El Col·legi Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià va ser projectat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells i inaugurat el 1892 a l’antiga finca Gardenyes. L’edifici, d’estil neogòtic, té una estructura simètrica, articulada al voltant de dos claustres, amb un cos central on hi ha l’entrada principal. Inspirat en el model dels col·legis anglesos en règim d’internat, construïts amb maó vist, ben aviat va esdevenir el centre d’ensenyament més emblemàtic de la burgesia barcelonina. Està catalogat com bé cultural d’interès local (BCIL).
La intervenció d’Aquidos s’hi va iniciar el 2018 amb l’objectiu d’adaptar els espais educatius per donar resposta a les noves necessitats i metodologies pedagògiques, funcionals i patrimonials.
El procés de transformació consisteix en la rehabilitació i restauració de façanes i cobertes, i la reforma dels espais interiors. La intervenció resol les diferents deficiències estructurals i dels materials preexistents, respecta els valors patrimonials de l’edifici, i destaca i subratlla els elements constructius i arquitectònics amb més interès.
Les intervencions s’organitzen en fases successives que s’adapten a les dinàmiques de la comunitat educativa. El projecte vincula el passat i la modernitat en els espais d’aprenentatge, adaptant el complex històric a les noves necessitats pedagògiques i la flexibilitat dels entorns d’aprenentatge. L’alçada de les aules, les encavallades amb una gran quantitat de llum, la presència de la fusta i de l’obra vista acompanyen el creixement dels alumnes i donen una resposta coherent a les diferents etapes educatives.

L’estudi de l’escultor Pere Jou, situat al carrer de Prat de la Riba, 13, a Sitges, és un espai diàfan que permet descobrir l’obra d’un dels grans noms de l’escultura catalana. Conegut pel seu estil arcaïtzant i medievalitzant, Jou va crear una obra influenciada pel noucentisme, amb un ús divers de materials i una predilecció per la talla directa. En aquest estudi, on es poden veure rèpliques i peces originals, destaca especialment el doble espai, que facilita la contemplació de les seves escultures des de diferents angles, oferint una visió completa de la seva mestria. Jou, format a Gràcia i influenciat per mestres com Pablo Gargallo, va deixar una empremta a tot Catalunya, amb obres que es poden trobar tant en espais públics com privats. Visitar el seu estudi és una oportunitat per endinsar-se en el procés creatiu d’un dels grans escultors del segle XX.

La Torre Vella de Badalona és un edifici històric situat al barri de Dalt de la Vila que destacat per l’arquitectura, que combina elements gòtics i renaixentistes. L’estructura rectangular, amb un pati central, reflecteix les diferents reformes que s’hi han fet al llarg dels segles, especialment al segle XVI. Les façanes de la torre mantenen elements característics, com el portal renaixentista d’estil plateresc, amb l’escut dels Santcliment al frontó, i algunes de les finestres gòtiques originals. A l’interior, una sala gòtica del segle XIII i el celler, amb voltes de canó de maó, del segle XV, són exemples notables d’aquest estil. La Torre, que es va ampliar als segles XVIII i XIX, va perdre l’antiga torre de defensa durant l’enderrocament del 1967. Actualment, l’edifici acull el Col·legi Cultural, que, tot i la funció educativa moderna, preserva l’essència d’aquesta construcció emblemàtica amb més de set segles d’història.

Tot i que les explicacions de l’estació de bombament i de la torre (xemeneia de compensació) les faran els guies d’ATL, a continuació presentem una mica d’informació general per poder donar resposta a algunes qüestions que es puguin plantejar.
Aquesta estació permet connectar els sistemes Ter – Llobregat (fonts de proveïment principals de la xarxa d’ATL, juntament amb els cabals procedents de les dessalinitzadores de la Tordera i del Llobregat) de manera directa i amb capacitat suficient.
Com a element imprescindible en aquesta connexió, tenim l’estació de bombament, situada dins de l’estació distribuïdora de Fontsanta. Aquesta estació permet impulsar l’aigua cap a l’estació de tractament del Llobregat (Abrera) i cap a l’estació distribuïdora de la Trinitat. El cabal bombejat cap a Abrera és de 3,3 m3/s i cap a la Trinitat és de fins a 4 m3/s.

El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt de construccions monàstiques obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències al voltant del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós.
El material principal que es va fer servir és el totxo vist, que atorga al conjunt una aparença mudèjar. L’església és d’intenció goticista de nau llatina, on destaca la volta del creuer, amb interessants reforços ornamentals, els finestrals amb els vitralls i les columnes.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister, que va sorgir l’any 1098 com un moviment de reforma i de canvi. A Barcelona, es van assentar per primer cop a prop de Vallvidrera el 1237, i van anar passant per diferents ubicacions fins que van acabar al monestir actual.

L’origen de la casa cal trobar-lo a mitjans del segle XVIII, com la resta de les grans masies que hi ha al carrer Major (la veïna Can Serra és del 1746). La primera família propietària de la qual tenim coneixement va ser la família Seguí, i, al segle XIX, la família Sandiumenge, que dona nom a la casa.
Aquesta antiga masia consta de dues plantes i golfes. La rehabilitació i reforma de l’any 2003 les va dur a terme l’empresa municipal ADSA. Malgrat algunes modificacions, com ara l’obertura de noves finestres per adaptar l’edifici a les necessitats actuals, es van conservar bona part dels volums de la casa.
A l’interior, hi trobem dotze apartaments de lloguer social per a gent gran de més de 65 anys. Aquests habitatges, d’entre 40 i 47 m2, disposen de menjador amb cuina office, un bany i un dormitori. L’edifici no té barreres arquitectòniques i els pisos disposen d’un sistema de calefacció i aigua calenta eficients mediambientalment. A l’exterior, els veïns poden gaudir d’una zona comunitària enjardinada.
Un dels elements més singulars de la casa són les pintures murals de l’escala, que actualment estan emmarcades, datades estilísticament entre els anys 1790 i 1810. Inicialment, aquest conjunt de pintures neoclàssiques adornaven la sala, i s’han recuperat i reinstal·lat en aquesta zona de pas.

Depuradora d’aigües residuals domèstiques i d’aigües industrials pretractades que dona servei a més de la meitat de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona, sanejant el tram final de la conca del Besòs. L’any 2005, coincidint amb la creació de la plaça del Fòrum, es va cobrir la planta i s’hi van construir unes infraestructures especials molt compactes amb dispositius de renovació d’aire i un sistema de rentatge químic d’olors molt sofisticat que redueix els impactes ambientals. Aquest fet va permetre adequar la infraestructura a l’entorn urbà on se situa i recuperar espai per als ciutadans. Actualment, es tracta de la depuradora amb més capacitat de processament de Catalunya.

El projecte consisteix en la construcció d’una torre de pràctiques per als bombers de la Vall d’Hebron que compleixi els requisits funcionals de l’activitat prevista i alhora ajudi a cohesionar l’entorn complex on se situa.
L’estructura vertical dissenyada es relaciona morfològicament amb el parc de bombers i el mercat, mentre que la seva materialitat connecta paisatgísticament amb els barris de Sant Genís i el Carmel, i alhora respon a criteris de durabilitat, manteniment, resistència als impactes i facilitat constructiva.
Es planteja una torre com un sistema obert que permet una gran flexibilitat i adaptació funcional als futurs canvis d’ús. Consisteix en una planta quadrada a partir d’una retícula de pilars i jàsseres de formigó que generen una malla tridimensional d’on s’obtenen quatre espais buits a cada planta que poden acollir múltiples situacions espacials. La gelosia de la façana garanteix una ventilació permanent i permet reduir la temperatura exterior, amb la qual cosa es podria fer servir com a futur refugi climàtic. A més, s’hi inclouen dotze nius de falciot per promoure la biodiversitat i acollir una espècie que freqüentava la serra de Collserola.

Il Giardinetto, dissenyat el 1974 pels arquitectes Alfonso Milá i Federico Correa, destaca per l’interiorisme innovador i acollidor, inspirat en un jardí màgic al cor de Barcelona. L’espai combina elements naturals, com la fusta i la vegetació, amb una il·luminació suau que evoca un ambient íntim i serè. El disseny original va ser reconegut amb el Premi FAD d’Interiorisme, el mateix any que es va obrir. El 2012, va rebre el seu segon Premi FAD per la renovació de la planta baixa, obra de l’estudi Llamazares Pomés, que va obrir el local a l’exterior amb una barra i una finestra a peu de carrer. La reforma va modernitzar el restaurant sense perdre la seva essència, mantenint l’atmosfera sofisticada i única que el caracteritza. Il Giardinetto és un exemple destacat d’arquitectura interior, fusionant història, funcionalitat i un disseny que perdura en el temps, tot creant un ambient exclusiu i atemporal.

L’Auditori Fòrum CCIB es va construir el 2004, amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures. A l’exterior, destaca l’estructura triangular de 25 metres d’alçada, amb una façana de textura rugosa de color blau i un sostre format per 28.000 plaques d’acer que fan intuir el dibuix de la superfície del mar. A l’interior, espais híbrids, neutres i funcionals ens porten a un auditori que, amb capacitat per a 3.084 persones, s’ha convertit en el més gran de la ciutat.
Juntament amb el Centre de Convencions, amb el qual està connectat per una rambla subterrània, formen el CCIB, un total de 100.000 m2 de superfície per a esdeveniments.

La Fundació Carulla, amb gairebé cinquanta anys d’història, es dedica a transformar la societat a través de la cultura i les arts. Treballa impulsant projectes culturals i educatius, entre els quals destaquen els Premis Lluís Carulla, Baldiri Reixac i Francesc Candel, i l’espai Mutare, que connecta el sector cultural amb reptes socials. Un dels seus elements clau és la gestió del Museu Terra de l’Espluga de Francolí, antic Museu de la Vida Rural, que projecta la sostenibilitat des d’una perspectiva rural.
El nou espai de la Fundació està situat al carrer dels Almogàvers, 214, en un edifici del 1962 dissenyat per l’arquitecte José M. Segarra, també responsable de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb 1.500 metres quadrats distribuïts en tres plantes, aquest espai acull l’activitat de la Fundació, incloent-hi un coworking cultural per a projectes transformadors i una sala d’exposicions en col·laboració amb el Museu Terra. Aquesta seu també és la casa de l’Editorial Barcino, especialitzada en la difusió de clàssics catalans, que el 2024 celebra el centenari.
L’edifici vol ser una finestra al món rural des de la ciutat, promovent el diàleg sobre la sostenibilitat i connectant el patrimoni rural amb els reptes urbans, amb un èmfasi especial en la cultura, l’educació i la transformació social.

Rehabilitació d’un habitatge per adaptar-lo a l’estàndard de sostenibilitat d’una casa passiva, certificació que es basa en l’ús de solucions locals de l’arquitectura vernacular combinat amb les tecnologies actuals. El projecte, gràcies a un seguit d’obertures en parets, sostres i armaris, permet conèixer els sis principis d’una casa passiva: bona protecció solar; bon aïllament tèrmic i reducció de ponts tèrmics; ús de finestres eficients; reducció de les infiltracions d’aire, i ús de ventilació controlada amb recuperador de calor. Per tal de reduir l’impacte mediambiental de l’edifici, el sistema prioritza la utilització de materials de baix impacte mediambiental i amb una vida útil llarga, de tal manera que s’aconsegueix reduir les emissions de CO2 un 92% respecte a una rehabilitació convencional.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Edifici d’estil modernista per encàrrec de l’artista Josep Rius i Mestres (Barcelona, 1866-1958). Rius, amb vint anys, va fundar la indústria Casa Rius, dedicada a la indústria d’imatges religioses i pessebrista. Malgrat que no tenia formació econòmica i era totalment autodidacte, la seva natural habilitat artística el va portar a convertir-se en un dels escultors catalans més cotitzats de l’època, i podem trobar obres seves en edificis civils i religiosos.
Casa Rius és un complex format pel taller i un bloc d’habitatges, que es va construir per allotjar-hi empresa i família. El taller familiar es va mantenir amb diversos noms fins ben entrats els anys seixanta. Els darrers deu anys del segle XXI, la fàbrica va tancar i es va convertir en un magatzem.
La Fundació ACICAC (Agrupació de Cases de Innovació, Cultura i Art de Catalunya) va adquirir i restaurar la casa per convertir-la en un espai de transformació creativa. S’hi fan esdeveniments, residències d’artistes, espais gastronòmics i una àmplia programació cultural.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.