, connecta el carrer amb uns horts públics a través d’un volum permeable i obert. Es construeix al voltant d’un gran pati central, que actua com a espai de trobada i accés als habitatges, i incorpora espais comuns, com bugaderies, sales d’ús compartit, una coberta activa i un aparcament per a bicicletes. Amb diverses tipologies d’habitatge que responen a formes de vida diverses, el projecte vol ser una eina per garantir el dret a l’habitatge, fomentar la vida comunitària i promoure un model urbà més just i sostenible.

Amb origen a la dècada de 1930 com a hospital militar, l’actual edifici històric del Parc Sanitari Pere Virgili forma part d’un recinte sanitari amb un marcat valor arquitectònic i urbanístic. Concebut inicialment com a infraestructura amb un ús exclusivament militar, la seva arquitectura respon als criteris constructius de l’època: solidesa, funcionalitat i sobrietat formal. Destaca per la presència de galeries subterrànies, espais de comunicació vertical i grans volums organitzats en pavellons.

Amb la seva reconversió, a final del segle XX, l’edifici esdevé part d’un complex públic obert a la ciutadania, on l’accessibilitat, la llum natural i les zones verdes passen a tenir un paper fonamental. Actualment, allotja serveis sanitaris i gestiona infraestructures dins d’un espai de més de 50.000 m², gairebé la meitat dels quals estan destinats a espais verds. Des del 1999, forma part del Parc Sanitari Pere Virgili, una institució pública referent en salut, docència i recerca.

Edifici d’habitatges situat a la zona de Sant Josep de la Muntanya, en un terreny amb un fort pendent i bones vistes sobre la ciutat. La zona va passar per diverses modificacions urbanístiques, que en van limitar l’edificabilitat i van afavorir la construcció de blocs aïllats de baixa alçada per respectar el paisatge.
El conjunt destaca per la imatge tecnològica, amb elements estructurals visibles i pintats que contrasten amb els panells blancs de façana. La façana sud dona valor a l’estructura, mentre que la façana nord destaca pels accessos i la composició cromàtica. El sistema constructiu i la disposició dels accessos milloren la ventilació, la il·luminació i l’aïllament acústic dels habitatges.
L’edifici té 9 habitatges distribuïts en 6 plantes, i combina pisos i dúplexs. Cada habitatge disposa de menjador, diversos dormitoris, cuina, banys i terrassa. Els accessos es fan mitjançant un nucli exterior que integra escala i ascensor, amb passeres que connecten alguns habitatges.
L’estructura es distingeix per ser metàl·lica i prefabricada, amb pilars formats per subpilars rigiditzats i forjats de malla espacial que faciliten voladissos i obertures. Les travades i altres elements metàl·lics garanteixen l’estabilitat davant càrregues horitzontals. L’ascensor, l’escala i les passeres també són metàl·liques, amb acabats industrials.

Antiga masia i residència del segle XIX situada a la part més fonda de Vallcarca, a prop de la confluència entre la riera de Vallcarca i el torrent de la Farigola. És un dels edificis més antics de la part baixa de Vallcarca i un dels més notables del barri. Durant el primer terç del segle XX, va acollir una escola, el Colegio Nuevo, el segon centre educatiu que hi va haver a Vallcarca, a més de l’escola La Farigola.

Gràcies a l’esforç veïnal, que, en el marc d’unes jornades participatives, l’any 2014, va establir que aquest espai es rehabilités i es convertís en equipament cultural de proximitat, es va decidir, a través d’un concurs públic, rehabilitar-lo amb l’objectiu de fer-hi un casal de barri accessible a tothom.

L’objectiu principal d’aquest projecte és consolidar el Casal de Barri de Can Carol com un centre social i cultural autogestionat basat en la tradició de la cultura popular i alternativa al barri i la seva evolució social. Sempre pendent d’adaptar-se a les necessitats i les tendències actuals de les persones que el facin servir, el centre vol donar suport a creadores i difondre aquesta cultura popular.

Amb una situació privilegiada, a la zona més exclusiva de la ciutat, The One Barcelona és un nou hotel de 5*GL amb un interiorisme sofisticat que inspira l’elegància i la distinció. L’ús de les gammes cromàtiques suaus amb alguns tocs de color que aporten les obres d’art i les tapisseries, juntament amb la llum natural i els materials nobles, com marbres i fustes especials, tenen un paper important i creen un ambient de luxe atemporal. L’establiment, un projecte realitzat en col·laboració amb el prestigiós dissenyador Jaime Beriestain, ofereix habitacions àmplies i lluminoses, el Somni Restaurant & Cocteleria, el Despacio Spa at The One, una plunge pool exclusiva per a hostes situada a l’última planta, i l’impressionant Mood Rooftop Bar, amb vistes panoràmiques de la ciutat.

El nou Centre de Serveis Socials Sagrada Família és a l’interior d’illa de l’antiga fàbrica Myrurgia, un entorn tranquil i verd al cor de l’Eixample. Amb una superfície total de 800 m², el nou edifici reuneix condicions d’accessibilitat, qualitat espacial i sostenibilitat per oferir una atenció pública propera i digna a la ciutadania.

L’equipament s’organitza en dues plantes. A la planta baixa, s’hi concentra l’atenció directa a les persones usuàries, mentre que la planta primera es destina al treball intern dels professionals. L’edifici es desenvolupa al voltant de quatre patis de llum i ventilació natural que donen ritme i respiració als espais. El recorregut de circulació es resol mitjançant un eix central i un perímetre fluid, que facilita el moviment i l’orientació.

La calidesa i la qualitat del projecte es transmeten a través de l’ús acurat de materials com la fusta i la ceràmica, així com pel joc de transparències, que garanteix la continuïtat visual entre espais, tot respectant la privacitat on és necessària. El conjunt es remata amb una coberta verda que actua com a cinquena façana, ja que millora el confort tèrmic i la integració paisatgística.

Aquest nou centre permetrà millorar l’atenció a les gairebé 6.000 persones del barri que actualment són usuàries dels serveis socials, i reforça la funció d’aquest equipament com a punt de suport vital, socioeconòmic i comunitari.

El Hub Social és un espai únic situat en l’antiga fàbrica Lluís Campins de fideus del 1873, al cor de l’Eixample. Rehabilitat per la Fundació Bofill entre el 2019 i el 2021, l’edifici manté l’essència de l’arquitectura industrial del segle XIX —amb estructures robustes, sostres alts i llum natural— i dona continuïtat a una història rica i diversa: fàbrica de ‘pasta’, col·legi religiós, taller tèxtil de seda i corbates, i, ara, un espai obert a entitats, activistes i experts compromesos amb l’equitat i la justícia social.

El projecte arquitectònic, obra de GCA Architects, dona valor als materials i la funcionalitat originals, i integra criteris de sostenibilitat i disseny contemporani. Amb més de 1.000 m², hi ha les entitats membres i també ofereix 134 taules de coworking, 15 sales d’actes i reunions i un pati central que fomenta la col·laboració.

Visitar el Hub és conèixer una peça viva de la ciutat, on el passat industrial es converteix en motor de canvi social. Un passat amb molta història i amb molta projecció de futur.