Guastavino va dissenyar una sala circular coberta amb una cúpula de 17 metres de diàmetre i rebaixada amb una fletxa de 3 metres, amb un llanterna central coronada amb un cupulí de 4 metres de diàmetre que il·lumina tot l’espai. La novetat per a l’època és el sistema constructiu d’aquesta cúpula: una doble capa de maons plans lligats per ciment importat que té un gruix d’entre 5 i 7 centímetres, reforçada per 18 meridianes i 5 paral·leles –comptades les extremes– de maó de pla.
La sala està formada per dues parts: al centre i sota la cúpula, hi ha la platea, mentre la cúpula descansa sobre una zona perimetral de voltes de canó que emmarquen les llotges amb columnes. Les divuit parts que dibuixen els meridians de la cúpula es projecten sobre la zona perimetral: tres corresponen a l’escenari, una part a cada banda de l’escenari corresponia a l’accés a les llotges, i les tretze restants cobreixen simètricament les llotges del primer pis, que corresponien als dotze socis fundadors i a la junta de l’entitat.
Aquest teatre és l’última obra de Rafael Gustavino a Catalunya abans d’esdevenir un dels referents més destacats de l’arquitectura dels segles xix i principis del xx als Estats Units d’Amèrica.

Cal Notari és una masia senyorial de tres cossos, amb dues plantes i golfes i sala de lluir sobre la porta principal. L’aspecte final de Cal Notari es va confeccionar amb la reforma del 1717, com a mostra la inscripció de la portalada de fusta. En el moment de la reforma, Cal Notari conjuga a la perfecció els usos agrícoles entorn del vi, i l’habitatge familiar i de prestigi social propi de la nissaga de notaris que hi residien. La casa es va reformar l’any 1997 per convertir-la en multihabitatge, conservant espais comuns com el distribuïdor principal, que és l’objecte de visita de l’Open House d’enguany.

El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt està situat en una masia del nucli urbà de Vilassar de Dalt documentada al segle XIV com a mas Canal, als segles XV i XVI com a mas Serra i des del segle XVII com a can Banús. Conserva dos bonics finestrals gòtics i la porta principal, amb arc de plec a llibre. L’any 1886, l’era del mas es va transformar en un jardí romàntic que encara es conserva. El Museu Arxiu de Vilassar acull la col·lecció arqueològica local i porta a terme diferents exposicions temporals, durant l’any.

Una troballa va ser el que va passar amb el dipòsit del Rei Martí, un antic dipòsit de retenció d’aigua situat a l’antiga finca de la torre i viaducte de Bellesguard, obra d’Antoni Gaudí. Un dipòsit soterrat de més de 600 m2 i datat a la fi del segle xix que havia quedat oblidat sota un bosc de pins fins que, fa vint anys, es va redescobrir de manera accidental.
A l’interior del dipòsit, els arcs i les voltes ceràmiques mantenen el caràcter original i l’empremta de l’aigua i la calç. Uns elements constructius que s’emfasitzen amb la il·luminació per convertir-los en els únics protagonistes.

Aquesta casa modernista, que va encarregar el sultà Muley Afid, exiliat a Barcelona a principis del segle xx, és un edifici aïllat i envoltat de jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torreta amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, els paraments blancs es complementen amb l’ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, al costat de les teules vidrades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures. L’any 2002 es va restaurar per tal d’acollir el Consolat de Mèxic. 

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Som davant la construcció de 200 metres de túnels d’una alçada de 2,10 metres i una amplada variable entre 1,5 i 2 metres, que disposava de lavabos, font, infermeria, sala d’infants i llar de foc, entre altres peces. És un bon exemple dels refugis construïts durant la Guerra Civil a Barcelona i permet sentir la brutalitat de les guerres i l’esforç dels ciutadans en la cerca de la supervivència.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Antiga fàbrica tèxtil d’estampats de la família Paul que, a partir del 1877, va ser ocupada per diferents empreses, entre les quals hi havia l’empresa Johnston, Shields i Cia – La Escocesa (1894-1984), que li va acabar donant el nom. Avui és una fàbrica oberta de creació analògica que dóna cobertura a les necessitats dels artistes en les diverses fases de la seva trajectòria, oferint espais de treball i recursos per desenvolupar projectes. El context de creació analògica comporta la reutilització de la baixa tecnologia com a element clau per a la reapropiació dels processos creatius i de la seva temporalitat orgànica.

Projecte d’intervenció sobre una antiga fàbrica taller de principi del segle xx dedicada a la producció i la reparació de maquinària per convertir-lo en un espai laboratori del Museu d’Història de Barcelona, al Poblenou. Es tracta d’un projecte arquitectònic que, a causa de la realitat econòmica que li ha tocat viure, encadena petites intervencions que van construint el projecte definitiu a poc a poc. Els nous elements necessaris per al funcionament del museu s’afegeixen per l’exterior de la nau: un ascensor que recorda una xemeneia que no va existir mai a la fàbrica, unes escales lineals d’evacuació i un gran porxo que, en un gest de braços oberts, s’obre al parc sense modificar l’arquitectura fabril original. A l’interior, l’escala, que en el projecte original ocupava l’espai central de la nau, agafant un cert protagonisme, s’ha col·locat en una cantonada, intentant ocupar el mínim espai possible. Totes les peces es resolen amb planxes de ferro de to daurat, fent referència a l’època en la qual es va construir la fàbrica.