La model havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari del moment i era un edifici on la forma mostrava la seva funció: les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans i la funció s’evidenciava amb una distribució innovadora en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia controlar els presos des d’un punt central d’observació.

Aquesta antiga residència particular va ser el primer encàrrec de Joan Rubió i Bellver un cop va haver acabat la formació a l’estudi de Gaudí, influència que encara es pot percebre en el joc de volums, combinació de materials i ús d’elements neomedievals de l’edifici. La rehabilitació de l’any 1987 per transformar-lo en centre cívic va recuperar-ne l’aspecte original, ja que l’edifici havia patit grans transformacions. El nou projecte va enderrocar part d’un volum annex que impedia la lectura de la casa original i, en el seu lloc, va adossar-hi una nova escala, decisió que aconseguia mantenir la relació visual amb la casa antiga des de tots els vestíbuls del nou centre cívic. A l’interior de l’habitatge es va mantenir l’estructura de sales disposades al voltant d’un nucli central, es van refer mimèticament els elements que es trobaven en més bones condicions i es van substituir alguns elements puntuals per materials contrastats.

Centre d’arquitectura i recerca contemporània dedicat a fomentar la passió d’Enric Miralles per la innovació i l’experimentació en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, amb l’objectiu principal de preservar el seu llegat.

Està situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el Centre de Documentació i Arxiu Enric Miralles. La Fundació acull diversos tipus d’activitats, com ara workshops, festivals d’art i exposicions, que s’enfoquen tant en l’arquitectura contemporània com en l’arxiu de la fundació, particularment, en la col·lecció de maquetes, collages i dibuixos originals de l’arquitecte, del qual enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort.

Reforma d’una casa catalogada, situada en un dels carrers principals del call. La casa respon a una quarta part d’un antic palau del qual s’havien restaurat les façanes als anys seixanta i no es podien modificar. La intervenció ha volgut, sobretot, recuperar part del pati original: d’una banda, enderrocant forjats afegits que l’amagaven; de l’altra, construint-hi una nova escala d’acer que permet retrobar una presència imaginària de l’escala original medieval.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

El projecte per a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes va néixer d’un concurs que es va celebrar l’any 1958 i consta de dues parts: un cos baix de forma trapezoidal (que conté l’espai d’exposicions i la sala d’actes) i una torre de vuit pisos d’alçada.

La darrera intervenció a l’edifici es fa amb la voluntat de convertir-lo en el Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona. El nou projecte, aprofitant-se de la seva ubicació privilegiada, crea una àgora central connectada amb l’espai públic exterior i comunica físicament i visual una seqüència d’espais comuns existents. Aquests espais comuns són l’accés a l’edifici, una planta altell (per a exposicions), la sala d’actes, l’Espai Picasso (que es flexibilitza i es donen opcions de compartimentació), la planta segona i la terrassa, que genera el canvi de volumetria de l’edifici. Com a conseqüència, en planta segona apareix un nou mirador interior-exterior sobre la plaça Nova on es preveu que s’hi puguin dur a terme diferents esdeveniments culturals oberts a la ciutadania, i que emfasitza la voluntat de convertir l’edifici en un punt de trobada.

L’edifici va ser construït per l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1931 com a cinema, i va ser transformat com a teatre municipal el 1991, després d’anys d’abandó. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat.

Edifici en forma de L distribuït en una torre de 110 metres d’altura que conté l’hotel i en un sòcol de vidre de 30 metres d’altura, amb l’auditori i un centre esportiu. Ambdós elements queden connectats per una plaça pública, que s’estén per sota la torre i la vincula amb els edificis adjacents. La part superior de la torre allotja un restaurant cobert per una cúpula d’acer i vidre que es va construir a terra per elevar-la, un cop feta, fins a la coberta de l’edifici.

A la plaça d’Europa i al costat de la Fira Barcelona Gran Via s’aixeca aquest original hotel de 27 pisos d’altura. L’edifici està compost per dues torres de 110 metres i un espectacular restaurant panoràmic, Palmer Restaurant, i al capdamunt, una terrassa amb piscina. Palmeres i vegetació s’integren en el disseny de l’edifici per construir un autèntic refugi natural en plena ciutat. A més, l’efecte cromàtic del blanc i el negre es manté fins i tot a les habitacions. Disposa d’11 sales de reunió, dos bars i una àrea de fitnes amb piscina interior, solàrium i aparcament.

El Museu de Badalona, edificat sobre part de l’antiga ciutat romana de Baetulo, té 3.400 metres quadrats de restes visitables al subsol, en la que és una de les superfícies arqueològiques cobertes més grans de Catalunya. La museïtzació d’aquest circuit minimitza la presència de l’arquitectura contemporània per ressaltar les restes de Baetulo, i fa servir recursos com la il·luminació, el so o les ambientacions amb mobiliari i objectes per tal que els visitants se sentin immersos en la vida quotidiana de la ciutat. També inclou una exposició permanent amb peces procedents de les intervencions arqueològiques portades a terme a la ciutat.

Projecte que agrupa totes les activitats tècniques i esportives del FCB, tant professionals com amateurs, en un àmbit aproximat de 20 ha. La ciutat esportiva s’organitza en dues plataformes situades a diferent cota: d’una banda, els diversos camps d’entrenament (situats al llarg d’un eix central i separats entre ells mitjançant tanques vegetals i murs verds); d’altra banda, les edificacions (situades al perímetre del camp d’entrenament del primer equip de futbol i delimitant el tancament de la ciutat esportiva). Aquestes edificacions inclouen, entre d’altres, el pavelló esportiu, un edifici amb graderia coberta (i vestuaris a la part inferior), oficines, serveis mèdics, serveis tècnics i una residència per a esportistes orientada al foment de la Masia. Totes queden englobades sota una única coberta que les unifica, i que alhora fa de porxo d’accés al recinte. Els sistemes de captació d’energia s’han disposat en vertical, sobre una torre que s’erigeix com a fita i que busca ser referència i imatge del Club.

Estil romànic. Utilitzada per documentar el pas dels vianants que s’hi aturaven per demanar un bon viatge a la Mare de Déu.
La capella actual és un edifici de tradició gòtica que evidencia diverses reformes sofertes modernament, tal com està documentat: el 1727 estava enrunada; el 1740 s’estava restaurant; a partir del 1818 havia servit de presó i magatzem; el 1833 estava, segons el rector, en un estat deplorable, i el 1851 es diu que la capella s’havia reparat i es demanava autorització per reobrir-la al culte.

Situada als afores de la ciutat, a la vall Carcerenya, la torre és representativa de l’arquitectura catalana del segle XVI. Se’n data l’origen als voltants de l’alta edat mitjana i va ser declarada monument historicoartístic d’interès nacional el 1931. A finals del segle XIV, va passar de mans de la família Carcereny a les dels Pallarès, adoptant-ne el nom. L’any 1520, la vídua Pallarès la va vendre als Cardona, que la van transformar en el casal que trobem avui: una planta gòtica amb dues torres laterals desiguals, tot plegat coronat per galeries i guarnit amb una decoració mixta gòtica i renaixentista.

La torre, de 288 m d’alçada, és l’element més emblemàtic de la serra de Collserola, teló de fons i límit de Barcelona. L’esvelt fust es troba amb tres puntals col·locats a 120º l’un respecte l’altre i amb uns altres tres tirants postensats que s’ancoren en la muntanya. El fust de formigó sosté uns forjats modulars en forma de triangle equilàter amb els costats corbats.