L’origen de la casa cal trobar-lo a mitjans del segle XVIII, com la resta de les grans masies que hi ha al carrer Major (la veïna Can Serra és del 1746). La primera família propietària de la qual tenim coneixement va ser la família Seguí, i, al segle XIX, la família Sandiumenge, que dona nom a la casa.
Aquesta antiga masia consta de dues plantes i golfes. La rehabilitació i reforma de l’any 2003 les va dur a terme l’empresa municipal ADSA. Malgrat algunes modificacions, com ara l’obertura de noves finestres per adaptar l’edifici a les necessitats actuals, es van conservar bona part dels volums de la casa.
A l’interior, hi trobem dotze apartaments de lloguer social per a gent gran de més de 65 anys. Aquests habitatges, d’entre 40 i 47 m2, disposen de menjador amb cuina office, un bany i un dormitori. L’edifici no té barreres arquitectòniques i els pisos disposen d’un sistema de calefacció i aigua calenta eficients mediambientalment. A l’exterior, els veïns poden gaudir d’una zona comunitària enjardinada.
Un dels elements més singulars de la casa són les pintures murals de l’escala, que actualment estan emmarcades, datades estilísticament entre els anys 1790 i 1810. Inicialment, aquest conjunt de pintures neoclàssiques adornaven la sala, i s’han recuperat i reinstal·lat en aquesta zona de pas.

Cebrià Camprubí, famós roserista, va demanar a Josep Maria Jujol que li construís aquesta casa a la finca agrícola de Cornellà de Llobregat dedicada al conreu de roses i plantes de la família.
L’edifici està format per diferents volums rectangulars interconnectats i a diferents altures, a excepció del cos circular de l’escala, adossada a la torre mirador. La decoració exterior està formada per esgrafiats que remeten a sants i deesses relacionades amb l’agricultura, un pagès feinejant, els ocells característics de l’arquitecte i la referència constant a la professió del seu propietari: el cultiu de les roses. La façana, pintada de color rosa suau, també reforça aquesta idea.
A part de l’esgrafiat, altres tècniques que va fer servir Jujol a l’hora de construir l’edifici són el trencadís i la forja.

El recorregut combina medi ambient i història, i mostra el passat agrícola de la zona del Samontà, zona d’esbarjo per a la població de Sant Joan Despí fins a la primera meitat del segle XX. Posteriorment, amb la industrialització i el fort moviment migratori, la zona es va degradar, fins que el 1991 es van iniciar les obres de recuperació, fins a transformar-se en l’actual parc metropolità, molt vinculat amb els barris de les Planes i Residencial Sant Joan.

TRAM és una empresa de transport públic que gestiona les dues xarxes actuals de tramvies a la regió metropolitana de Barcelona. El tramvia de Barcelona és un Citadis Alstom sèrie 302, té una llargada de 32 metres i pot transportar fins a 218 persones, de les quals 64 poden viatjar assegudes. Es visitaran les cotxeres, que disposen d’una zona de manteniment, reparació i neteja dels tramvies; el centre de control, on es fa el seguiment de les operacions per garantir la qualitat i la seguretat del servei, i un tramvia.

Tot i no ser un edifici de nova planta de l’arquitecte, ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al seu propietari, Pere Negre. A l’exterior, una gran façana dedicada a la Verge Maria decorada amb una carrossa a la part central. A l’interior hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.

Antiga masia de Sant Joan Despí, reformada amb un compendi de fusta, metall i vidre, formant un dels edificis més interessants de l’arquitectura més actual de la ciutat.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Estil romànic. Utilitzada per documentar el pas dels vianants que s’hi aturaven per demanar un bon viatge a la Mare de Déu.
La capella actual és un edifici de tradició gòtica que evidencia diverses reformes sofertes modernament, tal com està documentat: el 1727 estava enrunada; el 1740 s’estava restaurant; a partir del 1818 havia servit de presó i magatzem; el 1833 estava, segons el rector, en un estat deplorable, i el 1851 es diu que la capella s’havia reparat i es demanava autorització per reobrir-la al culte.