L’Ateneu Popular 9 Barris ocupa una antiga planta asfàltica industrial, reconvertida en equipament cultural gràcies a la mobilització veïnal dels anys setanta. El 1977, el veïnat va ocupar i desmantellar la fàbrica, iniciant un procés de transformació que va convertir un focus de contaminació en un espai cultural de referència.

L’edifici es configura com una nau longitudinal de 120 metres, a la qual, l’any 1990, es va afegir una caixa escènica en alçada, projectada per Carles Bel, que va dotar l’espai d’un teatre amb capacitat per a públic i espais d’assaig. Entre el 2009 i el 2010, una nova reforma va redefinir l’edifici, adaptant-lo a les normatives i incorporant-hi una façana de xapa metàl·lica i vidre que li dona la imatge actual. Actualment, l’Ateneu és un centre de creació cultural, vinculat especialment al circ social, i un exemple de com l’arquitectura i l’acció ciutadana poden transformar el patrimoni industrial en un motor cultural i comunitari.

La visita serà exterior, podent utilitzar els serveis de l’Ateneu d’11 a 15 h.

A l’Open Barri 2026 la Casa de l’Aigua de la Trinitat Nova obre les portes a “La memòria de l’aigua”, la intervenció sonora i visual de Mark Allen Soul i Continental Breakfast que reomplirà els antics camins de l’aigua a l’edifici.

Els tres joves artistes exploraran els buits que ha deixat l’absència de l’aigua a l’interior de l’edifici a partir d’una performance on llum i so faran tornar a la memòria un fluir impetuós, vital i indispensable per la vida diària de la ciutat.

Per a contactar amb inscripcions, podeu trucar a la Seu de la Capitalitat: 602 456 599

SOBRE LES ARTISTES

 Continental Breakfast

Col·lectiu internacional d’Itàlia i Espanya, format per Sara Chieppa i Xavi Julià. El duo neix durant l’any passat a València quan tots dos coincideixen en un màster de creació multimèdia. Durant aquest últim any han experimentat amb recursos digitals com sensors arduino, touchdesigner o ableton relacionant el món digital amb l’analògic. Se centren en l’ecologia digital i l’arqueofuturisme amb tècniques “fes-t’ho tu mateixa”. El seu primer projecte junts és Forest: un viatge sonor i lumínic a través d’un bosc oníric i digital en metacrilat i acer.

 ig: @sara.cetamolo @xavijulez

Mark Allen Soul

Mark Allen Soul és un DJ, músic i promotor de Barcelona amb un so molt personal que resideix entre l’ambient, el progressive i el trance mediterrani de principi de segle.

Les seves sessions construeixen un estil marcat per veus etèries i suaus interludis, i han sonat en espais com el Museu Tàpies i el CCCB o en sales com Razzmatazz, El Pumarejo, Pluto o FOC.

A més, és membre del col·lectiu Opi Melissa i dirigeix un programa radiofònic anomenat Island of Angels, que s’emet mensualment a Ola Radio.

ig: @markallensoul

En aquesta activitat projectarem un recull dels vídeos presentats dins el concurs internacional de vídeo experimental dels anys 2023 al 2025 i que se centren en parlar i explicar la perifèria, habitar en les vores i l’ocupació d’espais liminars. 

PROGRAMA

• Insular de Adrían León Arocha |Espanya |2022
• Move de Vanessa Cardui | | Alemanya | 2022
• Subdivided Lives: Portraits From Kathmandu Valley de Joshua Balchover, Ken Mundle | HONG KONG | 2024
• Una partícula en suspensión más allá del universo de Juan Lesta y Xoán Anleo – música | ESPANYA | 2020
• Ciudad Futuro de Nicolás F. Montes | ESPANYA | 2024

La convocatòria del 2026 està en marxa i es poden enviar vídeos a
https://filmfreeway.com/MusicaxArquitecturaOpenHouseBarcelona

Per a contactar amb inscripcions, podeu trucar a la Seu de la Capitalitat: 602 456 599

Aquesta xerrada aborda el patrimoni perdut o esborrat de Nou Barris i els processos de transformació urbana que han marcat els diferents barris del districte. La sessió posa el focus en la relació entre les restes físiques que han perviscut, el que ha desaparegut i l’impacte d’aquestes absències en la memòria col·lectiva i la identitat del territori.
Des d’una mirada plural, es reflexionarà sobre les intervencions urbanístiques, els enderrocs, les rehabilitacions i la fragilitat d’alguns entorns, així com també sobre la necessitat d’ampliar el concepte de patrimoni incorporant-hi dimensions socials, històriques i de sostenibilitat.
La sessió s’estructura a partir de quatre aportacions breus i un debat obert amb el públic, dinamitzat per Nirvana Amaya, historiadora de l’art i veïna de Nou Barris.

Ponents:
– Montse Argente de l’Arxiu Històric de Roquetes.
– Júlia Brull d’Oasiurbà
– Angie i Camila de Descoloniza BCN Tour.

Per a incidències amb les inscripcions, podeu trucar a la Seu de la Capitalitat: 602 456 599 o al 010

Amb l’arribada de la revolució industrial les necessitats d’aigua són majors i per això a finals del segle XIX van sorgir un seguit d’iniciatives privades per portar aigua a la ciutat. Una d’elles és l’empresa “”Aguas del Bajo Vallès”” que va fer aquesta infraestructura amb una longitud de 18 quilòmetres i una capacitat de 1.700 metres cúbics d’aigua diaris. L’obra fou impulsada per Andreu Marí, empresari que tenia drets d’aigua a les rieres del Ripoll i Caldes i finançat pel banquer Manel Girona.
L’any 1881 l’empresa és venuda a la “”Compagnie des Eaux de Barcelone”” que ja explotava l’aigua de Dosrius. La Societat General d’Aigües de Barcelona va explotar els canals fins a mitjans dels anys 50, moment en què la ciutat va superar els 1,5 milions d’habitants i es va iniciar la canalització del riu Ter.

[Visita a càrrec de Jordi Sànchez i la Montse Argente de l’Arxiu Històric de Roquetes]

Ciutat Meridiana és un dels barris més desconeguts i singulars de Barcelona. Urbanitzat als anys 60 en un entorn abrupte i fins aleshores poc transformat, és un exemple paradigmàtic dels models d’habitatge massiu i creixement perifèric que van marcar el franquisme.

La seva morfologia combina l’escala metropolitana, articulada entorn de l’Avinguda Meridiana i els accessos nord a la ciutat, amb una trama condicionada per la topografia accidentada d’un dels límits de Collserola. Enmig d’aquest paisatge s’hi conserven vestigis d’un dels grans canals d’aigua del segle XIX: l’aqüeducte del Baix Vallès. Projectat per l’empresari Andreu Marí i finançat pel banquer Manel Girona, conduïa més de 1.700 m³ d’aigua diaris des de les rieres del Ripoll i Caldes fins a Barcelona, tot aprofitant les carenes de la serra i salvant les rieres amb ponts com els que encara podem veure al torrent de Tapioles.

[Visita a càrrec de Arxiu Històric de Roquetes]

Aquesta ruta ressegueix el tram per on antigament passava la gran galeria subterrània que es va construir amb la finalitat d’acollir les canonades que haurien transportat aigua des del dipòsit d’aigües de la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova fins a Vallcarca, per a després portar-la a Barcelona. Aquest projecte, però, no es va acabar mai, i les instal·lacions construïdes van quedar abandonades, entre les quals destaquen el pont dels Tres Ulls i dues seccions de la galeria esmentada, que va ser seccionada durant unes obres que es van fer a la zona.

El pont dels Tres Ulls és un pont enorme que forma part de la infraestructura hidràulica municipal de l’aqüeducte Alt de Montcada, que salvava un barranc de la serra pel qual circulava el torrent de Calau. A causa de l’existència de l’aqüeducte, es va construir el pont amb tres grans ulls que permetessin la circulació d’aigua. El pont dels Tres Ulls és l’element llunyà conservat que es va construir, ja que el projecte es va aturar en calcular que el cabal d’aigua recollida del Besòs no seria suficient per abastir la ciutat.

Durant els anys setanta del segle passat, l’Ajuntament va decidir colgar-lo perquè el va considerar perillós, fet que va soterrar aquest element identitari del barri. Afortunadament, l’any 2015, gràcies a les reivindicacions de l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris, l’Ajuntament de Barcelona va desenterrar parcialment el pont dels Tres Ulls, en el marc d’un projecte que en poc temps es va oblidar, cosa que va deixar aquest símbol de la Trinitat abandonat i desprotegit d’actes vandàlics.

Cal tenir en compte que algunes parts del terrenys presentin dificultats d’accessibilitat.

Les Cases de l’Aigua de la Trinitat constitueixen un conjunt destacat de patrimoni industrial i una de les infraestructures hidràuliques més rellevants de la Barcelona del segle XX, construïda per garantir el subministrament d’aigua potable a una ciutat en plena expansió demogràfica.

El sistema estava organitzat a partir d’una estació de bombeig a Trinitat Vella i una estació de tractament i emmagatzematge a Trinitat Nova, connectades mitjançant una galeria subterrània que travessa per sota l’actual avinguda Meridiana, dissenyada per salvar el desnivell existent entre ambdós àmbits. El conjunt respon a un modernisme tardà, amb un ús destacat del formigó, el totxo i la ceràmica com a elements constructius principals.

Entre els anys 2007 i 2018, les instal·lacions es van rehabilitar i reivindicar en diferents fases. Actualment, les Cases de l’Aigua funcionen com a espai obert a la ciutadania, acollint exposicions i activitats culturals que permeten reinterpretar i difondre aquest important llegat d’infraestructures urbanes.

Entrada per la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova.

[Visita a càrrec del personal de les instal·lacions]

L’Estació Distribuïdora de la Trinitat (EDT) distribueix i regula l’entrega d’aigua procedent de l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) del Ter als diferents pisos de la xarxa arterial de Barcelona. Aquesta infraestructura consta, entre altres elements, de dues centrals subterrànies de generació elèctrica, una estació de bombament al pis 200, 5 dipòsits de regulació, 400 metres de galeries i 3.000 metres de canonades que uneixen els diferents elements funcionals de les instal·lacions.

Els dipòsits d’emmagatzematge de l’ETAP del Ter enllacen directament amb el pis de cota 130, que és el que té un consum més elevat de la xarxa. Quatre alternadors aprofiten l’energia de l’aigua en caure fins als pisos de cotes 100 i 70. Al mateix temps, l’energia generada alimenta l’estació d’impulsió del pis 200 i, en connexió amb la xarxa exterior elèctrica, es compensen els superàvits o els dèficits produïts. Sis obturadors de disc en paral·lel garanteixen l’entrada d’aigua als diferents dipòsits en cas d’avaria dels grups alternadors.

L’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya és en un edifici projectat als anys seixanta per Oriol Bohigas i Josep Martorell, una de les primeres obres del que posteriorment seria l’estudi MBM. Concebut originalment com un col·legi públic anomenat Grup Escolar Ramiro Ledesma, l’edifici respon a una arquitectura racionalista i austera, pensada per a l’ús docent i caracteritzada per una relació clara entre estructura, llum i funció.

L’any 1991, l’edifici va passar a acollir la seu de l’Escola, iniciant un procés d’adequació de les instal·lacions per donar resposta als requeriments d’un centre superior d’ensenyament especialitzat. Entre el 1993 i el 1998, es va dur a terme una reforma i ampliació que va incorporar nous laboratoris de conservació i restauració, tallers especialitzats i espais auxiliars, així com la reconversió dels edificis existents per allotjar aules, sala d’actes, biblioteca i serveis, i la millora de les façanes, les cobertes i els espais exteriors del conjunt.